Marc Vintró (Vilanova i la Geltrú, 1975) es va endur el Premi Mercè Rodoreda l’any passat amb el seu llibre de debut. És Unes ganes salvatges de cridar (Proa), una col·lecció de nou relats curts que exploren escenaris, personatges i trames molt diferents, però que comparteixen dos fils conductors: la ràbia dels personatges davant d’un món que els supera i la crítica implícita a la creença –o arrogància– humana sobre el poder del llenguatge, el qual l’autor descriu “com una segona pell”. Vintró els ha escrit fent gala d’un estil directe i oral, que diu que li ve de la influència del cinema. Hi desfilen un cresol de veus i personatges a qui l’autor dona l’etiqueta de marginals i que viuen enfrontades, des d’òptiques molt diferents, a l’hostilitat de l’entorn que els envolta. La ràbia i la literatura com a crit són precisament els elements clau per entendre la forma en què aquest autor s’apropa a l’escriptura.
Escrius des de sempre?
Sí, jo diria que ho vaig començar a fer als 16 o 17 anys. Al principi ho fas horriblement, però et crea l’hàbit. Tinc la rutina de cada dia dedicar-m’hi dues o tres hores. L’he mantingut pràcticament durant trenta anys. La tinc perquè si no escric em poso de mal humor: ho faig al matí, així tinc la tarda positiva (riu).
Unes ganes salvatges de cridar és pràcticament el primer llibre que publiques. I el primer que escrius?
Si entrem al disc dur del meu ordinador, hi trobaràs sis o set novel·les i vuitanta o noranta relats. I més coses que no vull ni mirar perquè el que dèiem, t’agafa un cobriment. Dels 16 anys fins als 48 que en tinc ara, hi ha hagut tot un procés. Per l’Unes ganes salvatges de cridar vaig treure nou relats de la col·lecció que tinc que considero que estan més o menys ben fets. Són dels últims cinc anys més o menys, tot i que hi ha alguna versió recent de coses que havia escrit anteriorment. És un procés de bogeria de no quedar-te mai tranquil amb el que fas.
Ets obsessiu a l’hora de revisar, doncs.
Molt, molt. Escriure la primera versió jo crec que m’ocupa poc temps comparat amb l’obsessió de revisions que es van produint en el temps. A vegades puc haver escrit un relat fa 4 o 5 anys, deixar-lo allà abandonat i recuperar-lo al cap de dos anys i decidir fer-lo d’una altra manera. Diria que reviso més que escric.
Si no escric em poso de mal humor
Què uneix els relats de llibre? Què els agrupa?
Quan els vaig escollir, pensant en varietat, però també en què tinguessin alguna cosa en comú. Diria que hi ha dos fils comuns: el primer, el de la ràbia continguda i els personatges que estan davant d’un món que els supera i hi intenten sobreviure com poden. I l’altre és la crítica a les limitacions del llenguatge. En aquest sentit vaig a atacar l’arrogància humana: la creença que tenim els humans que amb el llenguatge podem conèixer, que amb el llenguatge tenim el diàleg que serveix per tot. Volia fins i tot burlar-me d’aquestes arrogàncies humanes, com creure que el llenguatge és una eina que ens fa estar per sobre de tot, que no és el cas.
És per això que escrius amb un estil molt directe i oral en totes les històries?
Intento ser directe i ràpid. Si escrius amb la idea de carregar-te o posar al descobert certes arrogàncies potser és bo ser contundent. En part, és una estratègia més per clavar la plantofada, per dir, ‘no ens creguem tant que els humans som una miqueta penosos’. També hi ha molta influència del cine. Abans de ser rata de biblioteca, vaig ser rata de videoclub. M’he empassat molt de cine, de tot tipus, des de les coses més intel·lectuals a les coses més gore. I és clar, quan mires molt de cine et queda l’estil directe i la voluntat de buscar les maneres més senzilles de dir les coses.
