L'escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) va rebre aquest dijous el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Després de dedicar-se a l'ensenyament, des de la publicació de Pedra de tartera l'any 1985, l'autora pallaresa s'ha convertit en una de les escriptores més reconegudes i traduïdes de la literatura catalana, A la seva obra hi destaca la presència del drama de la Guerra Civil i la postguerra i la qüestió de la migració, que ha evocat a Carrer Bolívia. L'any 2020 va guanyar el Premi Josep Pla amb Tàndem, una novel·la on es planteja la possibilitat de les segones oportunitats per a ser feliç. Amb motiu del guardó que reconeix la seva llarga trajectòria, ens asseiem a parlar amb ella en una conversa on fem memòria dels seus orígens, temes literaris i trajectòria.
L'escriptora Maria Barbal en una imatge d'arxiu/EFE
Volia començar pels seus orígens. Vostè neix a Tremp l'any 1949.
Vaig néixer deu anys després del final de la Guerra Civil. Tremp és una petita capital de comarca d'uns 5.000 habitants. Vaig estudiar en una escola de monges, el Colegio de Maria Immaculada, de les claretianes, perquè la meva mare que tenia la idea que allà hi anaven només les nenes més riques dels pobles, la va preferir en comptes de l'Escola Nacional. En aquell moment, visc un contrast entre una escola en què tot és en castellà, i un poble on tothom parla català. Dins i fora de casa, a tot arreu es parlava català, fora de l'escola, a l'església i tot el que suposa burocràcia. Ho visc sense fixar-m'hi massa, però la qüestió comença a fer-se evident a casa, perquè hi havia llibres en català. El meu pare i la meva tia durant la República ja eren molt bons lectors, anaven a l'Orfeó, feien teatre...
Aquesta activitat cultural havia desaparegut o s'havia castellanitzat, suposo.
Tot allò havia quedat sepultat dins les cases, i jo em trobo que a casa hi ha llibres en català i en castellà, que el pare ens llegeix en veu alta... Aquí comença el contrast entre la societat de fora i la de casa. Em començo a afeccionar a la lectura de molt petita.
Quins títols recorda haver llegit?
El meu pare per passar l'estona llegia les novel·les d'El coyote, de J. Mallorquí. I jo amb tretze anys també els llegia. Però et diré un altre títol que primer ens llegia el meu pare i que després vaig llegir jo: El llibre de la selva, de Rudyard Kipling. Aquells personatges ja tenen un pes imaginatiu damunt la lectura. Llegeixo d'una manera desordenada, això ho he fet sempre.
Aviat haurà de deixar Tremp...
Quan vaig arribar a quart de batxillerat, vaig acabar l'escola de Tremp. Llavors hi havia una revàlida i si volies fer el batxiller superior, havies de fer dos cursos més i una nova revàlida, però ja en un altre lloc. Tot i que havia la possibilitat de fer-lo amb una mestra al poble i a l'inici hi havia la idea que anés a estudiar a Lleida i fer una mena de magisteri, per sort la meva tieta i el meu pare van pensar que podia baixar a Barcelona. Ho faig com ho passava en aquell temps i en famílies d'economia justa: anar a casa d'uns parents, que són la meva àvia i un oncle. A Barcelona faig cinquè, sisè i el Preuniversitari a l'Institut Montserrat, al carrer Copèrnic. Allà també hi estudiava la Montserrat Roig, que anava un o dos cursos per sobre meu. Començo a obrir els ulls a una realitat una mica més complexa que, en part, m'espanta una mica i, en part, m'atrau molt.
A Barcelona començo a obrir els ulls a una realitat una mica més complexa que, en part, m'espanta i, en part, m'atrau
Per una noia de Tremp, Barcelona va ser un xoc?
No sé si en diria un xoc, però sí que va ser una experiència molt forta. Anava des del fet que al començament em vaig perdre tornant de l'institut cap a casa. És una anècdota, però si veus les dimensions de Tremp i les de Barcelona, i a més aquella zona de Barcelona llavors poc poblada però molt àmplia... Llavors compro Solitud, de Víctor Català, però era una cosa que jo feia pel gust de llegir, no pas perquè jo volgués estudiar Lletres. De fet, estava fent Ciències. A casa eren delineants, el meu germà va ser aparellador, i jo seguia aquest camí. Però va ser després del Preuniversitari que decideixo passar a Lletres.
