Girona, 12 de desembre de 1809. Després d’un setge de set mesos, l’exèrcit del Primer Imperi francès saltava les muralles i prenia possessió de la plaça. Quan es va produir aquell assalt, ja feia un any i mig que els Borbons espanyols Carles IV i Ferran VII s’havien venut la corona a Napoleó Bonaparte. I que el nou propietari del tron de Madrid havia separat Catalunya del regne espanyol i l’havia incorporat al Primer Imperi francès. Però, a Catalunya s’havia produït una forta oposició a aquell nou estat de coses que la historiografia espanyola ha catalogat com una manifestació de patriotisme espanyol. Després de la resistència i caiguda de Girona, es produiria la de Lleida (13 de maig de 1810) i la de Tarragona (29 de juny de 1811). Però, realment, aquells resistents eren patriotes espanyols? O simplement eren antibonapartistes?
El concepte pàtria
Quan es va produir la incorporació de Catalunya al Primer Imperi francès (1808), el concepte pàtria era totalment desconegut per la immensa majoria de la societat peninsular. Especialment per a les classes populars. I la societat catalana de l’època no era una excepció. El concepte modern de pàtria, tal i com el coneixem actualment, va ser creat durant la Revolució Francesa (1789-1799); i el seu àmbit de difusió va quedar cenyit al territori de la República Francesa i als dels estats satèl·lits de París que havien importat el model revolucionari. Durant aquesta etapa, el règim borbònic espanyol es va esmerçar a crear una mena de cordó sanitari als Pirineus amb l’objectiu d’impedir la importació d’idees revolucionàries. De tal forma que, els antibonapartistes catalans desconeixien totalment el concepte modern de pàtria.
Qui eren aquests resistents?
Els recents treballs d’investigació de Jesús Conte (Barcelona sota la bota de Napoleó; Tibidabo, 2021) i d’Antoni Gelonch (Napoleó, la Revolució i els catalans; Viena, 2021); ens dibuixen amb una gran precisió el perfil d’aquells resistents. Eren, en bona part, les classes populars que, influïdes pel discurs eclesiàstic antirevolucionari, pensaven que el nou règim bonapartista pretenia destruir els models de vida tradicionals. En aquell moment ja feia un segle que els Borbons havien liquidat l’edifici polític català i havien proscrit la llengua i la cultura catalanes (1714). Però el sentiment de catalanitat, representat per aquells models de vida tradicionals, no havia desaparegut. Antoni de Capmany, ponent català a les Corts antibonapartistes de Cadis (1812), reivindicaria la restauració del règim foral català anterior a 1714.
El Timbaler del Bruc era un patriota espanyol?
Isidre Lluçà i Casanovas (1791-1809), que la llegenda popular catalana i el nacionalisme espanyol convertirien en la figura mítica del Timbaler del Bruc, no va sentir mai parlar de pàtria espanyola. El Timbaler Lluçà (si realment se’l pot anomenar així); o els voluntaris que van nodrir els Sometents de Tàrrega i de Manresa que, al Bruc, van plantar cara a l’exèrcit bonapartista, no eren patriotes espanyols. No ho podien ser, senzillament perquè la relació que la societat havia mantingut amb el poder era en qualitat de súbdits de la corona espanyola. I el vell concepte súbdit —propi dels estats monàrquics de l’Antic Règim— estava clarament contraposat al nou concepte fill de la pàtria del règim revolucionari francès. Altra cosa seria el que passaria a partir de 1830, quan el concepte pàtria faria fortuna arreu i en tots els escenaris.
Els Diaris de Manresa i de Barcelona
Hem dit abans que quan passava tot això ja feia un segle que la llengua catalana estava proscrita. No cal dir que aquesta persecució era de fàbrica borbònica, por “justo derecho de conquista” i remuntava a la fatídica data de 1714. Des de la publicació del Decret de Nova Planta (1717) fins a la incorporació al Primer Imperi francès (1808), la censura del règim borbònic espanyol havia impedit l’edició de premsa en català. Però amb la desaparició de l’status quo borbònic, la llengua castellana —símbol de l’espanyolitat del règim— desapareix de la premsa catalana. El superprefecte Augereau obté autorització de París per editar el Diari de Barcelona a dues columnes (en català i en francès) amb el propòsit de festejar els catalans. I el Diari de Manresa, màxim òrgan de la resistència antibonapartista catalana passa a editar-se exclusivament en català.
El discurs antirevolucionari de l’Església
L’any 1808, la població catalana era, encara, bàsicament rural. Catalunya ratllava la xifra d’un milió d’habitants, però només Barcelona (120.000 habitants), Reus (30.000 habitants) i Lleida, Tortosa i Tarragona (al voltant dels 10.000 habitants) tenien traça de vida urbana. I això explicaria per què el discurs antibonapartista i antirevolucionari —creat per les altes instàncies eclesiàstiques i divulgat pel baix clergat— va tenir tanta predicació. El món rural català estava dominat pels poders tradicionals (clergat, petita noblesa i propietaris agraris). I el règim bonapartista va ser presentat com una plaga bíblica que pretenia destruir els models socials, culturals i econòmics seculars (se l’acusava, entre altres coses, de promoure la destrucció dels temples i de les relíquies); i es va generar un potent rebuig en el tradicionalista món rural català.
El cas de Tarragona
Probablement Tarragona és l’exemple que millor escenifica la construcció d’una resistència que no té cap relació amb un pretès patriotisme espanyol. Abans del setge napoleònic de la ciutat (maig, 1811), l’arquebisbe Romualdo Mon Velarde va llançar mil proclames des del púlpit per mobilitzar la població civil. Naturalment, en defensa de la religió. Això no impediria que Mon, poc abans del setge, fugís a Mallorca deixant els seus feligresos abandonats a la seva sort. I, segons l’investigador local Ernest Vallhonrat, quan els artesans i comerciants de la ciutat es van oposar a continuar la resistència, algú del capítol catedralici va introduir dos-cents forasters que, també en nom de la religió, van imposar un règim de terror a intramurs. Aquella mena de policia política mai va esmentar conceptes com pàtria o com espanyolitat.
De l’antibonapartisme al carlisme
La corretja transmissora que condueix l’antibonapartisme cap al carlisme està fora de qualsevol dubte. Si més no, a Catalunya i al País Valencià. Els carlismes català i valencià, que emergeixen el 1833, serien el resultat de l’evolució de l’antibonapartisme que havia desclòs un quart de segle abans. La divisa genèrica del carlisme seria Dios, Patria y Rey. Però la “pàtria” dels carlins no és Espanya, sinó la nació històrica (Catalunya, País Valencià). No oblidem que els carlins catalans i valencians proposaven la restauració de la monarquia hispànica foral anterior a 1714, d’arquitectura confederal, totalment oposada a la monarquia unitària que imposarien els liberals espanyols del segle XIX, autèntics difusors del concepte modern de pàtria espanyola. Amb tot això, és rigorós afirmar que els antibonapartistes catalans eren patriotes espanyols?
Imatge principal: Representació contemporània del Timbaler del Bruc, obra de Marcelino de Unceta (1897). Font: Revista Blanco y Negro