“Per què hauria de demanar perdó? Quin crim he comès?”, es reivindicava en el documental Ich bin Enric Marco (2009). Feia quatre anys que l'engany s'havia destapat, i qui fora president de l'Associació AMICAL de Mauthausen seguia justificant el que era del tot injustificable. La relació entre Enric Marco i la mentida venia de lluny, de molt lluny. Qui més qui menys coneix l'escàndol que va suposar el descobriment de la falsedat de la biografia de qui exercia de portaveu oficial dels deportats republicans espanyols als camps de concentració i extermini del nazisme. Víctimes dobles pel menyspreu assassí d'un govern franquista que no els va reclamar com a seus ni els va donar cap oportunitat de tornar a començar. L'informe de l'historiador Benito Bermejo destapava que Marco mai va ser enviat a Alemanya per la dictadura còmplice de Hitler, sinó que hi havia viatjat com a voluntari per fer de mà d'obra en fàbriques d'arsenal militar. Un engany que implicava, com va confessar finalment, que tampoc havia estat pres al camp de Flossenbürg.
La seva fou una vida completament (ell deia que només parcialment) inventada, manipulada, allunyada de qualsevol certesa
Però Enric Marco havia mentit abans, molt abans, quan a finals dels anys 60 explicava les seves imaginades peripècies antifeixistes a joves estudiants universitaris. O quan va amagar a la seva segona esposa que ja havia estat casat anys enrere, i tenia una filla a la qual havia abandonat. La seva fou una vida completament (ell deia que només parcialment) inventada, manipulada, allunyada de qualsevol certesa. Com a víctima de l'Holocaust però també de portes endins. Sembla impossible que la bola que Marco va a començar a arrossegar, ves a saber per quina estranya raó, es fes tan i tan grossa. I sembla impossible que la mantingués durant dècades, fins i tot quan ja era un boxejador contra les cordes a minut i mig del K.O.
Una immoralitat extrema
Si ho portem fins a la més extrema de les immoralitats, la figura d'Enric Marco va ser pionera d'allò que avui és comú: vivim temps de postveritat i de notícies falses que corren més de pressa que un Fórmula 1. Aquesta és una època en la qual qualsevol vol donar la seva millor versió, d'això viuen les xarxes socials, i maquillar la realitat és una opció majoritària. Ell no tenia Instagram, però sí totes les virtuts de l'entabanador, del xarlatà, del venedor de locions miraculoses que fan néixer cabells de les calbes més lluents i ràpidament es va adonar que els seus contes de terror i revolució provocaven l'atenció i l'admiració negades per una vida gris. Quan parlava, l'escoltaven, fascinats per la seva facilitat narrativa, amb aquell fil de veu i un carisma a prova de bombes.
No tenia Instagram, però sí totes les virtuts de l'entabanador, del xarlatà, del venedor de locions miraculoses que fan néixer cabells de les calbes més lluents
Convindrem que no és el mateix penjar una foto amb filtres o fent veure que has cuinat un caldo que t'ha portat la mama amb fer-se passar per supervivent de la màquina genocida de Hitler. Marco diria que és qüestió de matisos, de detalls sense importància. Quan el van enxampar, es justificava entre balbucejos i amb arguments delirants. “Jo no he dit cap mentida, en tot cas han estat paraules en boca d'un mentider, però cap de les coses que explicava eren falses”, es defensava, explicant a qui ja no el volia escoltar que la importància del missatge estava per sobre de la integritat de qui el pronunciés.
La vida no era bella
Hi ha un moment a Marco, la pel·lícula que ens ocupa i que demà arriba a les sales de cinema, probablement fabulat pels guionistes, en el que el nostre home acusa Roberto Benigni d'ensucrat i critica amb indignació que els joves de l'època només coneguin l'extermini nazi per La vida és bella. És un subtil i molt fi cop d'humor que retrata molt bé el personatge: no és que Marco s'hagués oblidat de viure una tremenda farsa, però sí que l'havia interioritzat de tal manera que feia seu un patiment que només un supervivent d'aquell horror podia comprendre.
