Josep Maria Solé i Sabaté (Miralcamp, Lleida, 1950) i Joan Villarroya i Font (Badalona, 1953). Historiadors. Professors d’Història Contemporània a la UAB i la UB, respectivament. Entre els dos, de forma individual o conjuntament, han escrit uns quaranta llibres. Ara publiquen L’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (actuació i trajectòria dels oficials durant la guerra i el franquisme), editat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, que explica la creació d’una acadèmia militar catalana i republicana fundada a l’inici del conflicte civil espanyol (1936) i de les diverses promocions d’oficials que van ser instruïts en aquell centre.
Professors, la primera pregunta és per què es va crear aquella Escola de Guerra. Va ser perquè els oficials de l’exèrcit espanyol s’havien passat, massivament, al bàndol rebel?
Professor Villarroya: Sí que és cert que una part important dels oficials de l’exèrcit espanyol es van passar al bàndol rebel. Però també ho és que les circumstàncies del moment eren excepcionals. Havia esclatat una guerra i es necessitaven més oficials militars. Per aquest motiu es va crear aquella escola.
Professor Solé: Hem d’entendre que, inicialment, l’exèrcit republicà està format, bàsicament, per columnes de milicians de diferents sindicats i partits i que, en moltes ocasions, actuen de forma descoordinada. El Govern de la Generalitat va entendre que per coordinar aquelles forces i guanyar la guerra era necessari formar oficials militars.
Per què és la Generalitat qui crea aquella escola i no és el govern central?
P. Solé: Amb l’esclat del conflicte hi ha un buit de poder; i la Generalitat assumeix les funcions de defensa. De fet, durant aquella etapa inicial del conflicte, entre juliol de 1936 i maig de 1937, la Generalitat assumirà totes les competències de l’estat a Catalunya. I la creació d’aquella Escola de Guerra va ser una acció més d’aquella política.
P. Villarroya: El govern central no ho va poder evitar. Si més no, inicialment. Però, en canvi, observem que la Generalitat no tenia recursos per sostenir aquelles infraestructures defensives (l’Escola de Guerra, l’alimentació dels milicians, la construcció de fortificacions, etc.); i va haver de negociar permanentment amb el govern central, quasi pidolar, el finançament necessari.
Qui va ser el promotor d’aquesta Escola?
P. Villarroya: Va ser Joan Garcia Oliver, un home d’acció. Tenia un perfil molt contradictori. Era de la CNT-FAI, i durant l’època de clandestinitat de l’anarquisme (anys 20) atracava bancs per finançar el moviment. Però després, durant la primera fase de la Guerra Civil (1936-1937), que coincideix amb la creació i desenvolupament de l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, va ser ministre de Justícia de la República. I en l’exercici del seu càrrec va demostrar una gran capacitat per interpretar i resoldre els problemes, i una extraordinària visió dels temes claus que havien de conduir a la transformació social.
P. Solé: No oblidem que Joan Garcia Oliver era l’home de més prestigi de la CNT-FAI; una organització sindical que en aquell moment tenia molt de poder i molt suport popular. Era un home sense cap formació acadèmica, però tenia una intel·ligència natural que li va permetre salvar les grans contradiccions amb les quals es va haver d’enfrontar. Fixi’s que Garcia Oliver, com a anarquista, era contrari a les jerarquies; però, en canvi, va promoure la creació d’una escola d’oficials, que ell anomena “instructors” i que fabricaria les jerarquies d’un exèrcit format, bàsicament, per milicians que actuaven de forma descoordinada perquè no tenien comandaments. En situacions excepcionals, era capaç de prioritzar el realisme a l’idealisme.
Garcia Oliver era d’aquell sector catalanista de l’anarquisme, si es pot dir així?
P. Solé: No. Garcia Oliver era un anarquista català. Però no era catalanista. Hi ha una anècdota que il·lustra molt bé el seu perfil. S’explica que després de trenta anys llargs d’exili, va retornar i una de les primeres coses que va fer a Barcelona va ser acudir a una festa llibertària. I es van sorprendre —i no positivament— en sentir parlar la gent; fins al punt que va exclamar “Aquí hi ha molta gent que parla castellà”.
