Abans de sortir publicat, Mujeres que arden (Ediciones B, 2024), ja havia generat certa expectació. Després dels quatre llibres d'autoajuda, la psicòloga María Esclapez, ara fa un salt a la ficció, però sense deixar de banda la psicologia. Després de Tu ets el teu lloc segur, obligava el lector a endinsar-se al seu món interior, mentre que M'estimo, t'estimo, estava destinat a les relacions de parella. Mujeres que arden, ambientada a Toledo, té de tot. Relacions tòxiques, amistats de sempre, pous profunds i renaixements. Eleonor s'ha adonat que porta anys vivint una vida que no vol. Atrapada en una relació tòxica, en una ciutat que l'asfíxia i amb una feina que la consumeix, decideix viatjar fins a Toledo, la seva ciutat natal, i instal·lar-se a casa del seu avi, que va morir fa uns mesos. Però quan arriba a l'antiga residència familiar, la troba gairebé tan desordenada com el seu cap: hi ha una infinitat d'antiguitats i centenars de llibres a mig catalogar, entre ells, un malmès diari manuscrit del segle XVI. I a partir d'allà, passen coses.
La primera pregunta una mica obligada. Fins ara has escrit llibres d'autoajuda. I ara t'has passat a la ficció. Com ha anat el procés?
La veritat és que ha estat molt difícil perquè efectivament és una cosa totalment diferent. Però ha estat molt divertit també perquè sempre m'ha agradat escriure, ho faig des dels 13 anys, més o menys, que vaig començar a descobrir que tant la lectura com l'escriptura eren el meu refugi. Llavors, en part, ha estat divertit perquè he creat el món de la història, la trama i altres. Però és veritat que ha estat un repte.
I la inspiració? Per què Toledo?
Volia parlar de psicologia a través dels personatges; parlar d'abusos emocionals, de manipulació, de dependència emocional. Això ho he aconseguit gràcies que cada personatge m'ha servit per representar aquests rols i tots els comportaments que volia que sí o sí apareguessin. Parlo de relacions tòxiques o d'abusos emocionals, com parlo de relacions sanes d'amistats o fins i tot de dols en la història, amb la qual cosa hi ha molta psicologia, però clar, no volia que només fos això.
Volia parlar de psicologia a través dels personatges; parlar d'abusos emocionals, de manipulació, de dependència emocional
Llavors, aquí ve la segona pregunta, que és, on succeeix això. I aquí ve la inspiració i Toledo. O sigui, la primera vegada que vaig viatjar a Toledo, que va ser com fa vuit anys, em vaig quedar enamorada de la ciutat. Vaig anar a un museu de bruixeria que hi ha, de fet continua sent-hi i em va cridar l'atenció. Tant el museu, com la ciutat, com la mateixa llegenda negra que té la ciutat que vaig dir 'ha de ser aquí'. O sigui, no em ve a la ment cap altre context. Aquí hi ha màgia, hi ha misteri, hi ha intriga i és justament en el que jo vull basar la trama, amb la qual cosa està clar: psicologia més Toledo.
Explica'm una mica més de la trama psicològica que apareix al llibre.
Tenim diversos personatges que van interactuant entre ells. Eleonor és el personatge principal. Perquè el llibre parla del segle XXI i del XVI. Eleonor ha perdut el seu avi, ha deixat la seva feina i ha deixat o no, perquè en aquestes situacions mai se sap, una relació tòxica dependent. I dic això perquè allà hi ha el tema del que és tòxic i dependent. La primera part del llibre és caure, en el bucle o desfeta que de vegades tenim tots fins a arribar a aquest pou sense fons i començar de zero. I començar de zero en tots els sentits. Reconèixer de nou la seva essència i tornar a les seves arrels i tot això l'ajudarà molt. Però forma part, com dic, d'aquest arc evolutiu. A més, va ser una narració en primera persona perquè la lectora o el lector que llegís tota aquesta història se sentís reflectit. Després tenim Beltrán, que és dels meus personatges favorits també. Sense fer espòiler, representa un altre tipus de relació. Susana, representa l'amistat, podria ser aquesta amiga cactus, que passa el temps i les coses segueixen igual. Tenim Álex, que és un perfil bastant narcisista, un es pot imaginar la relació que té amb Eleonor. Supertòxica, superdominant amb ella, supermanipulador. De fet, hi ha vegades que fins i tot al lector el fa dubtar. Em feia dubtar a mi també com a autora, gairebé aconsegueixo empatitzar amb Álex, compte. Els que hem estat víctimes de situacions, potser d'abusos emocionals, relacions tòxiques, empatitzem precisament perquè hem estat dins i no. La meva parella no em pot fer això, no perquè en realitat és bona persona, i no té a veure amb si és bona persona o mala persona. Però aquesta dificultat de veure la realitat. La Julia és força, la Clara és la puta ama, és empoderament amb potes.