I l'any 1967 entra a la Universitat.
Jo arribo a la Universitat en un moment en què la policia entrava i feia anar les porres, hi havia lectures poètiques, hi havia gent que et parlava de llibres. I és un moment que m'adono que l'herència dramàtica que he rebut dels pares respecte a la Guerra Civil és compartida. Hi ha molta gent que ha viscut el mateix que nosaltres. D'allò que només pensava que ens havia passat a nosaltres se'n parla, hi ha llibres que en parlen, hi ha gent que explica la seva història... A més, tot i que a la Universitat no em formo en català i quan em llicencio en Filologia Romànica Hispànica, les primeres assignatures que dono com a professora són llengua i literatura castellanes, el meu interès pel català va en augment.
De quina manera es forma en la seva llengua?
Em matriculo a classes de català al CIC, compro llibres com Signe, les fitxes Ruaix, Guiatge d'Artur Martorell... Hi ha un interès progressiu i quan hi ha les primeres convocatòries de professors de català, m'hi presento. Són anys en què recupero de manera autodidacta el que no he tingut.
Com és la trobada del català del Pallars i el del Barcelona?
És un fet notable. Les meves companyes del Montserrat són conscients que no parlo com elles. Hi havia una companya, la Montserrat Carrió, a qui li feia molta gràcia perquè el seu pare era de Salàs de Pallars. Hi ha aquesta consciència de parlar un dialecte diferent que fa, entre riure i admiració. Al Montserrat, per cert, escric els primers versos, amb una companya de classe que era germana del Ramon Solsona. Totes dues vam escriure'n i els vam posar en un suro que hi havia a l'Institut. La nostra professora, la Carme Pleyán, se'n va adonar que escrivíem poesia en català i ens va recomanar el llibre de Molas i Castellet, Poesia catalana del segle XX. Hi havia una sèrie de petits elements que sumats em porten a recuperar la meva llengua i la meva tradició, però sense massa consciència política, crec jo, en aquell moment.
A l'època de la Universitat m'adono que l'herència dramàtica que he rebut dels pares respecte a la Guerra Civil és compartida
Maria Barbal/EFE
Entre aquests temptejos literaris i la teva primera novel·la passaran anys.
La meva primera novel·la, Pedra de tartera, va guanyar el Joaquim Ruyra l'any 1984. Passen molts anys.
Pedra de tartera, una de les novel·les més importants dels darrers quaranta anys, guanya un premi de literatura juvenil. Com és això?
Això forma part de la meva falta de connexió amb el món literari i la meva desorientació. Quan vaig escriure el llibre el vaig deixar llegir al meu marit i alguns amics. Els amics em van proposar que el presentés a algun editor, però per mi era com una muntanya. Només en coneixia els noms, però no tenia cap relació amb elles. La tria va ser exclusivament per l'extensió permesa. Al premi Ruyra era de 90 a 150 pàgines i en canvi, el Sant Jordi n'eren 250. Jo era conscient que de juvenil Pedra de Tartera no en tenia res.
Es tracta d'una petita gran novel·la, però.
El jurat va tenir un pes molt important. No sé si va ser l'Albanell o en Carbó que em van explicar que van dubtar de premiar-la o no, però si haguessin estat estrictes, no l'haurien premiat.
Pedra de tartera, però, de seguida es converteix en un èxit i guanya el Crexells de 1985.
Llavors no era l'època d'ara. No hi havia tants mitjans i era purament el boca-orella que funcionava. Jo era una persona completament anònima, desconeguda i inèdita. I, a més, l'obra aportava la sorpresa del que podria significar la valentia –i no ho era– de parlar de la guerra i la postguerra. Cal tenir en compte que la gent no s'atrevia a parlar d'aquells fets, que eren un pes massa fort.
A més, la història s'explica des del punt de vista d'una dona.
