Figueres, 22 de març de 1814. Ferran VII retornava a territori del regne d’Espanya. Havien passat quasi sis anys des dels truculents episodis de Baiona (maig, 1808). Durant aquella etapa de pretès exili (1808-1814) havia deambulat per França vivint “com un rei”. I, també, durant aquella etapa (1808-1814) havien passat moltes coses al regne espanyol, entre altres la proclamació de dues Constitucions (Baiona, 1808 i Cadis, 1812). Ferran VII, oficialment “el Deseado” i popularment “el felón” (el traïdor) arribava per recuperar una corona que, en el seu fur intern, no desitjava; i per retornar el regne espanyol a les catacumbes de l’absolutisme i de l’obscurantisme. Amb el seu retorn es van popularitzar les il·lustratives proclames “que vivan las caenas” referides al règim absolutista; i “que mueran los negros”, referit als liberals.
El cop d’estat d’Aranjuez i la venda de Baiona
Un dels episodis que millor dibuixen la personalitat de Ferran VII és la forma en què va arribar al poder i l’ús que va fer d’aquest poder. El 18 de març de 1808, liderava un cop d’estat (Motí d’Aranjuez) perpetrat per les classes més reaccionàries de la cort de Madrid, que se saldaria amb el derrocament i expulsió del seu pare, el pretès reformista Carles IV. Tot aquell desplegament de recursos i de testosterona, va acabar de la forma més patètica i inimaginable. Sis setmanes més tard, el 6 de maig de 1808, el rei colpista, sense ni tan sols informar els que l’havien impulsat al poder, es venia la corona espanyola a l’emperador Napoleó I (Abdicacions de Baiona) a canvi d’una generosíssima pensió vitalícia (origen del fons opac anomenat “bolsillo secreto”); i del tron de l’Estat satèl·lit d’Etrúria (l’antic ducat independent de Toscana).
El pretès exili de Ferran VII
La historiografia tradicional espanyola havia insistit fins a l’extenuació que Ferran VII havia estat víctima d’un segrest, ordit per Napoleó, que havia impedit el seu retorn a Madrid. Però, en canvi, la investigació historiogràfica actual revela que, durant aquells anys de pretès exili, el rei colpista va viure una existència de despreocupació i de luxe. Al seu retir daurat de Valençay (a l’espera que París l’autoritzés a prendre possessió del tron de Florència), va organitzar fastuosíssimes festes —a càrrec dels règims bonapartistes francès i espanyol— per celebrar els èxits militars napoleònics. Les derrotes de la insurgència espanyola, també. En una de les cartes obertes que envia a l’emperador Napoleó —publicada pel diari local Le Moniteur, de Valençay (1810)— proclama: “El meu desig més gran és ser fill adoptiu de S.M. l’Emperador”.
El retorn del “deseado”
Les successives derrotes de Napoleó al centre i oest d’Europa (1813) van alterar els plans de Ferran VII. L’aliança internacional antibonapartista (liderada per Rússia, Prússia, Àustria-Hongria i la Gran Bretanya); va imposar el retorn al dibuix de les fronteres europees anteriors a l’expansió napoleònica (1804). Ferran VII, que encara esperava posar les natges al tron del civilitzat i endreçat regne toscà, es va veure obligat a alterar els seus plans; i, mastegant vidres, va iniciar el camí de retorn als seus antics i rònecs dominis. I, tot i la seva indecorosa —per no dir indecent— conducta a Aranjuez, a Baiona, i a Valençay; sorprenentment ningú va discutir aquell nou statu quo. A les potències antibonapartistes guanyadores del conflicte, ja els estava bé que un personatge com Ferran VII reocupés el tron de Madrid. I a la classe dirigent espanyola, també.
Les potències antibonapartistes absolutistes i les classes reaccionàries espanyoles
Aquelles potències internacionals i aquella classe dirigent espanyola tenien moltes coses en comú. La ideologia de Ferran VII no era cap secret. El seu currículum revelava, amb claredat meridiana, que havia estat i que era un personatge d’ideologia absolutista i obscurantista. Un reaccionari de cap a peus. I en aquell escenari internacional presidit per les cendres de l’Imperi napoleònic —fill de la Revolució Francesa i dels seus valors—, les potències guanyadores governades per règims absolutistes (Rússia, Prússia i Àustria-Hongria); i les classes reaccionàries cortesanes espanyoles (les del Motín de Aranjuez, 1808) van fer pasqua i rams. Els britànics (l'única potència antibonapartista liberal) no s’hi van oposar. I els liberals espanyols (els constitucionalistes de Cadis —de la Pepa, 1812—), es van quedar petrificats, víctimes de la seva pròpia ingenuïtat.
El Manifiesto de los Persas
El Manifesto de los Persas (un manifest signat pels representants del partit absolutista espanyol); és la prova més evident l’existència del sumatori “potències absolutistes internacionals + classes reaccionàries espanyoles = Ferran VII”. “La cabra pels seus pecats, porta els genolls pelats”, diu el refranyer català; i Ferran, tot i els pecats de Baiona i de Valençay; encara era el colpista d’Aranjuez; i els anys de pretès exili no havien d'alterar, en absolut, el seu pensament. Des que Napoleó va vinclar el genoll en la decisiva Batalla de Leipzig (octubre, 1813); les classes dirigents espanyoles més reaccionàries, no havien contemplat altra possibilitat que retornar el voluble però obscurantista Ferran al tron espanyol. Era la millor opció possible per involucionar a l’escenari d’Aranjuez (març, 1808); és a dir, als dies immediatament posteriors al cop d’estat.
“Y que vivan las caenas”
Ferran VII va posar els peus als seus antics dominis el 22 de març de 1814. Però no va entrar a Madrid fins al 13 de maig de 1814. Durant aquells cinquanta-tres dies, va transitar per diverses ciutats del seu regne, precedit per diversos generals que li desbrossaven el camí. A Barcelona i a València; la facció absolutista de l’exèrcit de Ferran VII, prèviament a la reial entrada, es va lliurar a una intensa labor de depuració. De tal forma que, quan el rei colpista va posar els peus a Barcelona, les classes populars, que des de l’època del règim bonapartista havien assumit plenament el discurs antirevolucionari i reaccionari de les jerarquies eclesiàstiques; li van dispensar una clamorosa benvinguda. O a València, on les classes populars van desenganxar els cavalls i van estirar el reial carruatge al clam de “que vivan las caenas” (que visquin les cadenes).
El règim de corrupció del rei colpista
El retorn de Ferran VII va ser el pitjor que li podia passar a aquella Espanya deplorable de principis del segle XIX. Aquella depuració que dibuixa el camí de Ferran VII entre Figueres i Madrid, anunciava un brutal estat de repressió que seria dirigit pels elements més radicals del règim (1814-1820 i 1823-1833). I una vergonyosa corrupció institucionalitzada que tindria en el “bolsillo secreto” dels Borbons el seu màxim exponent: un fons opac que seria utilitzat per finançar una gegantina trama il·legal de tràfic d’esclaus, diversos intents de cop d’estat a les joves repúbliques americanes, i altres tèrboles activitats. El retorn de Ferran VII només va beneficiar les classes més reaccionàries d’aquella Espanya miseriosa, atàvica i cañí: les oligarquies castellanes i andaluses; que governaven el regne des del segle XVI. Que vivan las caenas!!