Les relacions tòxiques i la dependència emocional van sempre de la mà?
Gairebé sempre una relació tòxica acaba sent una relació dependent. També està el maltractament, clar. Una fina línia el separa. Tanmateix, fixa't que en una relació de maltractament sempre hi haurà una cosa que pot o no hi pot haver en una relació dependent. I són els rols. En una relació de maltractament sempre hi haurà un rol dominant i un rol submís. Quan ja hi ha aquest desequilibri, ja podem estar parlant de maltractament. El maltractament no té per què ser físic. Tots sabem que pot ser emocional. Quan estem en una relació de maltractament, sempre trobarem el vincle tòxic i relació dependent. Si no hi ha maltractament, perquè no existeix aquesta diferència de rols, podem parlar de relació tòxica o relació dependent.
Gairebé sempre una relació tòxica acaba sent una relació dependent
I la pregunta del milió. Una relació tòxica es pot convertir en relació sana?
Parlem de relació tòxica, però també parlem de comportaments tòxics. Per què faig aquesta diferència? Perquè tots tenim la nostra motxilla emocional amb les nostres vivències i aprenentatges. A més, sempre o gairebé sempre, molt relacionats amb l'amor romàntic. La meva intenció pot ser tenir una relació supersana però inconscientment dur a terme comportaments que són tòxics. Sempre que aquests comportaments s'estiguin donant al principi de la relació i jo pugui canviar-los tal com va evolucionant la relació, diguem que allà té solució o una via de treball, una possibilitat. Tanmateix, si està molt enquistat, tinc una motxilla molt carregada, perquè al final és la persona que és un factor important a l'hora de dir si es pot canviar o no. Si la relació està molt viciada o hi ha molt rancor o una història important de toxicitat, llavors allà ja diem que no.
I una altra pregunta típica i obligada. Com s'identifica una relació tòxica?
Doncs, principalment, es caracteritza per la incertesa tota l'estona respecte al vincle, a part del patiment. Perquè ja el seu propi nom ho indica, no? Tòxic, una cosa que et fa mal. El vincle et fa mal, de vegades és la persona, però gairebé sempre és el vincle, més que la persona. Perquè la interacció no està funcionant bé. Llavors, es caracteritza per tenir aquesta incertesa, per la muntanya russa emocional. Un dia estic bé, l'altre malament. Per la por que es trenqui la relació, et fa patir, perquè tens aquesta sensació que qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment. 'No li explicaré això a la meva parella, pel que pugui passar i perquè no vull que això vagi malament.' Tu has de tenir la llibertat, en una relació, d'explicar-li a la teva parella el que tu consideris, per descomptat, cuidant les formes. Dir-ho tot de manera assertiva, però amb la confiança que no et deixarà, que encara que s'enfadi, perquè té dret a enfadar-se, no et deixi. Tenir la certesa que si hi ha un conflicte, no suposarà una ruptura, que això també és molt típic de les relacions tòxiques. Hi ha un conflicte i de seguida doncs 'ah, et deixo'. Aquesta actitud de ser més contrincants que un equip. En una relació som un equip, encara que el problema sigui nostre, encara que el problema sigui la realció, encara que tu m'has fet mal amb un comportament, per a mi és més important parlar-lo amb tu perquè confio que m'entendràs, que veuràs el problema, que em validaràs encara que no l'entenguis, encara que em diguis, no ho he fet amb aquesta intenció, però entenc que t'hagi pogut caure malament.
