Mare of Easttown és la sèrie que tothom mira, de la qual tothom en parla. La producció de l'HBO s’ha guanyat l’espectador per uns quants motius, però sobretot perquè la gran Kate Winslet hi interpreta un personatge amb problemes creïbles.

Els veïns de la porta del costat

Hi ha una escena a Mare of Easttown que explica molt bé motius pels quals aquesta sèrie s’ha convertit en una de les més comentades i recomanades de l’any. En un funeral on assisteixen la protagonista i la seva mare, el vidu confessa davant de tothom que aquesta última era la seva amant. Acte seguit, veiem les dues dones al cotxe tornant cap a casa i la filla pixant-se de riure amb el rostre desencaixat de la mare. És, aquest moment, la captació d’una essència: la vida és una combinació de dolor i absurds, de somriures i llàgrimes, de moments duríssims i de passatges balsàmics. En el dia més terrible pot passar una cosa que t’evadeixi de la realitat i en el dia més rodó alguna cosa es torça de forma irreversible.

És per això, i per uns quants motius més, que Mare of Easttown aconsegueix interpel·lar tot tipus de públic. Els seus personatges resulten propers i creïbles, el misteri està resolt amb habilitat i coherència narrativa, i les seves atmosferes són molt palpables. Sentim la pulsió d’aquest ambient trist i melancòlic perquè ens el sentim com a propi, de la mateixa manera que ens sembla que les persones que els habiten, amb la Mare del títol al capdavant, podrien viure al costat de casa.

Absències, perdó i dol

La sèrie de HBO té una premissa més o menys convencional que va desgranant d’una manera gens típica. La protagonista és una agent de policia amb dos casos entre mans: un, l’assassinat d’una mare soltera que semblava estar enfrontada a mig poble; l’altre, una sèrie de desaparicions d’adolescents de les que hi ha poquíssimes pistes. En paral·lel, ha de fer front a una complexa vida familiar marcada per la pèrdua del seu fill gran. Mare of Easttown és un thriller, però com les millors mostres del gènere no és tan important el misteri com els individus que el configuren.

És una sèrie sobre el pes de les absències, sobre saber perdonar (sobretot a un mateix, que encara és més difícil) i sobre la gestió del dol; una reflexió sobre l’empatia amb el dolor aliè i una paràbola sobre fins on arribaríem per protegir el que estimem. Hi ha un enigma i està molt ben conduït, però al final és un contrapunt al veritable focus de la narració. No hi ha ni un sol personatge que no transpiri veritat, ni un sol espai que no resulti tangible.

Un armari ple de roba

Visconti va demanar al seu director artístic del Gatopardo que omplís els armaris de roba encara que no s’haguessin d’obrir mai en pantalla, perquè creava a actrius, actors i tècnics una sensació de veracitat envers la història que s’estava explicant. Doncs això és el que passa amb Mare of Easttown, que et sembla que els armaris són plens i que els problemes dels personatges pertanyen al món real.

El cas criminal que s’hi planteja ens enganxa perquè ens diu molt de qui el pateix, en lloc de ser a l’inrevés. I la peça clau d’aquesta fita és l’extraordinària Kate Winslet, que hi dóna tota una lliçó de matisos. Una bona prova és el pla final de la sèrie, una brillant demostració de com tancar un cercle d’una forma tan senzilla com catàrtica.