Sevilla, 23 de novembre de 1248. Les tropes castellanolleoneses del rei Ferran III entraven a la ciutat després d’un llarg setge de quinze mesos. La Isbiliya andalusí iniciava una nova etapa de la seva història. Passava a domini cristià i durant els segles immediatament posteriors (XIV i XV) coneixeria una explosió econòmica i demogràfica que la convertiria en el gran centre comercial de la vall del Guadalquivir i en una escala obligada del trànsit marítim entre la Mediterrània i l’Atlàntic. En el procés de construcció d’aquella Sevilla mercantil, els mercaders estrangers hi van tenir un paper protagonista: genovesos, venecians, portuguesos, francesos, neerlandesos i anglesos. I catalans, valencians, mallorquins, sicilians i napolitans, anomenats i documentats genèricament i exclusivament “catalans”, fins i tot quan procedien d’Aragó.
Els primers catalans a Sevilla
La presència comercial catalana al port de Sevilla està documentada des de mitjans de la centúria del 1300. En les dècades centrals del segle XIV —poc abans de la Pesta Negra (1348)—, Catalunya —el motor indiscutible de la corona catalanoaragonesa— era la primera potència econòmica de la Mediterrània, en competència amb les repúbliques mercantils de Gènova i de Venècia. Són les Galeres de Catalunya, comandades per l’almirall Jofré Gilabert de Cruïlles, la primera força naval europea que allibera l’estret de Gibraltar de la pirateria berber (1339). I són els mercaders barcelonins de l’època els qui, a partir del fet, obren les primeres rutes navals estables entre la Mediterrània i l’Atlàntic nord. La potent classe mercantil barcelonina seria pionera en la transformació de Sevilla en escala obligada entre Barcelona i València, i Anvers i Londres.
Els catalans, Colom i Sevilla
Però seria durant el segle XV i, sobretot, durant els viatges colombins (1492-1502), que es produiria un fenomenal desembarcament i establiment de comerciants catalans i valencians al port de Sevilla. Contra el que ha predicat la historiografia nacionalista espanyola, no és cert que el comerç català del XV fos una trista ombra del que havia estat el segle anterior; ni tampoc ho és que els comerciants catalans es van establir a Sevilla a l’ombra de la Casa de Contratación, la institució creada per la monarquia hispànica que pretenia monopolitzar el comerç amb el Nou Món. Les fonts documentals revelen que a inicis del segle XVI, abans de la creació de la Casa de Contratación (1504), la colònia comercial catalana de Sevilla tenia una força i una influència molt superior a la de la resta de comunitats estrangeres que operaven en aquell port.
Representació de la Casa de la Contratación / Font: Universitat de Sevilla
Els catalans, estrangers a Sevilla
Les fonts de l’època engloben els catalans en la categoria d’“extranjeros”. I, insistim, quan diuen catalans, es refereixen a tots els súbdits de la corona catalanoaragonesa, fins i tot sards, sicilians i napolitans. Per exemple, les mateixes fonts revelen que, a inicis del segle XVI —coincidint amb el quart i darrer viatge colombí—, a Sevilla hi havia 310 famílies de comerciants catalans —la gran majoria originaris de Barcelona; i en menor mesura de Perpinyà, de València, d’Alacant i de Palma—. Si fem un càlcul de la massa demogràfica que podia representar aquest col·lectiu (i considerant que eren famílies extenses formades per persones de diverses generacions, pels empleats i criats d’aquelles companyies mercantils familiars i pels esclaus domèstics), podem donar per bo que sumaven un col·lectiu entre 2.000 i 3.000 persones.
Les nissagues de comerciants catalans a Sevilla
Aquesta xifra representaria un 5% de la població total de Sevilla (60.000 habitants a principis del segle XVI). I això, demogràficament, seria un percentatge quasi insignificant. Però, en canvi, la seva força econòmica i la seva influència política superava amb escreix aquest percentatge. Les fonts, de nou, posen en relleu el protagonisme, per exemple, de les nissagues Ferrer, Planes, Desclergue, Forcadell, Fonoll, Ràfols, Pedralbes, Tries, Círia, Jorba, Morell, Torregrossa, Aymerich, Cereroles, Ros, Font, Miquel, Jové, Robert, Codina, Vendrell o Sadurní en la vida econòmica i política de Sevilla. Nissagues fundadores i propietàries de companyies mercantils familiars pioneres en el comerç internacional; que, a principis del segle XVI, ja ostentaven càrrecs municipals. Per exemple, els Cereroles a Sevilla, o els Ràfols a Cadis.
Vista de Sevilla (1572) / Font: Universitat de Sevilla
El barri català de Sevilla
Els investigadors de l’època posen molt èmfasi en el fenomen que anomenen “vecindad”. Afirmen que els comerciants catalans, com qualsevol altre col·lectiu estranger de la ciutat, es concentraven en un mateix barri. Els investigadors situen la comunitat catalana de Sevilla al voltant del convent de San Pablo, sobre una illa de cases de traçat medieval perfectament delimitada. Els mateixos investigadors posen de relleu que la documentació generada per aquells catalans (contractes de noli, llibres de comptes, lletres de canvi, dietaris personals) està redactada exclusivament en català (amb algunes anotacions aclaridores en llatí). I això els porta a la conclusió que aquella comunitat va ser catalanoparlant durant generacions. Molt probablement durant dos segles: des de la meitat de la centúria del 1300 fins a les dècades centrals de la centúria del 1500.
Per què el català es va mantenir durant dos segles?
El perquè aquella comunitat es va mantenir culturalment inalterable durant dos segles ens l’aporta la mateixa investigació. Són els investigadors, de nou, els qui destaquen la cultura endogàmica d’aquells catalans de Sevilla. Com passaria més tard al barri català de Montserrat a Buenos Aires (1750-1820), els comerciants catalans de la capital del Guadalquivir van prioritzar els matrimonis entre membres de la comunitat o amb fadrins i fadrines dels seus socis comercials, per exemple, de Barcelona, de València o de Càller. Si més no, fins que —després dels quatre viatges colombins (1492-1502)— la monarquia hispànica imposa el monopoli de la Casa de Contratación (1504). El propòsit d’aquella endogàmia era claríssim: estrènyer les relacions comercials o, fins i tot, crear noves aliances mercantils entre les companyies familiars d’aquell col·lectiu.
Vista de Sevilla (1588) / Font: Universitat de Sevilla
El monopoli castellà i la desaparició del català
La creació de la Casa de Contratación no tan sols posaria fi al lliure comerç català amb Amèrica, sinó que representaria el principi de la fi de la comunitat catalana de Sevilla. A partir de la imposició d’aquell monopoli (en mans de l’aparell polític i clientelar de la monarquia hispànica), els catalans de Sevilla van optar, en alguns casos, per abandonar la ciutat i desviar la seva activitat cap al contraban; i en altres, per redirigir la seva política matrimonial cap al col·lectiu funcionarial castellà que s’havia apoderat del gran negoci americà. La progressiva castellanització del col·lectiu català a Sevilla (o del que en restava) està datada a partir del 1520. Un català probablement amb una forta influència fonètica del castellà de la baixa Andalusia, que, si s’hagués conservat, en l’actualitat resultaria d’un singular exotisme i seria un patrimoni cultural extraordinari.