Friburg (Suïssa), 13 de setembre de 1943. Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe-cardenal de Tarragona, moria a l’exili. Vidal i Barraquer partiria cap a l’exili a l’inici de la Guerra Civil espanyola (agost 1936) perseguit i amenaçat per elements incontrolats. Poc després (desembre 1936), rebutjaria signar la Carta colectiva del Episcopado Español a los obispos del mundo entero, que beneïa la rebel·lió militar (juliol 1936) i blanquejava una guerra que s’aventurava ―com es confirmaria― de destrucció i eliminació de l’enemic. Vidal i Barraquer pagaria el seu posicionament a favor dels valors de la pau, de la democràcia i del catalanisme amb la persecució revolucionària, amb l’exili i amb l'hostilitat i la venjança del règim franquista que, a la conclusió del conflicte, utilitzaria tots els recursos per impedir que reocupés la seva mitra.
L'arquebisbe Pont i Gol signa la recepció de les despulles de Vidal i Barraquer. Tarragona (1978) / Font: Ajuntament de Tarragona
Per què l’exili?
L’exili de Vidal i Barraquer comença en el moment en què el president Companys comet el pitjor error polític de la seva carrera: després del cop d’estat del 19 de juliol ―que a Catalunya va quedar en la categoria d’intent―, cedeix les competències d’ordre a les milícies sindicals, que a partir del moment es farien anomenar revolucionàries. No és cap secret que Durruti, el líder de la FAI, va reclutar centenars de delinqüents confessos i convictes, que es van barrejar amb els revolucionaris legítims i que van cometre autèntiques atrocitats a la rereguarda republicana. Seria, precisament, un grup d’aquests incontrolats els que el van intentar segrestar i assassinar (juliol de 1936). I seria, precisament, aquesta acció puntual la que conscienciaria el president Companys del gran error que havia comès.
Manuel Hedilla, cap de la Falange, i José Durruti, líder de la FAI / Font: Pinterest i Viquipèdia
Qui va salvar Vidal i Barraquer?
Companys va activar un protocol secret per protegir les personalitats més amenaçades. I si bé és cert que durant aquell període anomenat revolucionari (agost 1936 – maig 1937) van ser assassinades centenars de persones (per la seva confessió o per la seva ideologia), també ho és que moltes van aconseguir escapar d’aquella onada de violència i de terror gràcies a discretíssimes gestions del president Companys. Una d’aquestes persones va ser Vidal i Barraquer, que va poder arribar a Itàlia. Aquells incontrolats, que l’havien localitzat al monestir de Poblet, el pretenien assassinar no tant per la seva condició de primera autoritat eclesiàstica de Catalunya; sinó per la seva reconeguda talla intel·lectual i per la seva capacitat de projectar el missatge democràtic i catalanista a tots els sectors de l’Església i al conjunt de la societat catalanes.
A qui feia nosa Vidal i Barraquer?
Aquest darrer detall és molt important. Perquè revela els vasos comunicants entre el nacionalisme espanyol de classe popular ―la Falange― i l’anarcosindicalisme més radical ―la FAI―; i que ja s’havien posat de manifest en l’assassinat de Miquel Badia Capell (28 d’abril de 1936), ex-comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat i membre destacat d’Estat Català; o en el de Josep Maria Planes (24 d’agost de 1936), pioner del gènere de la investigació periodística a Catalunya que havia denunciat l’existència d’aquestes sòrdides connexions. Amb aquests elements resta meridianament palès el propòsit que perseguia qui va ordir el seu assassinat. Tot i això, cal puntualitzar que Vidal i Barraquer no era independentista, però sí que era partidari d’un autogovern amb la suficient fortalesa per garantir la plenitud de la llengua i de la cultura catalanes.