P. Villarroya: En aquella Catalunya de la guerra civil el fet nacional havia quedat en un segon terme. Els anarquistes catalans eren catalans, i parlaven català; com el conjunt de la societat del país; però el que els preocupava era fer la revolució i guanyar la guerra.
Quina opinió tenia Garcia Oliver, per exemple, d’un altre líder indiscutible de l’anarquisme com Durruti?
P. Solé: Garcia Oliver i Durruti són dues de les figures més destacades de la CNT-FAI. Però eren dos perfils molt diferenciats. Ambdós eren homes d’acció. Recordem un Durruti amb un fort protagonisme després de la derrota militar del cop d’estat a Barcelona; i la seva ràpida incorporació al front de guerra, dirigint els milicians anarquistes catalans. Però Durruti era un home de caràcter impulsiu molt allunyat del perfil més reflexiu de Garcia Oliver. De fet, Garcia Oliver pensava que Durruti era molt infantil.
Qui van ser els professors d’aquella Escola Popular de Guerra de la Generalitat?
P. Villarroya: Eren militars professionals de l’exèrcit espanyol. Hi havia oficials; però també hi havia alguns sotsoficials; com, per exemple, caporals; que se’ls oferia una via de promoció en la carrera militar a través de l’exercici de la docència en aquella Escola.
Se’ls va seleccionar amb algun criteri?
P. Solé: No. La guerra havia imposat unes necessitats; i, únicament, es va tenir en compte que no formessin part dels regiments que havien secundat el cop d’estat del 19 de juliol de 1936.
Quants alumnes van passar per aquella Escola?
P. Villarroya: Hi van passar diverses promocions. Entre juliol de 1936 i maig de 1937 hi van passar 1.885 alumnes.
Quin era el perfil d’aquells alumnes?
P. Solé: La primera fornada estava formada en un nombre notori, no majoritari, de gent que procedia del món universitari. Aquests eren d’ideologia nacionalista catalana.
P. Villarroya: Però després hi va ingressar gent amb perfils molt diversos, i aquell grup inicial, amb un corpus intel·lectual important i un perfil ideològic nacionalista català, quedaria progressivament diluït.
Amb tot això que m’expliquen, és possible que en algun moment algú, a l’inici, hagués pogut sentir la temptació de convertir aquella Escola en el centre de formació d’oficials d’un Exèrcit de Catalunya?
P. Solé: Bé, aquells aspirants de les primeres fornades tenien aquesta ambició. De fet, ingressen a l’Escola perquè tenen la vocació de ser els oficials d’un exèrcit català. Però, amb el decurs del temps i dels esdeveniments, aquesta ambició es tornarà decepció.
P. Villarroya: Aquest grup nacionalista català acabaria sent molt minoritari, i les forces polítiques que podien emparar aquella ambició (Estat Català, Nosaltres Sols) tenien molt poca incidència en la societat catalana de la guerra.
Quins requisits s’exigien per ingressar a l’Escola de Guerra?
P. Villarroya: A nivell polític se’ls exigia l’aval personal d’un sindicat o partit o del Comitè de Milícies Antifeixistes; que era, recordem-ho, l’organisme que agrupava quasi totes les forces contràries a la rebel·lió militar. I a nivell cultural, se’ls exigia uns requisits molt elementals. Sí que és cert, com deia el professor Solé; que, inicialment, alguns alumnes tenien estudis superiors. Però, posteriorment, ingressaria a l’escola gent amb un nivell d’instrucció elemental.
P. Solé: Hem de pensar que la Catalunya de 1936 no era com l’actual. Els universitaris eren una minoria molt minoritària, i la taxa d’analfabetisme estava situada al voltant del 30%. Les urgències que imposava el context bèl·lic del moment, van obligar la Generalitat a recórrer a gent amb un nivell cultural molt bàsic. Pràcticament, només se’ls exigia que sabessin llegir i escriure i poca cosa més.