I d'una dona que podria semblar marginal o trivial en una guerra. I després hi ha la qüestió del llenguatge. Això sorprèn des del mateix títol de la novel·la, que fora dels socis del Centre Excursionista pocs devien saber què volia dir! (riu). Tot plegat va provocar una sorpresa. La gent tenia un desig de retrobar les seves paraules. De recuperar les paraules de casa.
En aquesta novel·la, no només utilitzava la llengua familiar, sinó també la història familiar.
Sí, evidentment. Però jo llavors estava molt decidida a amagar que fos la història familiar, perquè en certa manera aquestes qüestions tan doloroses s'han viscut amb vergonya. Jo, en aquest sentit, vaig ser atrevida o, potser més aviat, inconscient. La vaig dedicar als meus pares, però sé que en el fons no els va agradar. No m'ho van dir mai, però vaig fer visible el seu cas, tothom ho va endevinar, tothom al poble ho va saber. I fins i tot crec que hi va haver algun distanciament. Per exemple, quan em van convidar a parlar-ne en un centre d'ensenyament vaig trobar unes preguntes incòmodes, qüestionant el que havia passat. La història que explico és una, però a la zona n'hi ha centenars!
No m'ho van dir mai, però se que en els fons als meus pares no els va agradar que expliqués la seva història a 'Pedra de tartera'
Quan va presentar A l'amic escocès, recordo que em va explicar que havia estat una zona amb una gran violència i repressió.
Aquell horror va ser obra d'un malalt, d'un neuròtic com era el general Sagardia Ramos, un militar navarrès a la reserva que van enviar al Pallars Sobirà. Va fer matar dones, vells i nens perquè no trobaven el marit, o bé va fer violar i matar una filla perquè la mare no entenia el castellà.
El més fort és que tants anys després es mantingués la vergonya d'aquell dolor.
S'explica pel fet que hi havia hagut la complicitat dels altres, que en molts casos m'imagino que era pura por.
A Alemanya, Pedra de tartera ha tingut un gran èxit.
Allà la lectura sempre ha tingut un gran pes i tenen una tradició lectora molt més gran que aquí. Els alemanys s'han fet molt seva aquesta novel·la, i potser hi troben moltes coses d'ells mateixos llegint-la. Les guerres produeixen històries que s'assemblen.
36 anys després de l'èxit de Pedra de tartera, què significa aquesta novel·la?
Pedra de tartera em va convertir en escriptora. Jo no ho era i després d'aquesta novel·la ja vaig veure que continuaria escrivint. La novel·la em passa de no ser escriptora a ser-ho.
Amb Mel i metzines, la seva segona novel·la, comença a veure que serà escriptora?
Volia continuar escrivint, és a dir, hi havia una disposició, però el que acabaria sent no ho sabia. El més important és que volia continuar escrivint. Si tu estàs disposat a dedicar part del temps de la teva vida vol dir que hi ha un sí molt clar.
Maria Barbal/EFE
Per què escriu Maria Barbal?
En el meu cas era molt clar: intentava posar tots els elements per entendre aquesta història que havia afectat tant els meus pares. Perquè una història era la de la meva família materna, però el meu pare tenia la seva pròpia història i penso crec que aquest element els va unir de seguida. Jo començo volent entendre bé què ha passat i què significa el que ha passat. Gràcies a la novel·la em situo. És un procés d'escriptura que implica consciència, reflexió...
Els protagonistes no en van parlar gaire...
Gens. La meva mare plorava sovint, en parlava amb la meva àvia, però mai fora de casa. Ara, jo quan estava amb elles, ho sentia.
Ha parat sempre molta atenció al que passava al seu entorn.
Tinc una predisposició per escoltar i observar, que és una bona característica per un escriptor. Això no ho he buscat, m'ha vingut. El meu germà va viure el mateix que jo i, fins i tot, era més gran i va viure més de prop aquesta desolació, però ell mai li va provocar voler-ne parlar, interessar-se'n, entendre-ho...
Tinc una predisposició per escoltar i observar, que és una bona característica per un escriptor
Però, fa un pas més i d'intentar comprendre la seva història, passa a explicar-en d'altres. Bona part de la seva obra se situa al Pallars durant la guerra, però ha ambientat diverses novel·les a Barcelona, inspirant-se en casos com el d'Enric Marco, a En la pell de l'altre, o va parlar de les relacions mare-filla, del pas del temps... No s'ha volgut encasellar.