Una relació tòxica es caracteritza per la incertesa, tota l'estona respecte al vincle, a part de pel patiment
I la dependència emocional?
En una relació tòxica amb dependència emocional és complicadíssim. Sobretot perquè es genera molt ràpidament. Aquesta dependència és pel reforç intermitent. La muntanya russa no deixa de ser un reforç intermitent. I és tan addictiu perquè els reforços són aleatoris. Una abraçada, un t'estimo, un t'he fet el sopar. Precisament per això és tan complicat perquè hi ha una addicció darrere, però se'n pot sortir. És complicat però no vol dir que sigui impossible. És complicat perquè costa adonar-se'n i perquè activa molts mecanismes de defensa. Negació, no vols veure la realitat perquè suposaria que la percepció que tu tens de la relació i de tu mateixa i per tant, del món, se'n vagi a la merda. O sigui, és com trencar amb tot. I, de vegades, es presenta amb aquest fenomen, la dissonància cognitiva. Que és com si el cervell es trenqués d'alguna manera, com la persona que m'estima o se suposa que m'ha d'estimar és també la que em fa mal. Com es menja? És complicat també veure-ho. Però és possible sortir.
Amb contacte zero?
En aquests casos és indispensable. Això també s'ha fet popular, però el contacte zero és només per a relacions de dependència o relacions que et generen tant patiment que no pots avançar.
Fa uns anys la paraula ansietat, depressió, trauma, contacte zero.... gairebé ni s'esmentaven i era un pes impossible de carregar. Ara, gairebé tot TikTok o Instagram parla sobre relacions tòxiques. Fins a quin punt aquesta intoxicació pot fer mal?
Ho vam començar a parlar fa relativament poc temps. Dic, comencem, en general, i penso, això és una opinió meva, que fa anys no es parlava de salut mental, no es parlava de relacions. No es parlava absolutament gens. Si no ho veig, no existeix. Si no en parlo, doncs tampoc. Llavors, ja que no existia entre cometes, per descomptat, doncs ningú tampoc no ho reconeixia. I a més, és que sempre s'ha dit que els problemes d'un, de portes endins, sobretot, la gent gran. Llavors, sempre que hi havia aquest tipus de conductes, es callava. La gent tampoc no deia res per vergonya. Pensàvem que era una cosa comuna, que a tothom li anava súper bé. Ara, la cosa ha canviat. Els professionals ens hem adonat que és una necessitat real i ho hem començat a divulgar més.
Tenir la certesa que si hi ha un conflicte, no suposarà una ruptura, que això també és molt típic de les relacions tòxiques
La pandèmia potser ha tingut molt a veure perquè hem tingut molt temps. Durant el confinament, la quarantena hi va haver molta introspecció i veure què estava passant al nostre voltant. Potser allà també es va despertar més interès d''escolta, què m'està passant. Vaig a descobrir-ho'. Entre unes coses i les altres, hem començat a parlar, posar nom a les coses i això era important perquè fins ara no s'havia fet. Era com si ningú no tingués cervell, per dir-ho així, perquè si tens cervell tindràs problemes relacionats amb la salut mental, perquè som susceptibles, som éssers biopsicosocials. Jo sempre ho dic, no hi ha salut sense salut mental. S'ha passat una mica del 0 al 100.
I el boom a les xarxes.
Tothom parla d'això perquè està de moda. I allà hi ha una mica el perill. Pot existir un autodiagnòstic o sobre informació. Tenir molts conceptes al cap i no saber com ordenar-los. I bé, potser et decantes més per tendències individualistes que no són sanes, llavors com a consumidor, cal tenir en compte què segueixes i veure quina biografia hi ha darrere. Jo, per exemple, no escric llibres sense biografia. Fins i tot aquesta novel·la té biografia, perquè soc incapaç de parlar d'un tema sense ella. Ets professional i alguna cosa t'avala, perquè és la teva professió, el teu títol, els teus coneixements, i la teva experiència. Com a consumidor, cal seguir fonts fiables perquè si no, et faràs un cacau impressionant. I aquest és el perill, que alguna cosa es posi de moda. Suposo que, fa uns anys, pensaríem el mateix de la medicina. Ara està passant amb la salut mental. Si tens dubtes, sempre es pot recórrer a llibres per aclarir coses, xerrades, fonts fiables.