Quant durava un curs a l’Escola de Guerra?
P. Solé: Entre quaranta-cinc i seixanta dies.
La Generalitat havia creat aquesta Escola. Llavors, la llengua vehicular d’aquella Escola era el català?
P. Villarroya: No. L’ensenyament s’impartia en castellà. És pel que dèiem abans; la societat catalana era, en la seva pràctica totalitat, catalanoparlant. I aquella escola es pot dir que era una reproducció a escala de la societat catalana. Però la guerra havia desplaçat el fet nacional a una posició secundària. L’objectiu d’aquella Escola era formar oficials per guanyar la guerra.
On estava situada l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat?
P. Solé: A l’edifici dels Escolapis de Sarrià, a Barcelona. Aquell edifici reunia totes les condicions necessàries per a la funció a què havia estat destinada. Tenia aules, patis, menjador i una part destinada a internat; tot i que aquesta darrera part de l’edifici va ser infrautilitzada, perquè els alumnes s’allotjaven a la ciutat, en hostals, fondes...
D’on procedien els alumnes de l’Escola?
P. Villarroya: En la seva pràctica totalitat, procedien de tot Catalunya. Hi havia alguns alumnes nascuts fora de Catalunya; però, molt majoritàriament, eren persones que, en el moment que ingressen a l’Escola de Guerra, ja fa quinze o vint anys que viuen a Catalunya.
Llavors, encara s’entén menys que el català no fos la llengua vehicular d’aquella Escola.
P. Solé: Va resultar molt decebedor per a aquelles primeres fornades d’alumnes; que, com deia abans, procedien del món nacionalista català. En canvi, per les promocions que s’incorporen posteriorment, no sembla que aquest detall tingui importància. Com deia abans el professor Villarroya, el fet nacional havia quedat en un segon terme, i el que era prioritari era guanyar la guerra.
Quan aquells aspirants a oficials acabaven el curs, on se’ls destinava?
P. Villarroya: Al front de guerra. Inicialment al front de guerra d’Aragó, però posteriorment a qualsevol front de guerra del territori peninsular.
P. Solé: En aquest punt, és important destacar que aquells oficials, inicialment, quan surten graduats només són reconeguts per la Generalitat. Això serà així fins al maig de 1937, quan l’Exèrcit de la República els hi reconeix els graus.
Què passa el maig de 1937, que l’Exèrcit de la República es decideix a reconèixer la tasca de l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat?
P. Solé: És immediatament després dels Fets de Maig de 1937, una guerra civil dins d’una altra guerra civil, que va enfrontar la CNT-FAI per una banda; i el PSUC prosoviètic i ERC, per l’altra. Aquell conflicte, que es va resoldre amb la derrota anarquista, va tenir un cost important per a la Generalitat. El govern central va iniciar una ofensiva recentralitzadora, i l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat va passar a ser l’Escola Popular de Guerra número 1, d’una xarxa d’escoles militars de la República. Va passar a ser de titularitat del govern de la República, i això comportaria que tots els oficials formats durant l’etapa de gestió catalana; fossin, finalment, convalidats i reconeguts.
Parlem de la guerra. I de les armes. És cert que la Generalitat va ordenar comprar armes al mercat negre?
P. Villarroya: El que és cert és que la Generalitat va enviar gent a l’exterior a comprar armes; però aquestes transaccions s’efectuaven, per força, al mercat negre, i a nivell de govern, òbviament, ningú es va fer responsable d’aquelles accions. Tot i això, hi ha alguns documents que impliquen Josep Tarradellas; que, en aquell moment era conseller d’Hisenda i conseller en cap. Però és un tema molt confús.
En el decurs de la guerra, alguns oficials formats en aquella Escola cauen presoners del bàndol rebel. Se’ls penalitza pel fet d'haver estat formats en una Escola de la Generalitat?
P. Solé: No. El fet que haguessin estat formats en una escola de guerra de la Generalitat no va ser considerat un agreujant. Però, en canvi, van ser durament represaliats pel seu compromís polític amb un partit o amb un sindicat republicà.
