Madrid, 29 de setembre de 1868. Culminava la Revolució Gloriosa, liderada pels generals Prim, Serrano i Topete, i el nou govern progressista decretava el destronament i l’expulsió d’Isabel II. Prim havia proclamat que els Borbons eren "l’obstacle més gran a la democratització i a la modernització d’Espanya". Aquella cita revelava que el poder tenia coneixement de l’existència d’una espessa trama de corrupció que operava —pel cap baix— des del 1833 (any de la mort de Ferran VII), i que estava liderada per Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies (la vídua de Ferran VII). I seria precisament Prim qui faria pública l’existència d’un fons reservat (un bolsillo secreto) amb càrrec a l’erari públic que havia estat l’instrument d’enriquiment de la camarilla de Palacio (un contuberni de polítics, militars i financers que orbitaven al voltant de la figura de la reina mare). I l’embargaria.
Prim, Serrano i Topete després de la Revolució Gloriosa. Publicat a La Flaca (1869) / Font: Wikimedia Commons
L’origen del bolsillo secreto
Durant mig segle (1833-1868) Maria Cristina va ser la reina de la corrupció. La digna hereva del seu marit, el rei Ferran VII, que havia amassat una considerable fortuna a partir de la venda de la corona espanyola a Napoleó (1808), i que l’estat francès mai va recuperar, tot i que el règim postbonapartista seria qui l’apuntalaria, de nou, a Madrid (1814). Mai s’han revelat les compensacions polítiques que va obtenir París a canvi d’aquella renuncia; però, en canvi, la investigació historiogràfica confirma que el primer saldo del bolsillo secreto procedia de la deixa de Ferran a favor de Maria Cristina i de les dues filles de la parella (la futura reina Isabel II i la seva germana Lluïsa). Detall que revela que l’abast d’aquella xarxa de corrupció —si més no, en el seu origen— implicava la totalitat de la família reial. Naturalment, aquell bolsillo secreto mai va constar en la comptabilitat oficial del Reino de España.
El secret del bolsillo secreto
El bolsillo secreto era un secret a veus entre les classes oligàrquiques espanyoles. Però la seva existència no es va revelar fins l’any 1840. Conclosa la Primera Guerra Carlina (1833-1840), i en un escenari dantesc de postguerra, el general Espartero (el gran aliat de Maria Cristina en el conflicte) va exigir disposar del bolsillo secreto. La sorpresa seria quan Manuel Gaviria —tresorer reial— li ho va negar. Maria Cristina de Borbó era la reina regent d’Espanya a l’espera que la seva filla Isabel (l’hereva al tron i nascuda el 1830) assolís la majoria d’edat. Gaviria va canviar d’amagatall el bolsillo secreto, i Espartero ho va deixar córrer amb el pretext que allò podia dinamitar el règim sorgit de la guerra carlina. No obstant això, Martín de los Heros, responsable nomenat per Espartero, va estimar que contenia uns 78 milions de reales (l’equivalent a 750 milions d’euros).
L’esclat del bolsillo secreto
Passats vint-i-nou anys, i en el context de la primera gran crisi financera espanyola (1866) que havia impulsat la Revolució Gloriosa (1868), el general Prim (president del govern) va ordenar disposar del bolsillo secreto. Isabel II i Maria Cristina havien estat facturades a l’exili. Cada una al seu moment. I en aquell escenari i amb aquells actors, la premsa va fer córrer com la pólvora que, durant mig segle, una espessa i opaca xarxa de corrupció havia desviat fraudulentament grans quantitats de l’erari públic i les havia destinat a foscos negocis que havien particularment enriquit fins a la indecència els seus components. En aquella piràmide de corrupció hi figuraven Maria Cristina de Borbó —i, naturalment, Isabel II— al cim; i en un segon nivell Agustín Muñoz (segon marit de la reina mare), el general Narváez— (president del govern en set ocasions), i el banquer José de Salamanca (promotor, entre altres, del barri que porta el seu nom a Madrid).
Isabel II / Font: Wikimedia Commons
Quins eren els negocis “nets” de Maria Cristina de Borbó?