No hi ha salut sense salut mental
Tornant al llibre. Com ha estat el procés d'escriure'l? Com l'has viscut?
No he hagut d'eliminar capítols, però sí que he escrit escenes set vegades, sobretot perquè el personatge d'Eleonor, tenia tanta força, que em portava ella a mi i no jo a ella (somriu). Llavors hi havia coses que jo volia que ella fes, però ella no volia fer. I això va ser superestrany. Aquí vaig dir, dir mare meva, m'estic tornant boja i parlava amb la meva editora, la Clara, això és normal? O sigui, com pot ser que jo hagi hagut de sentir l'Eleonor, que sigui una veu al meu cap, sona molt estrany. Però de veritat que era així. El procés en general ha estat complicat. Malgrat les dificultats, ha estat superdivertit. Anar a una ciutat que t'agrada a informar-te, fer les teves rutes, buscar els teus llibres, parlar amb gent. Això a mi m'ha encantat. Ja tinc amics a Toledo per a tota la vida, d'aquests que és impossible anar i no visitar-los. I, després, l'Alberto –el seu marit–, que és meravellós, perquè li encanta llegir. Devora llibres. O sigui, diu que tarda un mes. I jo, carinyo, no tardes un mes, tardes una setmana. Se'l va llegir tres vegades i perquè no el vaig deixar més. Sempre que em bloquejava, el bloqueig creatiu o de vegades emocional, em deia, a veure, pensarem com fem això. Jo tenia ja el meu esquema fet a la pissarra, amb les meves coses, la meva llibreta, sempre hi ha coses a l'hora d'escriure que et fan dubtar.
Quines?
El personatge et parla, encara que tu diguis faré això, després posa-t'hi i que el personatge també estigui d'acord en el que tu vols fer. I allà hi ha el que és estrany. Al final, sempre hi ha una cosa que has de canviar, perquè pensaves que estaries d'una manera, i després resulta que vols lligar els caps d'una altra manera perquè queden millor i perquè et quadren millor. En el meu cas, he tingut molta llibertat, perquè al final pot ser que canviïs certes coses a mesura que vas avançant.
Quantes visites has fet a Toledo?
Doncs, crec que, en total, unes vuit. Però parlem de visites llargues, d'una o fins i tot dues setmanes. De ser allà, sobretot al centre històric i de visitar coses. I d'aquells moments també, en els que fins i tot et falta inspiració, que dius ai, vull fer aquesta escena però no sé si aquest lloc em convenç. Veuré el lloc exactament, fas fotos, vídeos, fins i tot a una mateixa pedra, que la gent a saber què es pensarà (riu).
Com t'has sentit escrivint ficció?
M'he sentit súper còmoda. Ha estat diferent, però no m'he atabalat en cap moment, ni ganes de deixar-lo. De vegades et planteges que, per ser nou, et pot donar la síndrome de la pàgina en blanc. No ho he tingut, fixa't que ni al principi. És que a més, quan vaig parlar amb la meva editora la primera vegada, va ser com que ja ho tenia clar. Li vaig dir: 'Clara, vull escriure d'això i vull fer això'. I clar, ella em deia si n'estava segura, perquè escriure una novel·la no és fàcil. Jo li vaig dir que sí, perquè a més estava convençuda que ella m'ajudaria si tenia algun bloqueig. Pensava que havia d'escriure aquesta història, que no em podia morir amb aquesta història al cap.
No em podia morir amb aquesta història al cap
Continuaràs fent ficció?
M'encantaria seguir. Realment, m'encantaria fer una segona part de Mujeres que arden perquè crec que s'ho mereix. Els personatges, sense fer espòiler, s'ho mereixen. Si fes la segona part, seria difícil. Seria tenir molts projectes en marxa, però m'ho passo bé i m'encanta. Fixa't que abans et deia que el meu refugi era escriure i llegir. De vegades, estic un dissabte a casa i dic, què faig? No em ve de gust veure una sèrie, no em ve de gust llegir... no sé, pel que sigui. Doncs escriuré.