Ar Baol (Bretanya-França ocupada pels alemanys), 13 d’agost de 1940. Un escamot format per efectius de la Wehrmacht, de la Gestapo, de la Gendarmeria col·laboracionista i del SIMP (la policia política del règim franquista) detenia el president Companys. En aquell operatiu hi va tenir una participació destacada el policia espanyol Pedro Urraca Rendueles, adscrit al servei de seguretat de la ―en aquell moment― testimonial ambaixada espanyola a París. Els seus biògrafs afirmen que en aquella època no era més que un policia de segona categoria. Però, en canvi, els fets revelen que va ser qui va conduir els alemanys fins al refugi de Companys, que va ser el primer que va interrogar Companys a la presó parisenca de La Santé i que va ser l’encarregat, en solitari, de deportar Companys a Madrid. Qui era, de debò, Pedro Urraca Rendueles?
Fitxa policial franquista del president Companys
Un producte del seu temps i de les seves circumstàncies
Segons les fonts oficials, Urraca havia nascut a Valladolid l’any 1904 (en plena depressió política i intel·lectual espanyola per la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines) en una família d’ideologia conservadora formada per un guàrdia civil i una mestressa de casa. Aquestes dades apunten, clarament, que Urraca seria un producte del seu temps i de les seves circumstàncies. Però, en canvi, això només explica la seva primera trajectòria vital i professional. Les mateixes fonts revelen que va viure l’adolescència i la primera joventut al País Basc. No hi va arrelar, però sí que va fer profitoses amistats. L’any 1929 va ingressar al cos de policia. I entre 1929 i 1936 va estar destinat al servei d’investigació i vigilància del Servicio de Moneda Extranjera, una tediosa ocupació funcionarial que no satisfeia les seves sòrdides ambicions.
Un policia de segona amb una estètica de gàngster italià
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936), es comença a albirar el seu veritable perfil i la seva autèntica vocació: el que el transformaria de funcionari gris a personatge sinistre de les clavegueres de l’Estat. Segons les fonts oficials, durant bona part dels tres anys que va durar el conflicte civil, va estar ocult (i no refugiat) a l’ambaixada francesa de Madrid. I, reveladorament, quan la capital espanyola és conquerida per les tropes franquistes (1939), els capitostos del nou règim es fixen en aquell policia de segona categoria, amb un expedient més que discret ―si més no, oficialment― i amb una estètica de gàngster italià de Chicago; i el nomenen agregat policial a l’ambaixada espanyola de París. La corriola que explica aquella sorprenent promoció és el falangista i filonazi basc José Félix Lequerica, primer ambaixador que el règim franquista situa a París.
Fotografia de Pedro Urraca i Elena Cornette / Font: Arxiu Nacional de Catalunya
El “sabueso” de Lequerica
Les fonts oficials justifiquen aquella destinació amb el pretext que la seva esposa Elena Cornette era natural de la capital francesa. Però, en canvi, els fets demostren el contrari. Aquella sospitosa promoció tenia una relació directa amb la seva misteriosa activitat a la capital espanyola durant la Guerra Civil. Tot just va arribar a París (1939), Lequerica li va assignar la missió de localització, la tasca de seguiment i la informació de les activitats dels líders polítics i sindicals de l’exili republicà a la capital francesa. I, després de l’ocupació alemanya de França (1940), la tasca d’enllaç entre el sinistre SIMP (Servicio de Información Militar y Policial) i la temible Gestapo. Urraca seria el que facilitaria als alemanys la localització del refugi del president Companys, de la seva esposa Carme Ballester i del seu cunyat Francesc Ballester.
Els “negocis” d'Urraca
Quan es produeix la detenció del president Companys, està molt clar que Urraca no era un policia qualsevol. Ni tan sols un simple agregat policial de l’ambaixada. A Urraca se li va encomanar conduir discretament Companys fins a Madrid; més concretament, fins a la tètrica Dirección General de Seguridad. Naturalment, sense cap mena de protocol judicial d’extradició. Complerta la missió, va retornar a París, i a partir d’aquell moment, emparat pel poder que li havien confiat, inicia l’etapa més fosca i sinistra de la seva estada a França: es lliura, en cos i ànima (i amb l’empara de l’aparell de dominació nazi), al seu “negoci” particular. Entre 1940 i 1944 va extorsionar, saquejar i lliurar als nazis centenars de famílies jueves franceses. Fins i tot, en algunes ocasions, les va assassinar amb les seves pròpies mans.
Fotografia de Pedro Urraca / Font: Arxiu Nacional de Catalunya
Urraca, un Villarejo del franquisme i del postfranquisme?
Alliberada França de l’ocupació alemanya (1944), Urraca desapareix. L’any 1947, la justícia francesa el va jutjar i condemnar a mort in absentia per l’autoria de crims contra la humanitat. Urraca va viure la resta d’anys de la seva vida, en llibertat, a l’Espanya de Franco, emparat pel seu llavors brillant expedient de serveis a la pàtria. A l’espanyola, naturalment. I perquè era la peça que podia desemmascarar la participació de personatges molt rellevants del règim franquista en els seus “negocis” francesos. Va treballar a la Dirección General de Seguridad amb un càrrec rellevant fins a l’any 1982 (més enllà de la jubilació i de la Transició). Durant dècades, Espanya va rebutjar sistemàticament les peticions d’extradició de la justícia francesa i Urraca va morir el 1989 sense rendir comptes a ningú, mentre a Madrid governava Felipe González.
Imatge principal: Fotografia de Pedro Urraca / Font: Blog Iñaki Anasagasti