Nimes, any 754. Fa 1.270 anys. Les tropes dels reis carolingis Pipí el Breu i Berta del Peu Gran —els pares i antecessors de Carlemany— conquerien la ciutat i la incorporaven al regne dels francs. Trenta anys abans (724) havia estat la darrera plaça de la monarquia visigòtica en caure en mans dels àrabs. Però l’entrada dels carolingis no va representar cap mena de retorn. L’estat visigòtic, que havia dominat el territori durant tres segles (V a VIII), no es restauraria perquè la cancelleria franca no tenia cap intenció de ressuscitar la desapareguda monarquia de Roderic. No obstant això, Pipí i Berta no oblidaven que aquell territori, l’arc mediterrani entre el Roine i els Pirineus havia jugat un paper molt important en l’anterior etapa visigòtica, i el van batejar com la marca de Gòtia.
Per què havia jugat un paper important?
Abans de l’arribada dels visigots (410), el territori entre el Roine (al nord) i els Pirineus (al sud) era la part litoral de la província romana Narbonense i estava integrada en la diòcesi (regió) romana de la Gàl·lia Vienesa. Després de l’encaix definitiu de les monarquies germàniques sobre el solar de l’antic Imperi romà d’Occident (finals del segle V i principis del VI), la Narbonense va restar com l’únic territori continental (al nord dels Pirineus) de la monarquia visigòtica. Aquest detall és molt més important del que sembla. La Narbonense (les províncies van conservar el dibuix i el nom de l’època romana) seria el punt de contacte i d’intercanvi cultural i comercial entre la monarquia visigòtica amb la resta de monarquies germàniques de l’Europa occidental.
Nucli de dissidència
La Narbonense va ser, també, el principal nucli de la dissidència al règim visigòtic de Toledo. La fracassada rebel·lió del dux Flavius Paulus, secundada per tots els grans oligarques de la Narbonense i de la meitat oriental de la Tarraconense (futurs territoris de Llenguadoc i Catalunya), i la secessió i proclamació del Regne Visigòtic de Septentrió (672), no era un detall menor. Ni la posterior rebel·lió d’Àkila (710), que amb els mateixos arguments i els mateixos suports que Flavius Paulus, s’havia proclamat rei de tots els visigots a Tarragona. Segons la historiografia tradicional, Àkila i els seus partidaris haurien estat els responsables d’introduir els àrabs a la península Ibèrica (Batalla del riu Guadalete, 711) amb el propòsit de liquidar Roderic i les oligarquies toledanes.
Pelai i Ardó
Després de la desfeta i extermini de Roderic i de la noblesa toledana (711), i de la inesperada defecció d’Àkila, que es va convertir en un col·laborador de la Mitja Lluna a canvi de retenir el seu extraordinari patrimoni personal (712), les oligarquies de la Tarraconense i de la Narbonense van elegir un nou rei visigot: Ardó. No va ser Pelai, a Covadonga, el pioner de la resistència a la invasió àrab. Ni tan sols l’iniciador de res. Quan el cabdill asturià va protagonitzar l’escaramussa amb els soldats del valí de Xixón que li valdria la fama (722), Ardó i la seva gent ja havien combatut i aturat els àrabs als Pirineus orientals (717-720). Ardó faria gala al seu nom i els àrabs precisarien quatre anys per guanyar el territori entre Roses, al sud, i Nimes, al nord (720-724).
El gran exili
La ràpida progressió dels àrabs a través de la Meseta i del llevant peninsulars va provocar un curiós escenari. Les velles oligarquies hispanovisigòtiques (la majoria d’origen hispanoromà) d’aquests territoris centrals i orientals es van avenir als pactes que proposaven els invasors: arabitzar-se i islamitzar-se a canvi de conservar el seu privilegiat estatus econòmic i polític. Les grans nissagues de governants andalusins d’origen indígena (com els Cassius de Saragossa, transformats en Banu-Qasi, o els Llop de Lleida, transformat en Ben-Llop) sorgirien durant aquella època de conquesta. Però en canvi, la llarga resistència d’Ardó (primer a la ratlla de l’Ebre i després sobre els passos dels Pirineus) impulsaria un fenomen genuí: l’exili de les oligarquies del territori cap al regne dels francs (717-754).
El gran retorn
Si bé és cert que no va ser un èxode massiu —com ens podria temptar la imaginació—, sí que va afectar una part important de la població: els propietaris dels grans latifundis situats al nord de l’Ebre i a l’est del Segre juntament amb les seves masses clientelars (majorals, arrendataris, jornalers i esclaus). No hi ha una xifra precisa que quantifiqui aquell fenomen, però els historiadors apunten que podria haver afectat entre la quarta part i la meitat de la població. Ara bé, la importància d’aquell fenomen radica en tres punts: la seva originalitat en el context peninsular, el mestissatge amb la població d’acollida (població gal·loromana d’ètnia celta) i, sobretot, en el retorn (a partir del 754), combatent al costat de les tropes carolíngies.
El fracàs del projecte Marca Hispànica
El projecte carolingi Marca Hispànica passava per l’ocupació del territori entre els Pirineus i l’Ebre, i entre la Mediterrània i el Cantàbric. La conquesta de l’antiga Narbonense i la creació de la primera marca (la de Gòtia, 754) va ser un èxit, que s’explica per la comunió d’interessos entre els descendents de l’exili visigòtic, la cancelleria carolíngia i la població indígena sota dominació àrab. Però, en canvi, l’operació dels Pirineus occidentals va ser un fracàs. Els bascos (el domini independent de Pamplona) s’havien compromès amb Carlemany, però a darrera hora els Banu-Qasi de Saragossa els van convèncer per abandonar el projecte. La campanya de Carlemany va cloure amb l’intent fracassat de prendre la Saragossa andalusina i la massacre de Roncesvalls en mans dels bascos (778).
L’abandonament del projecte Marca Hispànica
Després de la massacre de Roncesvalls (778), Carlemany i els seus successors van abandonar el projecte Marca Hispànica i es van concentrar en l’expansió i consolidació de la marca de Gòtia. El 785 saltaven els Pirineus i guanyaven Empúries, Girona, Llívia i la Seu d’Urgell. El 801 entraven a Barcelona. I entre el 801 i el 812 van promoure diverses empreses militars contra la Tortosa andalusina, que, si bé no van aconseguir el seu objectiu, sí que van empentar la frontera fins al Penedès. La marca de Gòtia va ser el districte més meridional de l’Imperi carolingi (754-843) i del regne de França resultant de la fragmentació de l'herència de Carlemany (843-987) i, fins a la independència dels comtats catalans (987), va ser l’únic i l’últim territori peninsular de l’estat carolingi.
Per què el que ha transcendit és el nom d’un projecte i no el d’una realitat?
Passats set segles (centúria del 1600), la monarquia francesa dirigida per Lluís XIV, Richelieu, Mazzarino i Le Tellier es postulava per rellevar la monarquia hispànica en el lideratge mundial. El teatre que escenificaria aquella rivalitat seria el conflicte hispano-francès (1635-1659), una matrioixca bèl·lica que embolcallava la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59). En el decurs d’aquell conflicte, Versalles va desenterrar la vella relíquia carolíngia Marca Hispànica —morta abans de néixer— per justificar l’annexió de Catalunya, de Navarra i de Guipúscoa. “Marca Hispànica” va ser un concepte recurrent en les negociacions que desembocarien en el Tractat dels Pirineus (1659). I d’allà va passar a les acadèmies de Versalles (segles XVII i XVIII), als mapes de Napoleó (segle XIX) i a la impostura actual.