És una qüestió de llibertat de creació. Amb tot allò que m'interessava i em venia de gust m'hi posava. Potser una mica inconscientment, però em semblava el més natural. No he programat la meva obra, perquè si ho hagués fet ho hauria fet millor!
Déu n'hi do!
Hi ha diverses obres que parlen del mateix tema en temps diferents, però no les he fet ordenades. Pedra de tartera, País íntim i A l'amic escocès estan relacionades entre si, hi ha personatges que apareixen en l'un i l'altre. País íntim havia de ser l'últim i el vaig escriure fa vint anys. Hi ha autors que fan trilogies molt pensades, però no és el meu cas. El cicle del Pallars és una estratègia editorial, però no respon a cap pla, les obres parlen d'un temps i d'un escenari ni tenen res a veure entre elles.
La seva obra tracta de la història menuda, de personatges que no són grans herois.
Em fixo en aquest tipus de personatge. Són, de fet, els que m'atrauen.
Hi ha una novel·la que té a veure amb la seva tasca de professora en una escola del barri del Besòs i amb la immigració com a tema, poc escrit en català, Carrer Bolívia.
Carrer Bolívia és fruit de la meva experiència com a professora, però sobretot del meu interès per les persones que hem crescut en un ambient i ens hem traslladat a un altre completament diferent. És el meu cas, el de la Conxa de Pedra de tartera, que deixa el poble per anar a una porteria de Barcelona, o el de la Lina i el Néstor de Carrer Bolívia, que marxen de Linares per instal·lar-se al barri del Besòs. Aquest és un tema de base que m'interessa i que ja apareix tant a Mel i metzines com a Cànfora, que recull la gran emigració de muntanya. A banda, jo havia treballat al Besòs en una escola nocturna, on molts alumnes eren andalusos, murcians, etc. i era un moment molt vital com la Transició. Un moment en què els professors i alumnes sortíem en manifestació perquè no hi havia res al barri. Faltaven escoles, autobusos, de tot... Era un moment de reivindicacions importants en què passen coses fortes, com el cas d'obrers que perden la vida en manifestacions.
Voldria parlar de la seva darrera novel·la, Tàndem. Una obra bastant optimista que s'interroga sobre el dret a la felicitat i les segones oportunitats. M'imagino que després d'un temps tan difícil com el que hem viscut, tocava un cert optimisme.
Crec que ha estat una novel·la oportuna sense buscar-ho. Planteja aquesta possibilitat de tornar a començar quan inicies la jubilació i tires cap a la vellesa. Ara hi ha moltes oportunitats i activitats, però potser molta gent vivim aquest moment com un final de festa. Tàndem planteja aquest interrogant, si interiorment podem fer com aquesta gent que fa ioga i es rejoveneix. Volia plantejar aquest tema perquè és una qüestió que afecta gairebé tothom en aquest tram de la vida. Existeix la possibilitat de fer-ho diferent i trencar la rutina que tants anys de costums i miraments t'han posat a sobre?
Quan ens arriba la jubilació molta gent vivim aquest moment com un final de festa
Maria Barbal/EFE
Vostè ha tingut molts reconeixements a obra publicada i a la trajectòria, que ara tenen com a colofó el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Si tira enrere, com veu aquesta carrera?
He estat una persona molt afortunada en aquest sentit. Puc dir que he tingut una carrera que no ha estat planificada, perquè la majoria de premis que he rebut no han estat buscats. Només he tingut tres premis als quals m'he presentat. No em queda cap recança, al contrari.
S'afegeix a les dones premiades amb el Premi d'Honor, que sóc poques però de gran relleu: Mercè Rodoreda o Teresa Pàmies.
No hauria pensat mai que jo podria afegir el meu nom a una llista on hi ha la Mercè Rodoreda. En això també he estat afortunada, perquè vivim en una època on hi ha voluntat de premiar escriptores. Durant anys aquesta voluntat no sé si no hi era o, com parlàvem de les rutines, no es feia.
A què creu que es deu?
