Bruges (Comtat de Flandes, Països Baixos hispànics), 24 de maig de 1524. Fa quasi 500 anys. Joan Lluís Vives March (València, 1492), jueu convers i professor de Filosofia de la Universitat de Lovaina, i Margarida Valldaura Servent (València, 1505), jueva conversa i exalumna de Vives, es casaven al temple catòlic de Sant Francesc dels Catalans, de la capital de Flandes. Poc després, Joan Lluís seria nomenat catedràtic d’Humanitats de la Universitat d’Oxford i la parella es mudaria a Anglaterra, on es convertirien en un referent del corrent intel·lectual humanista. Durant l’etapa anglesa i, durant la posterior etapa flamenca, Margarida va jugar un paper que anava molt més enllà del paper d’esposa que li havia reservat la societat de l’època: va ser l’altra meitat de Joan Lluís Vives, figura essencial de l’humanisme.
Qui era i d’on venia Margarida?
Margarida era filla d’una família de comerciants valencians, de tradició i confessió jueves, que s’havien batejat en la fe catòlica durant l’etapa de pressió social i política que es va produir entre els pogroms (1391) i el Decret de conversió o expulsió de l’Alhambra (1492). Després de la conversió, haurien conservat —naturalment, de forma clandestina— la seva fe mosaica. I aquesta seria, probablement, la causa que explicaria la seva particular diàspora. Des que la monarquia hispànica havia implantat la Inquisició als països del Casal de Barcelona (1485), les comunitats converses vivien sotmeses a un veritable règim de terror, sempre suspectes i permanentment amenaçades. No sabem amb exactitud en quin moment els Valldaura van escapar d’aquell paisatge de risc i d’incertesa, però sí que sabem que va ser entre 1505 i 1512.
Com arriba Joan Lluís a Bruges?
Joan Lluís Vives va escapar de València en un moment crític. La seva família (pares, germans, oncles i cosins) havien estat detinguts i torturats per la Inquisició hispànica (1509). Els Vives —els vells Abenfaçam d’abans de la conversió— sortirien molt mal parats d’aquella persecució: arruïnats materialment (pel pagament de les abusives remissions de penes) i xacrats físicament o directament morts (a conseqüència de les tortures), desapareixerien del paisatge social valencià. Però Joan Lluís va aconseguir escapar i arribar fins a Bruges, on havia una activa comunitat katalanim (jueus i conversos d’origen catalano-valencià) constituïda poc després dels pogroms de 1391 i on residien els Valldaura, uns parents llunyans dels Vives que havien escapat d’aquell paisatge de terror fabricat pel règim hispànic.
Per què els katalanim es van exiliar als Països Baixos?
El perquè un corrent important de jueus i de jueus conversos peninsulars es va refugiar als Països Baixos, que, a principis del segle XVI, ja era un estat de l’edifici polític hispànic s’explica per diversos motius, però principalment perquè les institucions i constitucions del país havien impedit l’establiment de la Inquisició. No seria fins ben avançat el segle XVI, amb els nomenaments del cardenal Granvela (1556) i del duc d’Alba (1567) com a representants de l’integrista Felip II, que els col·lectius que el poder hispànic considerava dissidents del règim, començarien a patir la brutal repressió ordenada per la cancelleria de Madrid. Fins llavors, el país havia estat un oasi de pau. Però aquesta convivència s’acabaria quan Alba va crear el Tribunal dels Tumults (1567), que provocaria una diàspora cap als Països Baixos neerlandesos independents.
Margarida i Joan Lluís
Durant aquella etapa de convivència, molt abans que Felip II, Granvela i Alba convertissin Flandes en un immens bassal de sang (es calcula que entre 1567 i 1576 els hispànics van assassinar més de 30.000 persones al crit de “España, a sangre, a carne, a fuego, a saco”), Joan Lluís va ser el preceptor dels fills de Bernat Valldaura, entre ells una joveníssima Margarida (1514). Es pot ben dir que la relació entre Joan Lluís i Margarida va ser una història d’amor que va sorgir entre el professor i l’alumna. Si més no, les fonts documentals, que detallen el nuviatge i les noces, revelen que aquella relació es va iniciar i es va consolidar “a satisfacció de les dues famílies” (cosa que fa pensar que entre els Vives de València quedava algun supervivent). Sense oblidar l’aspecte pràctic: la tradició endogàmica tan arrelada entre les comunitats jueves.
Els anys anglesos
Vives ja havia donat mostres de la seva extraordinària capacitat intel·lectual. Però l’eclosió de la seva figura es produiria durant els anys anglesos (1524-1528). El setembre de 1527, el rei Enric VIII d’Anglaterra —a instàncies de la reina consort Caterina d’Aragó— el nomenava preceptor de la princesa hereva Maria. Un encàrrec d’aquesta naturalesa era la culminació de la carrera d’un docent. I, sorprenentment, Vives, que anys abans havia escapat miraculosament de les urpes de la Inquisició hispànica, es convertia en el preceptor de la futura reina d’Anglaterra, en un moment en què la vella Britannia era, encara, un bastió del catolicisme. Aquella feina li va durar poc, en bona part a causa de la tensió creixent entre Londres i Toledo, que comportaria que, a ulls de la cancelleria anglesa, es convertís en un personatge poc fiable.
Els anys flamencs i el protagonisme de Margarida
Però aquella efímera experiència el va catapultar a la primera divisió de la intel·lectualitat europea. I amb ell, la figura de la seva discreta i eterna acompanyant. Una discreció que a poc a poc es transformaria en protagonisme; sobretot a partir del moment en què Joan Lluís va començar a patir atacs de gota que li impossibilitaven la seva tasca. Margarida va agafar les regnes d’aquella “fàbrica de sapiència” i es va convertir en les mans i els ulls del gran humanista. La seva extraordinària capacitat intel·lectual li permetria no tan sols transcriure les notes al dictat del mestre, sinó que completaria els comentaris, redactaria nous continguts i promouria l’edició de l’obra de Vives. A Margarida Valldaura li devem la titànica tasca de completar i transmetre el corpus de coneixement de la figura essencial de l’humanisme europeu.