De quina forma ets escèptic amb llenguatge?
Diguem-ho d’una altra manera: soc escèptic respecte el potencial dels humans. Penso que som una espècie que ens hem cregut divins, que hem cregut que teníem unes facultats superiors. Ens hem pujat en aquest cavall de l’arrogància, de pensar que podem conèixer la veritat, què està bé i què malament, que som escollits per Déu... Partint d’aquest punt, allò que és distintivament humà és el llenguatge. Quan diem que som més intel·ligents perquè podem conèixer la veritat ho fem amb el llenguatge. El llenguatge és l’etiqueta de l’humà, que creu que té la finestra a la veritat, a la moralitat, a l’estètica, etc. Apunto a les limitacions del llenguatge perquè sóc crític amb l’ésser humà.
És per aquí que vénen les ‘ganes salvatges de cridar’?
Sí, però tornar al món salvatge és una ideal bonic i atractiu, però és impossible. Crec que l’ésser humà està massa lluny d’això. L’humà ja no pot tornar al bosc realment perquè té el llenguatge. Si anem al bosc i talem un clar per construir una cabana, la construïm amb una tècnica que necessita del llenguatge. Per tornar a la vida salvatge real hauríem de deixar el llenguatge.
Ets escèptic, doncs, respecte la idea que el llenguatge no només ens comunica, sinó que fins i tot crea la realitat.
Em vull reservar la paraula realitat per alguna cosa que se’ns escapa. El llenguatge crea una il·lusió, una segona pell, una segona superfície sobre la superfície de la realitat. I constantment ens relacionem amb aquesta capa o crosta. I amb Internet ja, és una crosta de la crosta. El llenguatge, tot i ser una eina que ens permet moure pel món, també ens l’allunya.
Els personatges que protagonitzen les històries els descrius com a veus marginals o apartades.
Hi ha una idea de fons en pràcticament tots els relats que és la d’un món hostil i un personatge que se sent atacat o amenaçat per la societat, per l’entorn, per la família, etc. Tots s’acaben convertint en personatges marginals, però com ho som molts.
La vida et fa carregar-te de ràbia i tristeses; això va omplint el dipòsit i s’ha de canalitzar cap alguna banda
Deies al discurs del Premi Mercè Rodoreda que la ràbia no només és un dels fils conductors dels relats, sinó una de les coses que t’impulsa a escriure. Quina és la relació que hi ha entre escriure i la ràbia?
Tirant fàcil: la vida et fa carregar-te de ràbia i tristeses, això va omplint el dipòsit i s’ha de canalitzar cap alguna banda. És un tòpic però és veritat. La meva percepció de la vida humana és que estem abocats a una situació hostil. Com gestiones la tristesa i la ràbia, que en realitat és tristesa portada a la màxima expressió? Una manera de fer-ho és escriure i especialment escriure sobre això. També ve de la necessitat d’escriure sobre el que un mateix coneix i jo per motius ‘x’ conec la ràbia.
Entens la ràbia només com una cosa negativa o la veus de forma més complexa, amb aspectes també positius?
Evidentment és una cosa negativa, perquè si parteixo de la idea que la ràbia és una tristesa en la màxima expressió és així. Però també és veritat que acaba sent una eina de supervivència. La ràbia ben portada o ben dirigida, que no sé exactament què vol dir, és una eina per sobreviure. Als personatges del llibre, l’actitud d’enfrontament, que en part és negativa perquè és dolorosa, els permet trobar el seu bosc, el seu racó, la seva vida malgrat tot. Per tant hi ha un punt d’autoafirmació o de donar-te l’energia per mantenir la teva direcció.
Si el món és hostil, la ràbia ens defensa.
Sí, de vegades ho he dit: som una mena d’estoics salvatges. El món no el pots controlar, funciona sol. I tu t’has de centrar en la teva resposta davant d’ell. En aquest sentit, la ràbia és una font per alimentar aquesta capacitat de resposta.