Molts homes no llegien novel·les perquè les consideraven molt costumistes, molt femenines, sentimentals... Si, a més, eren escrites per una dona, encara creien que seria més sentimental o costumista. Per sort, això ha canviat.
Com es continua escrivint després d'un Premi d'Honor que sembla que converteixi el premiat en un clàssic del cànon?
Aquest tipus de premi a la trajectòria fan sensació de final avançat. Sembla que es clogui la teva trajectòria i no s'esperi res més de tu. Els premis són importants i aquest ho és molt, però no t'han d'afectar d'una manera negativa. Continuaré escrivint i puc fer obres que no agradin i fins i tot fracassar sense que això desmereixi el premi ni a mi. A vegades les circumstàncies t'afavoreixen i d'altres vegades no. No penso renunciar a l'escriptura.
Continuaré escrivint i puc fer obres que no agradin i fins i tot fracassar sense que això desmereixi el premi ni a mi
Com és el procés d'escriptura de Maria Barbal?
Hi ha hagut llibres que he dedicat molt de temps a documentar-me, com A l'amic escocès, i d'altres han sorgit per experiències pròpies o ímputs que han vingut de bandes diferents. Cada llibre és un diàleg que tu tens amb una història i que et ve de maneres diferents. A vegades t'arriba per un protagonista, d'altres per una història que vols explicar. Jo sempre he tingut un interès especial per acabar d'entendre alguna cosa, com la perplexitat que em va causar el cas de Rosario Endrinal, que em va inspirar Emma, o el cas d'Enric Marco.
L'actualitat catalana li podria inspirar una novel·la?
El cas dels presos per mi és un pes massa gran, una experiència que plana sobre la vida de molta gent d'aquest país. No dubto que hi haurà escriptors que entraran en aquest tema, perquè té molt d'interès, especialment en cas de la reflexió política i històrica. Però no me'n sento inclinada. Ara, el que abans m'atrauria és la figura d'en Jordi Cuixart a la presó. Les classes de ceràmica que fa, amb qui es troba, a qui ha conegut, de què parla... Aquest tema tindria per mi més interès literari que no pas els grans esdeveniments. M'interessa la història més petita, potser per arribar a parlar d'una cosa més general.
I com llegeix Maria Barbal?
Llegeixo per gust i procuro estar una mica al dia dels autors i autores catalans. En cada moment estic llegint més per gust i en altres moments, més per conèixer algú que m'interessa com a persona o com a escriptora. Tinc una gamma de lectures molt diverses. He arribat a llegir moltes traduccions, per curiositat, per estar al dia...
Quins són els autors preferits?
M'agrada moltíssim la Carson McCullers, perquè té una intensitat impressionant.
Va començar escrivint poesia, n'ha escrit més?
Allò potser no era ni tan sols poesia, eren versos de joventut. Fa uns anys vaig escriure alguns poemes i es van quedar en una llibreta guardada en un calaix. He tingut una mena de temor a la poesia. La trobo excelsa: tot ha de quadrar molt bé. Com que he tingut molta feina pendent, no m'hi ha pogut dedicar.
Com ha compaginat la seva vida com a professora, escriptora i mare?
Aquest ha estat un greu problema per a solucionar en una època de la meva vida, que al final vaig resoldre demanant l'excedència. Anava passant amb permisos, però quan vaig fer Carrer Bolívia els meus fills eren adolescents i tenia també adolescents a classe i vaig veure que això no podia anar bé. Vaig triar i vaig triar l'escriptura.
En la roda de premsa de presentació del Premi d'Honor va dir que si una escriptora que no havia pogut aprendre la seva llengua havia acabat escrivint en català i guanyant premis volia dir que hi havia esperança...
Penso que sí que ens queda esperança. Les persones i les societats, malgrat les injustícies i les dificultats i sentir-nos com a minories, som capaços d'anar endavant. La persona té una voluntat que moltíssimes vegades supera les dificultats. Si jo estava destinada, com molta gent de la meva generació, a no llegir en català i he estat capaç, sense fer un gran sacrifici, d'aprendre la meva llengua i escriure-la, penso que molta gent serà capaç de superar els reptes de tota mena. Ens en sortirem.