El president Companys i el lehendakari Aguirre / Font: Sabin Arana Fundazioa
La carta enverinada
A l’exili d’Itàlia ―la primera fase d’aquella diàspora― va rebre la invitació a signar la carta dels bisbes. Aquella carta havia estat promoguda, curiosament, per un altre bisbe català, Isidre Gomà i Tomàs, en aquell moment arquebisbe de Toledo. Gomà tindria temps per penedir-se d’aquella iniciativa quan, encara en ple conflicte civil (1937-1938), s’hauria de disculpar al lehendakari Aguirre per l’afusellament de capellans bascos a mans de paramilitars franquistes. És un detall important, com també ho és que del total dels quaranta-vuit titulars de les diòcesis espanyoles, només tres es van negar a signar-la: Vidal i Barraquer i els bisbes bascos Mateo Mújica Urrestarazu (diòcesi de Vitoria-Gasteiz) i Francisco Javier de Irastorza Loinaz (diòcesi d’Oriola). Un quart, el bisbe de Menorca, Joan Torres Ribas, no la va signar argumentant que era cec.
Què deia aquella “carta dels bisbes”?
En aquella carta, bàsicament, es relataven les atrocitats comeses contra els religiosos a la rereguarda republicana, que eren d’una brutalitat esfereïdora. Però, en canvi, s’ometien les perpetrades a la zona ocupada pels franquistes. Ni un sol esment, per exemple, als capellans bascos afusellats per ordre del general colpista Mola, autor de la cita següent: “Hay que sembrar el terror, hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”. Ni tampoc, per exemple, a les 4.000 víctimes de la massacre de Badajoz, afusellades per ordre del general colpista Yagüe, que va admetre: “Por supuesto que los matamos. ¿Qué esperaba usted? ¿Que iba a llevar 4.000 prisioneros rojos conmigo, teniendo mi columna que avanzar contrarreloj? ¿O iba a soltarlos en la retaguardia y dejar que Badajoz fuera roja otra vez?
L'arquebisbe Gomà i Tomàs (1930) / Foto: Pascual Marín. Font: Wikimedia Commons
Per què Vidal i Barraquer es va negar a signar-la?
El president Companys mai va tenir la talla política del seu predecessor, el president Macià. Això no és cap secret, i està generalment acceptat. Durant el conflicte civil espanyol, la seva obra política va ser, en massa ocasions, erràtica i, fins i tot, sectària. Això tampoc és cap secret, i cal acceptar-ho. En canvi, en aquell context, Vidal i Barraquer, amb una altura intel·lectual extraordinària i amb autèntica talla d’estadista, es revela com una figura de consens que hauria pogut ser clau per cohesionar la societat catalana contra l’enemic comú: el nacionalisme espanyol que s’havia transfigurat en una violenta i sinistra tempesta amb repic de castanyoles. Vidal i Barraquer es va negar a signar perquè va ser capaç d’albirar el que Gomà i Tomàs i els altres quaranta-dos bisbes no van saber veure o, senzillament, els va resultar més còmode no voler preveure.
Els generals colpistes Mola i Yagüe / Font: Wikimedia Commons
Què va passar amb Vidal i Barraquer?
La carta dels bisbes no tan sols va alimentar la set de venjança dels rebels, sinó que va donar carta de naturalesa a la repressió i als crims del seu aparell militar i va blanquejar una guerra terrible que tenia l’únic propòsit de liquidar físicament l’oponent. Conclosa la guerra (1939), el règim franquista va impedir que Vidal i Barraquer reocupés la seva mitra. Però, malgrat les pressions, fins que va morir (1943), el Pontificat no va proveir la plaça. En aquell interregne ―de pols i de silenci― van passar coses molt reveladores a Tarragona. Una d’aquestes, probablement la més reveladora, seria el primer sermó a la catedral després de l’ocupació franquista de la ciutat. José Artero, canonge de Salamanca i arribat a Tarragona amb les tropes franquistes, clamaria des del púlpit: “Perros catalanes, no sois dignos del sol que os alumbra”.