Imatge principal: el doctor André Mazet cuidant malalts de febre groga a Barcelona (1821) / Font: Wikimedia Commons
Barcelona, 29 de juny de 1821. Atraca al port de Barcelona el mercant El Gran Turco, procedent de l’Havana. El seu capità no va informar les autoritats portuàries que durant el trajecte oceànic havien llançat per la borda diversos cadàvers de tripulants morts a causa de “el vómito negro”. Com també van silenciar les autoritats de Màlaga (la darrera escala del Gran Turco abans de tocar el port de Barcelona) que no tan sols havien enterrat altres tripulants infectats que haurien sobreviscut la travessia, sinó que la malaltia s’hauria estès per la ciutat, causant una formidable mortaldat. A partir de l’arribada del Gran Turco a Barcelona, i en poques setmanes, la febra groga (la denominació europea del “vómito negro”) es convertiria en una epidèmia que només a la capital catalana causaria 6.244 morts (el 6% de la població de la ciutat).
Gravat que representa la febre groga a Barcelona (1821) / Font: Wikimedia Commons
Què era la febre groga?
La febre groga era —i és— una malaltia vírica amb una llarga història a la regió africana del golf de Guinea, i que havia arribat a Amèrica a finals del segle XVIII a través dels transports d’esclaus. L’any 1821 la ciència mèdica desconeixia com es contagiava i quan es produïa un esclat de casos (el salt de la categoria endèmica a l'epidèmica), els sanitaris es limitaven a aplicar mètodes pal·liatius amb resultats escassos. No seria fins a seixanta anys més tard (1881) que el metge cubà d’origen català Carles Finley Barrés descobriria que la febre groga es transmetia amb la picada de la femella fecundada de l'Aedes aegypti, un mosquit originari de les zones pantanoses del golf de Guinea —entre altres llocs tropicals del planeta—, que feia més d’un segle que formava part del paisatge zoològic de Cuba.
Per què no es van activar les alarmes a Màlaga?
Quan el Gran Turco va arribar a Màlaga, es va desestibar una part de la càrrega que contenia l’agent transmissor i es va desembarcar una part de la tripulació que havia emmalaltit durant el viatge. No hi ha xifres exactes, però sí que devien representar una càrrega viral suficient per escampar la malaltia per la ciutat. El perquè les autoritats van silenciar aquella epidèmia s’explicaria per la por a repetir la ridícula gestió d’una experiència anterior. El 1804, Màlaga havia patit una epidèmia de febre groga que causaria 6.884 morts (el 15% de la població de la ciutat). En aquella ocasió, les autoritats van bombardejar la població amb sofre i fems. El cronista Díaz de Escovar (1903) diria: “El colmo de la ridiculez fue traer cuatro cañones y dispararlos, una y otra vez, en medio de aquellas calles estrechas, al objeto de purificar la atmósfera”.
Vista de Màlaga (1840) / Font: Cartoteca de Catalunya
Per què ningú va aturar el “vaixell de la mort”?
Díaz de Escovar es referia a aquell fet amb un segle de perspectiva. Però la memòria d’aquella esperpèntica gestió i la por de les autoritats a repetir el ridícul (i a posar en compromís el seu poder), la confirma el metge José de Salamanca. L’any següent a l’episodi del Gran Turco (1822), publicava un treball referit a l’epidèmia de 1804: “Dos semanas después (...) las noticias habían llegado a Madrid (...) que no tardó en declarar una epidemia. La enfermedad estaba ya extendida por toda la ciudad”. No cal dir que el capità general de la Costa de Granada i el seu particular seguici de llepaculs van veure molt compromesa la seva situació. Tant la figura com la institució (amb seu, precisament, a Màlaga) havien estat —poc abans— transformades pel règim borbònic amb la pretesa missió de vigilar el contagi d’epidèmies procedents d’Àfrica i d’Amèrica.
El sospitós viatge del “vaixell de la mort”
Si una cosa posa de relleu aquest capítol és que el poder, històricament, ha prioritzat els seus privilegis a la vida de les classes humils. Però, en aquest cas, hi ha una tèrbola ombra de sospita que plana sobre el Gran Turco: les autoritats de la Capitania General de la Costa de Granada sabien que la destinació del vaixell de la mort era Barcelona. I en aquest punt és important recordar que a Madrid regnava l’absolutista i inquisitorial Ferran VII, que l’any anterior (1820) li havien fet empassar-se un cop d’estat pretesament liberal. I, en aquell context, els capitans generals estaven exclusivament i obsessivament lliurats a desballestar conspiracions —que des d’un extrem o des d’un altre— comprometien el nou règim i el seu poder personal. I, també, és important apuntar que Barcelona era la ciutat més conflictiva —políticament i socialment— dels dominis borbònics.
Vista de Barcelona (circa 1800) / Font: Cartoteca de Catalunya
El “vaixell de la mort” arriba a Barcelona
Els primers agents de transmissió i els primers morts d’aquella epidèmia van ser un grup de calafatadors que, un cop atracat el silenciós vaixell de la mort, hi havien pujat a bord —confiats que allà no hi passava res— per efectuar reparacions. El 17 de juliol (vint dies després de l’arribada del vaixell de la mort) la malaltia s’havia estès com la pólvora en combustió pel barri de la Barceloneta. I el 3 d’agost, el consistori decretava un cordó sanitari al voltant d’aquest barri, que resultaria inútil: la canícula estiuenca havia facilitat que els mosquits del Gran Turco es propaguessin pels barris més propers al port i infectessin els pous d’aigua de les cases, dels obradors i dels hostals. En plena epidèmia, també, de terror, els veïns dels barris costaners abandonaven, massivament, les seves cases i es refugiaven als boscos de Montjuïc, malvivint en la intempèrie.
Representació de la mort cavalcant damunt d'un mosquit (circa 1900) / Font: Arxiu Històric de l'Ajuntament de Barcelona
L’aspersor de la mort
Ningú es va atrevir a assenyalar, formalment, el Gran Turco. És a dir, ningú es va atrevir a acusar, oficialment, la Capitania General de la Costa de Granada. En aquell context de desinformació i secretisme, Josep Marià de Cabanes i d’Escofet, alcalde de Barcelona, va prendre el comandament de l’emergència i va evitar que aquella epidèmia es propagués més enllà de les muralles: el 17 de setembre confinava la ciutat. Però, en canvi, no podria impedir que els vaixells de cabotatge (catalans i estrangers) sortissin del port com si no passés res. Pedro Villacampa y Maza de Linaza, capità general de Catalunya, va desaparèixer de l’escenari del poder, i el port de Barcelona es va convertir en un aspersor de l’epidèmia: tot seguit esclatarien dos importants focus epidèmics al port de Salou (el port de Reus) i al port fluvial de Tortosa que causarien milers de morts.