La Valldora (actualment Solsonès), onze d’agost de 897. Fa 1123 anys. Guifré I, comte dependent de Barcelona, Osona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent; fundador de la nissaga comtal Vel·lònida, moria a la frontera nord-occidental dels seus dominis, combatent les forces del valiat àrab de Làreda (Lleida). Guifré I, anomenat el Pilós, va passar a la història com el primer comte català que va transmetre els seus dominis en herència. Guifré no va ser mai un comte independent, ni la independència va formar part de la seva obra política. Però, en el decurs del seu govern (878-897), va traçar el primer dibuix del que seria l’estat català medieval. Guifré el Pilós, marquès de Gòtia (des que el 801 Barcelona havia estat incorporada a l’Imperi Carolingi, tots els comtes de Barcelona exercien la funció, també, com a marquesos de Gòtia), va ser l’arquitecte del primer projecte polític català.
Què era el marquesat de Gòtia?
La marca de Gòtia o marquesat de Gòtia era una unitat militar i administrativa de l’Imperi Carolingi, situada en l’extrem sud dels dominis de Carlemany i dels seus successors. Abastava el territori de l’actual Llenguadoc i meitat nord de Catalunya; és a dir, poc més o menys des del delta de la Roina fins el del Llobregat. Havia estat creat pel rei Pipí (pare de Carlemany), però la seva arquitectura era obra de la reina Berta (la mare de Carlemany i coneguda amb el sobrenom de la del Peu Gran). La marca de Gòtia havia estat creada cap al 750, un segle llarg abans de l’existència de Guifré, i a partir de la primera expansió cap al sud dels carolingis (Nimes, Magalona, Carcassona). I estava subdividit en diverses unitats (també militars i administratives) que se les anomenava comtats. Barcelona era un d’aquests comtats, i la ciutat era la que exercia la capitalitat regional (la Marca de Gòtia).
Mapa del Regne de França a finals del segle X /Font: Atlas històric de William Shepherd.
Guifré, arquitecte.
El fet més destacable del govern de Guifré, va ser la transmissió hereditària dels comtats que governava en nom del rei Carles (nét de Carlemany). Aquest detall és d’una gran rellevància, perquè indica que Guifré va guanyar (es va auto concedir) la categoria de propietari dels dominis que havia governat en nom del rei. No obstant això, Guifré no va trencar mai el vincle polític amb la cort carolíngia. Els descendents de Guifré, fins a Borrell (985), sempre van ser comtes dependents; però des del Pilós, amb un grau d’autonomia política i militar notable. Així doncs, podem acceptar que Guifré és l’arquitecte d’una obra que conclouria Borrell. Guifré seria el primer comte que imaginaria un estat català sobre els antics territoris dels conventus tarraconense i narbonense (els actuals Llenguadoc i Catalunya).
Mapa dels dominis de Guifré el Pilós / Font: Arxiu de El Nacional.
Quin era el mapa secret de Guifré?
Aquests dos conventus eren dues divisions judicials i militars de la darrera època romana i de la etapa de la monarquia visigòtica, que obeïen a alguna cosa més que a una simple fragmentació del territori. Els agrimensors romans agrupaven nacions autòctones que formaven unitats culturals. I els visigots es van limitar a conservar el mapa dels romans. Per tant, i considerant que la ratlla que separava els dos conventus (els pirineus) no eren més que un accident geogràfic, aquest detall ens revela la existència d’una unitat cultural que abastava els territoris dels actuals Llenguadoc, Catalunya i, fins i tot, la meitat nord del País Valencià. Dit d’una altra forma, l’arc mediterrani entre la Roina i el Túria, és a dir, el territori de les velles nacions nordibèriques del primer mil·lenni abans de Crist; el substrat cultural i genètic de les societats d’aquell territori.
Mapa del conventus tarraconense /Font: Universitat de Berlín.
Flavius Paulus, la inspiració de Guifré?
En els dies de Guifré, aquella realitat no era ni tan intangible, ni tan oblidada com ens pugui semblar. L’ensorrament de l’Imperi romà (segle V) havia despertat velles tradicions i velles identitats arreu dels dominis de la lloba capitolina. I una bona prova d’això va ser la primera proclama d’independència del territori. L’any 673, quasi mig segle abans que els àrabs posessin fi a la horrorosa nòmina dels reis gots, i que el cabdill Pelai li creés un mal de cap al valí àrab de Gijón, Astúries, Flavius Paulus, secundat per les oligarquies del territori (els terratinents, els grans mercaders, i els arquebisbes de Tarragona i de Narbona), va proclamar el Regne Septentrional dels gots; independent de la monarquia visigòtica toledana. Aquella operació va fracassar per diversos motius, però tot indica que aquell intent no va caure en l’oblit, i va transcendir en el temps.
De Guifré a Muret
Si a tot això afegim que la marca de Gòtia i els seus comtats, com a entitats polítiques, militars i judicials; són de fàbrica netament carolíngia; s’explica perquè Catalunya, en el decurs dels seus primers segles d’existència, sempre va mirar cap al nord. I si observem el dibuix del mapa “secret” de Guifré (seguint el perfil de la costa entre la Roina i l’Ebre, o probablement fins el Túria) també explica el perquè Catalunya, en el decurs de la seva història, sempre ha mirat cap al mar. La projecció de Catalunya cap a la Península (segles XIII-XIV) va ser condicionada pel fracàs de Muret (1213), que posava fi al projecte que havia iniciat Guifré. Catalunya, fins aquell moment, no havia tingut mai l’interès de projectar-se cap al sud (seguint l’ideal hispànic de la restauració de la monarquia visigòtica); senzillament perquè no formava part del mateix món ni de la mateixa tradició.
Imatge principal: Representació de Guifré el Pilós / Font: Rotllo de Poblet.