"Tot el que va venir després de Pedra de tartera havia de ser un fracàs", admet Maria Barbal amb el verb serè i pausat que empra l'escriptora de Tremp. Amb el somriure tímid que acostuma a dibuixar, deixant entreveure que, tot i haver debutat amb una de les novel·les més importants de la literatura contemporània catalana, la seva, com la de la gran majoria de companys de gremi, ha estat "una carrera d'alts i baixos, amb més alts que baixos". Bibliografia imprescindible que ara amplia amb Peripècies (Columna, 2025), una novel·la que serpenteja entre els dilemes d'escriure i fer d'escriptor (perquè no, no és el mateix), entre bolcar la teva vida a la creació i intentar mantenir viva la teva vida personal (això que ara en diem conciliació).
Escriure i fer d'escriptor
Els sospitosos habituals, és a dir, els periodistes de les seccions de cultura dels diversos mitjans del país seiem rodejant-la en una taula allargada de la llibreria Ona. Maria Barbal ha vingut a presentar la seva nova novel·la, Peripècies, tot i que no ho és tant, de nova. La va començar a escriure el 2012, confessa, i des d'aleshores l'ha anat recuperant per etapes mentre liquidava les històries d'En la pell de l'altre (2014), A l'amic escocès (2019) -novel·les amb què va cloure el seu Cicle Pallars-, Tàndem (2021) i Al llac (2023). "Admeto que em costa molt explicar el que he escrit, perquè em sembla una situació quasi ridícula", inicia la seva exposició envoltada de micros, custodiada per gent teclejant els seus ordinadors portàtils. "Em sembla que estic assistint a un examen oral del meu treball". I torna a dibuixar un dels seus somriures tímids. Peripècies, entre moltes altres coses, és una novel·la sobre la diferència entre escriure i fer d'escriptor. Barbal sosté que per a ella l'escriptura és un diàleg entre el seu interior, els seus pensaments i les seves vivències amb l'exterior, el que veu que viuen altres persones i com es comporten. "Jo, en aquest moment, ara, seguda amb vosaltres, faig d'escriptora, perquè acaba de sortir un llibre meu i, naturalment, m'agrada difondre les característiques, perquè es vengui i, sobretot, perquè es llegeixi". Però, mentre fa això, ens alerta, no és realment escriptora. "Soc escriptora quan estic sola i m'enfronto amb l'argument, amb el personatge i, sobretot, amb les paraules. Per fer d'escriptor, probablement, quasi segur, has de ser escriptor. Però també podria ser que no, que hi hagués una escletxa".
Soc escriptora quan estic sola i m'enfronto amb l'argument, amb el personatge i, sobretot, amb les paraules. Per fer d'escriptor, probablement, quasi segur, has de ser escriptor. Però també podria ser que no, que hi hagués una escletxa
Ser escriptor no és fàcil. Fer d'escriptor, tampoc. Durant el procés creatiu t'endinses en un univers propi, intransferible, de què costa sortir-ne i, encara més, deixar-hi entrar el teu entorn vital. Peripècies també va d'això. "Aquest és un tema que crec que no té una solució, cadascú ha de buscar intentar solucionar-ho el millor possible". Pitjor encara. Ser escriptor i fer d'escriptor és una professió precària. "Ser escriptor és poc productiu econòmicament i, per tant, pot comportar problemes familiars. També hi ha el tema de l'experiència personal de l'autor vinculada o no a la creació fictícia. "Pots acabar traslladant la teva experiència a un personatge i generar-te problemes amb la teva família o amics". En aquest sentit, tot i que el protagonista de Peripècies és un home, és inevitable pensar que, tractant-se d'una meta novel·la: una escriptora que escriu sobre un escriptor, Maria Barbal ha exportat moltes de les seves vivències i experiències per filar el relat de l'Anton Bellart. "De bon començament vaig pensar que el fet que el protagonista fos un home em distanciaria bastant d'ell i em permetria explorar d'una manera més lliure tot el que li va passant. Però hi ha qüestions, com em van fer notar fa poc, en què coincideixo: el meu protagonista té èxit amb el seu primer llibre. També va ser el meu cas. Però el que reconec més del protagonista de Peripècies són les reflexions que fa sobre la qüestió de l'escriptura, sobre aquesta necessitat d'expressar-se amb paraules, la creació i les seves dificultats".
No he tingut mai ganes de deixar-ho perquè una novel·la no ha anat bé. Aquest tipus de frustració me l'he anat empassant. Crec que només així pots tirar endavant
Maria Balbal ens assegura que mai no va tenir el propòsit de dedicar-se a l'escriptura, que va escriure Pedra de tartera perquè, senzillament, responia a un impuls, a un acte necessari. L'èxit d'aquella primera obra la va dur a creure que podia continuar escrivint. Va sentir les ganes de continuar fabulant, creant personatges, descrivint ambients, reflexionant sobre temes... "Des d'aleshores he viscut la professió d'escriptora amb alts i baixos, suposo que com qualsevol escriptor. Probablement amb més alts que baixos. El que no he tingut mai, són ganes de deixar-ho perquè una novel·la no ha anat bé. Aquest tipus de frustració me l'he anat empassant. Crec que només així pots tirar endavant. Cadascú és com és i entoma les coses i reacciona com pot. Penso que he tingut una trajectòria ben valorada. L'èxit de Pedra de tartera fa que el que va venir després fos un petit fracàs. Saps que, molt probablement, res del que facis no arribarà a aquella primera novel·la que vas escriure amb 30 anys. Però arriba un moment que ho assimiles. Jo fa bastants anys, per no dir molts, que ho tinc assimilat".