Moscou (Principat independent de Moscòvia); 12 de novembre de 1473. Fa 548 anys. El príncep Ivan III, vidu en primeres núpcies de Maria de Tver, es casava amb Sofia Paleòleg, neboda carnal de Constantí XI, el darrer sobirà de l'Imperi Romà d’Orient, mort en la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs (1453). Ivan no era el primer sobirà rus que es casava amb una princesa de Constantinoble. Però sí que seria el primer que posaria la base d’una nova ideologia imperial: la que presentava Rússia com la successora de l’Imperi Romà d’Orient. Durant els segles posteriors, Moscou postularia com la tercera i definitiva Roma, cap-i-casal d’un imperi que es projectava fins a la Mediterrània. I els tsars moderns postularien com els successors dels Cèsars bizantins que havien governat la meitat oriental d’Europa durant mil anys.
Mapa de l'Europa oriental (1711). Font: Cartoteca de Catalunya
Vikings i bizantins
Durant els segles centrals i finals de l’Edat Mitjana (IX al XV); l’Imperi Romà d’Orient —el gegant de la regió— havia projectat una gran influència política, econòmica, cultural i religiosa sobre els diferents principats que articulaven el trencaclosques rus. Es pot ben dir que els bizantins havien tingut un destacat paper en la fabricació d’aquell món. Però ni l’arrel russa es clavava a Constantinoble, ni Moscou era la gènesi del món rus. La primera idea de Rússia va ser obra dels vikings, durant l’expansió del segle IX; i el primer estat rus unificat va sorgir a Kíiv, al segle X. En aquest punt, és important destacar que, en aquell context, el terme “rus” no era un gentilici; sinó que tenia un significat equivalent a “principat” (territori governat per un “home principal”). El primer “rus” conegut seria el de Novgorod, creat l’any 862 prop del mar Bàltic.
Oleg el Profeta i Kíiv
Efectivament, l’origen dels actuals russos i ucraïnesos, es clava en aquells vikings escandinaus que, navegant fins als golfs de Letònia i de Finlàndia, s’havien endinsat cap a l’interior del continent fins a les fonts dels rius Dvina i Volkhov (Rússia central); i, tot seguit, fins a la seva desembocadura del riu Dnièper (Crimea). Aquells pioners van crear una xarxa de colònies que, de nord a sud, cobrien el trajecte entre els mars Bàltic i Negre, i connectaven els mons escandinau, eslau, i bizantí. Els varegs —com van ser coneguts aquells pioners— serien, també, els creadors de les primeres entitats polítiques d’aquell món: els “russos” (principats); que cap al 900 van ser unificats pel “príncep” (home principal) Oleg el Profeta; i governats des de Kíiv. En aquell moment, Moscou encara no existia, i no seria fundada fins passats tres segles i mig.
Mapa del Rus de Kíiv (segles IX a XIII). Font: Wikimedia Commons
El somni del profeta i les amenaces externes
En el decurs dels segles següents (X al XIV), la unitat política i territorial dels “russos” (els diversos principats que articulaven aquell món) es va veure, sovint, amenaçada per la presència de diversos pobles veïns; com els curiosíssims khàzars, una ètnia turca que, cap al segle VI, havia abraçat el judaisme; o com els búlgars del Volga, una altra ètnia turca però de confessió musulmana. O per altres pobles que irrompien de forma violenta en aquella regió, com els cumans o els petxenegs, originaris de les estepes centrals siberianes; o com els mongols, que procedien de l’Extrem Orient. Els cumans i els petxenegs van ocupar bona part del territori d’Ucraïna a finals del segle X; i, passats dos segles, quan els seus estats sucumbien a l’esforç constant de guerra, els mongols de l’Horda d’Or, comandats pel llegendari Genguis Kan, els rellevaven.
El desplaçament del centre de gravetat
Aquesta successió d’ocupacions i dominacions és molt important per entendre la posterior fragmentació del món rus. Entre els segles X i XIV Kíiv, la capital històrica, va viure permanentment amenaçada, quan no era ocupada i destruïda; i el seu poder es va afeblir, fins que els diversos principats subordinats al poder central es van independitzar. També, aquesta successió d’ocupacions i dominacions explicaria el progressiu desplaçament del centre de gravetat cap al nord. L’any 1325, el Gran Príncep (el màxim governant polític i militar dels russos) i el Metropolità (la màxima autoritat de l’Església Ortodoxa russa) van abandonar, definitivament, Kíiv, i es van establir a l’emergent Moscou. Es consumava l’esquerda, entre un món ocupat —la futura Ucraïna— i un món no ocupat —la futura Rússia—.
Representació moderna de la cort de Moscou al segle XVI, durant la visita dels comerciants anglesos (1875). Font: Russian Museum. Saint Petesburg
Ucraïna gira els ulls cap a Europa
A mesura que avançava l’Edat Mitjana, i s’albirava el Renaixement que transformaria Europa, apareixerien noves amenaces que rellevaven les anteriors: els polonesos van ocupar Ucraïna; i la seva dominació no va fer més que incrementar la bretxa que distanciava Kíiv i Moscou. Els polonesos, animats pel Pontificat, van introduir el catolicisme. Ucraïna es va mantenir, majoritàriament, ortodoxa; però la seva cultura i la seva societat girarien els ulls, progressivament, cap a l’Europa central i mediterrània (el món catòlic). Ben diferent del que passaria a Moscou, on es covava una cultura pròpia i singular, allunyada de tota influència externa, que resultaria extremadament pintoresca per a aquells primers armadors i comerciants anglesos que, seguint les passes dels llegendaris vikings, hi van contactar (segle XVI).
El naixement de l’imperialisme rus
També els otomans, en ple procés expansiu, van fer acte de presència a la riba nord del Mar Negre (segles XV i XVI). I la seva entrada en escena, no tan sols contribuiria a eixamplar la bretxa Kíiv-Moscou; sinó que seria el revulsiu que impulsaria el naixement de l’imperialisme rus. Ivan III i Sofia Paleòleg (a partir de 1473) serien els iniciadors del projecte de la Gran Rússia que tenia un doble objectiu: reunir tots els territoris que havia governat el mític Oleg el Profeta a cavall de l’any 1000); i restaurar el vell imperi bizantí, far de la civilització a la Mediterrània oriental, que havia caigut poc abans (1453) a mans dels otomans. Aquella nova Ucraïna ja no era el bressol de la pàtria que havia fundat el profeta; però això per aquells tsars no tenia cap importància; perquè Kíiv era just al mig de la línia que projectava unir Moscou i l’antiga Constantinoble.