Balaguer (comtat independent d’Urgell), 31 d’octubre de 1413. Fa 609 anys. El comte Jaume II d’Urgell, aspirant al tron catalanoaragonès que s’havia rebel·lat després que la seva candidatura hagués estat derrotada al Compromís de Casp (1412), es rendia a les tropes del comte-rei Ferran I (el primer Trastàmara a Barcelona). Després d’aquella segona i definitiva derrota, el comte Jaume i la seva família viurien un autèntic calvari. Jaume seria reclòs en diverses masmorres de Castella. I la seva esposa Isabel i les seves filles Elisabet, Elionor i Joana serien recloses al monestir de Sixena (Aragó). Isabel va morir en captiveri (1424). I Elisabet, Elionor i Joana (que va néixer en captiveri) sortirien passats molts anys per celebrar matrimonis concertats i allunyats de Catalunya. Sixena va ser la masmorra de les últimes princeses de la dinastia reial catalana Bel·lònida.
Isabel, l’esposa
Jaume i Isabel havien format un matrimoni polític promogut per la cancelleria de Barcelona (1407). Jaume era comte d’Urgell, un domini independent, però subordinat als interessos polítics i econòmics del Principat de Catalunya. I era membre d’una branca menor dels Bel·lònida, els sobirans catalanoaragonesos que clavaven els seus orígens en el comte carolingi Guifré el Pilós (segle IX). I Isabel era filla del comte-rei Pere III i de la seva quarta esposa Sibil·la de Fortià. El matrimoni entre el vidu i ancià Pere i la jove i bella Sibil·la (1377) havia generat una gran oposició, principalment entre els fills dels anteriors matrimonis de Pere i entre els seus aliats cortesans (les oligarquies del país). El seu pare li va procurar un matrimoni avantatjós, però això no li va estalviar els enemics de la seva mare, que la van perseguir durant tota la seva vida.
Elisabet, Elionor i Joana, les filles
Ni l’esposa ni les filles del comte Jaume representaven una amenaça política per a aquell primer Trastàmara que posava les natges al tron de Barcelona. La patriarcal tradició catalanoaragonesa que impedia a les dones coronar-se com a reines titulars els manllevava tota possibilitat. Per aquest motiu, sorprèn l’extrema severitat de la justícia reial —del Trastàmara i dels seus aliats— amb les princeses Urgell: acusades, jutjades i condemnades a confiscació de béns i a reclusió perpètua al monestir de Sixena. Isabel, l’esposa, va morir després d’onze anys de captiveri (1424). I Elisabet i Elionor, que van ingressar en aquella masmorra amb quatre i tres anys, respectivament, i Joana, que havia nascut en captiveri (1415), no sortirien fins al 1422. En aquell moment, amb tretze, dotze i set anys —respectivament— van ser separades de la mare.
Per què a Sixena?
L’elecció de Sixena per a la tètrica funció de masmorra política de les princeses catalanes no va ser una qüestió anodina. El monestir de Sixena havia estat en el decurs de la seva existència molt vinculat a la casa reial catalanoaragonesa. Fundat a finals del segle XII, seria un centre habitual de professió de fe de les filles de la família reial i de l’aristocràcia catalanoaragoneses. Tant és així que, quan va esclatar la crisi successòria per la mort de Martí I l’Humà (1410), el monestir de Sixena (la priora Antònia de Castellolí i tota la comunitat) es van posicionar a favor de la causa de Jaume d’Urgell, com ho faria tot l’estament aristocràtic catalanoaragonès. Després de la victòria política de Ferran I a Casp (1412) i, sobretot, després de la derrota militar de Jaume d’Urgell a Balaguer (1413), els Trastàmara van marginar, totalment, Sixena.
Sixena, desterrats i empresonats
I el monestir que havia estat creat amb el propòsit d’esdevenir panteó reial dels Bel·lònides del segle XII (tot i que, finalment, seria Poblet el que exerciria aquesta funció) acabaria convertit en masmorra política dels Bel·lònides del segle XV. Més concretament, de les darreres Bel·lònides. L’abaciologi de Sixena ens revela que, poc després de l’ingrés de les princeses catalanes, la priora Antònia de Castellolí va ser rellevada per Isabel de Alagón, de la poderosa família aragonesa dels Alagón, que durant la crisi successòria (1410-1412) havien liderat el partit urgellista a Aragó. Fins i tot, algunes fonts apunten que durant la rebel·lió del comte (1413) haurien prestat suport encobert a Jaume. Per obra i gràcia dels Trastàmara, Sixena, un dels cenobis femenins més prestigiosos de la corona catalanoaragonesa, es convertia en centre de desterrament i de reclusió.
Què va passar amb les princeses catalanes?
La decisió dels Trastàmara va sumir Sixena en una profunda crisi de la qual ja no sortiria mai més. Sixena va desaparèixer de les preferències oligàrquiques post Compromís. I el 1422, enmig d’un paisatge de crisi i de decrepitud; Elisabet, Elionor i Joana van ser silenciosament excarcerades. Alfons el Magnànim —el segon Trastàmara al tron de Barcelona— havia traçat un pla per a allunyar-les, per sempre, de Catalunya. Va negociar el matrimoni d’Elisabet amb Felip de Borgonya, enemic acèrrim de Violant d’Aragó (l’única filla supervivent del comte-rei Pere III) en la guerra civil francesa. Va negociar el matrimoni d’Elionor amb Raimon Orsini, un dels seus sicaris en l’operació de conquesta i repressió del regne de Nàpols. I va negociar el matrimoni de Joana amb Yeshaq, fill del rei copte d’Etiòpia.
Sibil·la de Fortià, Isabel d'Aragó Fortià i Elisabet d'Urgell Aragó / Font: Wikimedia Commons
Què va passar amb Sixena?
No obstant això, Elisabet acabaria casada amb Pere de Coïmbra, quart fill del rei Joan I de Portugal, i la seva descendència s’asseuria al tron de Lisboa. Elionor, que acabaria casada amb el sicari napolità del Magnànim, celebraria la seva viudetat com unes noces i viuria la resta de la seva vida al seu retir d’Amalfi. I Joana, després d’un matrimoni efímer amb un Foix proper a la seva tieta Violant, acabaria esposada amb Ramon Folc de Cardona, un dels últims representants d’aquesta nissaga abans de quedar dissolta entre les poderoses famílies aristocràtiques castellanoandaluses. Però, en canvi, Sixena, castigada pel règim, es marciria progressivament, i perdria la seva condició d’arxiu reial i de seu de corts. El principi de la fi de Sixena es va escriure quan va ser convertit en la masmorra política de les últimes princeses de la nissaga catalana Bel·lònida.