Durant mig segle, la reina-mare i la camarilla de Palacio —des de la seva atalaia de poder— es van autoadjudicar quasi tots els grans negocis (nets i bruts) que es van fer a Espanya durant bona part del segle XIX. L’escandalosa manipulació d’algunes d’aquelles concessions —a través de testaferros i de societats fantasma—, popularitzaria la cita “no hay negocio en el que la Reina-madre no tenga intereses”. La conxorxa del bolsillo secreto es va autoadjudicar concessions d’explotació de salines, d’extracció de carbó, i de traçat ferroviari. El 1845 —amb Narváez com a president del govern— es van autoadjudicar la construcció i explotació de la segona línia de ferrocarril peninsular, la de Madrid a Aranjuez, fet que delata la gran capacitat financera del bolsillo secreto. I el 1846 —amb Pando (fill d’un element de la camarilla del difunt Ferran VII) com a president del govern—, s’autoadjudicarien la prolongació de la línia fins a Alacant.
Narváez, Salamanca i Muñoz. / Font: Wikimedia Commons
Quins eren els negocis “bruts” de Maria Cristina de Borbó?
Però el bolsillo secreto tenia una funesta ombra que anava molt més enllà dels dominis peninsulars borbònics. Maria Cristina de Borbó va crear un gabinet permanent de desestabilització de governs (és a dir, una fàbrica de cops d’estat) que s’alimentava amb el bolsillo secreto. No contenta amb desestabilitzar permanentment els governs espanyols que pretenien limitar l’autoritat i l'opacitat de la corona, es va atrevir amb una operació de gran volada i d’abast internacional. El 1846 va dissenyar una costosa i ambiciosa operació que consistia a reinstaurar la monarquia a les excolònies i, llavors, repúbliques independents de l’Equador, el Perú i Bolívia en la figura del primogènit del seu segon matrimoni: Agustín Muñoz Borbón, que havia de ser coronat emperador del Reino Unido de los Andes. Aquella caríssima i estrambòtica operació, finançada pel bolsillo secreto, va ser desballestada pels serveis secrets de mig món.
Quins eren els negocis “més bruts” de Maria Cristina de Borbó?
L’operació Reino Unido va ser desballestada quan qui sigui va revelar que, tan sols, era la primera fase d’un pla que perseguia la restauració del vell imperi colonial hispànic a l’Amèrica: el somni humit de la corrupta Maria Cristina. Aquesta reveladora ideologia és, també, la que explica la seva participació en la pitjor de les trames que se li van descobrir. El 1857 es va destapar que Maria Cristina de Borbó era la capo d’una trama il·legal de captura, transport i venda de persones. El comerç d’esclaus era il·legal des del 1815. Però la tinença, no. En aquell context, els grans latifundistes del Carib i del sud dels Estats Units, havien de confiar en el creixement vegetatiu de les seves masses d’esclaus. O en aquell tràfec il·legal, una sòrdida cadena formada per armadors catalans, bascos i andalusos; elements del bolsillo secreto borbònic, i la part més corrupta de l’aparell militar colonial espanyol a Cuba.
Què va passar amb Prim?
Quan les Corts espanyoles van votar Amadeu de Savoia (1870) —el candidat de Prim— en substitució de “l’obstacle més gran a la modernització i la democratització d’Espanya”, es van desfermar tots els dimonis a la fàbrica borbònica de cops d’estat, llavors deslocalitzada a París. El general Prim va ser emboscat i tirotejat el 27 de desembre de 1870 i va morir, oficialment a causa d’una septicèmia, el dia 30. Però la investigació moderna desmenteix aquesta versió i apunta que Prim va ser asfixiat a la seva residència oficial, mentre es recuperava de l’atemptat. La policia va assenyalar l’oposició republicana, però la premsa de l’època va apuntar directament un triangle format per l’ambiciós Montpensier (cunyat d’Isabel II i gendre de la reina mare), els esclavistes de Cuba i el general Serrano. Una reveladora comunió formada pel bolsillo secreto, i l’antic soci i llavors gran rival polític de Prim. No es va condemnar mai ningú.
Muñoz, Montpensier i Serrano / Font: Real Academia de Historia i Wikimedia Commons
Imatge principal: Maria Cristina de Borbó (1878), obra de Félix Badillo / Font: La Ilustración Española y Americana