No és que Marco s'hagués oblidat de viure una tremenda farsa, però sí que l'havia interioritzat de tal manera que feia seu un patiment que només un supervivent d'aquell horror podia comprendre
El film s'inicia l'any 1999, amb el protagonista viatjant amb la seva dona fins a Flossenbürg, buscant un certificat oficial que demostri el seu passat com a deportat republicà al camp de concentració. No li donen, òbviament, no aporta prou proves perquè, en realitat, no existeixen. Cinc anys més tard, Enric Marco fa xerrades a centres educatius de tot el país, presideix l'associació que representa les víctimes espanyoles del nazisme, ha aconseguit fons per finançar-se i l'atenció dels mitjans de comunicació, i ha parlat de la seva experiència al Congreso de los Diputados fent plorar a sus señorías. La seva ambició, o el seu convenciment que la fi justifica els mitjans, no s'atura aquí: aconseguirà que el president Zapatero faci acte de presència a la commemoració del 60 aniversari de l'alliberament dels camps, Espanya presidirà els actes i ell mateix oferirà el discurs d'inauguració.
La interpretació de l'any
És en aquest context quan s'estreny el cèrcol sobre Marco. I la pel·lícula, que fins llavors ha transitat amb aires narratius més o menys convencionals, es transforma en un thriller que talla la respiració. La càmera comença a fer-se notar, l'atmosfera s'enfosqueix, la música posa el dit a la nafra, i, quan s'acaba la pantomima, passem a patir amb un personatge cada vegada més arraconat i sol, incapaç de demanar perdó. I aquesta insòlita empatia és responsabilitat de la decisió de la pel·lícula de no voler jutjar el personatge. I de la feina d'un immens, descomunal, extraordinari, Eduard Fernández. La de l'actor barceloní és la interpretació de l'any del cinema espanyol.
La de l'actor barceloní és la interpretació de l'any del cinema espanyol
Més enllà de la transformació física: 19 quilos va guanyar per abordar el personatge, rapant-se el cap i deixant que el magnífic equip de maquillatge el convertís en un perfecte doble de Marco; Fernández entoma el repte d'interpretar-lo, d'imitar-lo i clavar la seva veueta, de domar les seves complexitats i contradiccions, de construir-lo: en una mateixa escena és capaç de mostrar el seu narcisisme, la seva perseverança, el seu aïllament, la seva fermesa, la seva frivolitat, la seva solidaritat, el seu cinisme, la seva fragilitat, la seva immoralitat.
Fernández entoma el repte d'interpretar-lo, d'imitar-lo i clavar la seva veueta, de domar les seves complexitats i contradiccions, de construir-lo
La intrahistòria de Marco, també mereix la seva pròpia atenció: l'any 2006, quan ja se sabia de quin peu calçava, Aitor Arregi i Jon Garaño (membres de la productora Moriarti, responsable d'èxits com La trinchera infinita, Loreak o la sèrie Cristóbal Balenciaga) van acordar acompanyar l'home de l'escàndol fins al penal de Kiel, on sí que havia estat internat, i filmar-lo com a protagonista d'un documental. En el seu enèsim engany, els va donar gat per llebre i va fer un salt de projecte per després aparèixer a la ja citada Ich bin Marco. Desencantat pel retrat que hi feien d'ell, va contactar de nou amb Arregi i Garaño, i van acordar evolucionar el projecte i fer un híbrid entre ficció i documental. Una vegada mort Marco, la cosa va acabar en la ficció que ens ocupa.
Però, en realitat, l'ombra híbrida no va marxar del tot: amb encert i posant el focus en la idea que planeja durant tota la pel·lícula, aquest constant joc de miralls (quantes vegades veiem el protagonista mirant el seu reflex, ja sigui tenyint-se el bigoti, ja sigui en l'aparador d'una confiteria) entre realitat i mentida, els cineastes es treuen de la màniga dues escenes sensacionals: per un costat, la ja citada al principi, amb Marco-Fernández veient en un cinema el documental Ich bin Marco, i cridant que l'home de la pantalla, el Marco real, no és ell. I, per l'altre, amb Marco-Fernández anant a un acte de presentació del llibre El impostor, en el que Javier Cercas explicava la seva història. “Mentider, no has fet res de bo des de Soldados de Salamina”, li etziba a l'escriptor, barrejant, un cop més, falsedat i realitat, fent interactuar la ficció d'una pel·lícula amb les imatges d'arxiu. En algunes entrevistes promocionant el seu llibre, Cercas definia Marco com “una rock star de la Memòria Històrica”, i segurament la seva addicció a cridar l'atenció el va fer arribar tan lluny. Les llàgrimes, en saber que mai va trepitjar una fàbrica de la mort nazi, de l'enyorat Fermí Reixach, que interpreta el supervivent real que sospitava la impostura de Marco, determina l'alçada del llistó als efectes devastadors d'una mentida que, durant anys, va ajudar a no oblidar.