María Goiricelaya: "Altsasu és la lluita d'un grup de persones buscant l'aprovació de la seva veritat"

María Goiricelaya va arribar aquest dissabte de Buenos Aires. Va passar el cap de setmana a la seva ciutat, Bilbao, i ahir va fer les maletes per venir a Barcelona, on passarà tota la setmana. A partir d'avui dimarts i fins diumenge, la seva companyia, La dramática errante, ocuparà l'escenari del Romea interpretant el seu espectacle Altsasu.

Excel·lent mostra de teatre documental, Altsasu, obra escrita i dirigida per Goiricelaya, és la història dramatitzada dels joves bascos condemnats per terrorisme després d'una baralla amb guàrdies civils de paisà el 15 d'octubre 2016 en un bar de la localitat que dona nom al muntatge. Un espectacle que fuig del relat únic per convidar l'espectador a desenganxar-se de les seves opinions. Un extremat i molt sa de generositat ideològica en sintonia amb el títol d'aquell gran disc que va ser This Is My Truth, Tell Me Yours, d'aquella gran banda gal·lesa que és Manic Street Prreacher.

"És un no parar", esbufega María Goiricelaya asseguda en una butaca del Romea, on ahir es va presentar la breu estada de l'espectacle a Barcelona. "Estem treballant amb dos espectacles nous. Un ja el vam estrenar el gener al Teatre Arriaga de Bibao que es diu Ni flores, ni funeral, ni cenizas, ni tantán, sobre el final de la vida, sobre el morir en condicions i les cures pal·liatives. I l'any que ve, estrenarem una lliure versió del Romeo y Julieta a l'Almagro. Ara estem acabant la gira d'Altsasu. És un cicle que ja finalitza".

En quin moment vas saber que amb Altsasu estaves teixint un espectacle especial?
La realitat és que mentre l'escrivia no sabia ni si l'anàvem a portar a l'escenari. Per descomptat que jo tenia moltes ganes que Altsasu esdevingués una realitat, però en aquests primers passos encara no teníem finançament per poder fer-ho. Va ser quan vaig acabar el text que sol·licitem subvenció al Govern Basc per poder produir-lo. Però el procés d'escriptura va ser des de la llibertat més absoluta i tranquil·litat.

Exacte, treballar sense saber que allò donarà els seus fruits, que ara per ara no genera, té alguna cosa de precari, com tot en la cultura, però també de màxima llibertat.
Però així és com treballen la majoria, o moltíssims, dramaturgs i dramaturgues, que no saben si després són estrenats o estrenades. En el meu cas, ara per ara ha tingut la fortuna de poder estrenar tot el que he escrit. Però no sempre tens la certesa. En el cas d'Altsasu vaig treballar des d'una llibertat molt tranquil·la, perquè era una història que formava part de Cicatrizar, un projecte de dramatúrgia internacional. Vaja, que ja va tenir un naixament molt bonic. Després, si teníem la possibilitat de muntar-lo, fantàstic. I el que ha passat després amb l'espectacle ha estat com una fantasia. Agraïdes a l'esdevenir de la vida que tant ens sorprèn.

Què és l'el projecte Cicatrizar?
Em va trucar en José Sánchis Sinisterra (dramaturg valencià, gran renovador d'escena estatal moderna i un dels autors més premiats i representats del teatre espanyol contemporani) proposant-me de participar en un projecte internacional de dramatúrgia amb base, llavors, al Nuevo Teatro Fronterizo. Era un projecte en col·laboració amb dramaturgs colombians. En aquell moment participaven cinc dramaturgs escrivint sobre on es troben les cicatrius de la societat actualment. Sanchís va obrir el ventall territorial més enllà de Colòmbia i a mi em va tocar, lògicament, parlar de la part basca. La seva pregunta va ser: "Quina cicatriu creus que hi ha ara en la societat basca?".

Quina va ser la teva resposta?
Hi havia moltes cicatrius i, prèviament, jo ja havia escrit sobre el conflicte basc, però, en aquell moment, potser la que estava més oberta era la d'Altsasu. Estava molt present a nivell informatiu. Molta gent parlava d'Altsasu, del que estava succeint, de les contramanifestacions... Vaig pensar que era una bona oportunitat portar un tema tan interessant a l'escenari.

El cor de l'obra és deixar que el públic tregui conclusions. I també revisar com funciona la justícia en el present

Altsasu, l'obra, va molt més enllà de la translació a l'escenari del succeït la matinada del 15 d'octubre de 2016.
El cor de l'obra és deixar que el públic tregui conclusions. I també revisar com funciona la justícia en el present.

L'article 14 de la Constitució, diu que tots som iguals davant la Llei.
I l'obra parla de com està funcionant la justícia actualment i veure que ha de dir la ciutadania sobre això. Si estem o no estem d'acord o si hi ha vegades que ens sorprèn l'esdevenir de la justícia en una societat democràtica. Hi ha paraules, com cicatritzar, que poden arribar a sonar pomposes. A l'obra parlem del perdó, o del no-perdó. El debat d'Atlsasu gira entorn de la reflexió. Molta gent arriba a l'espectacle amb certeses i conviccions, amb una motxilla carregada de perjudicis sobre el que va passar allà: "Qui era culpable? Qui no? Per què?". I en l'espectacle han tingut l'oportunitat de veure l'altra cara de la moneda. I crec que això també és interessant. Per a la societat, el fer aquest exercici d'empatia i i veure fins on arribem, és una cosa que també ens ajuda avançar.

És molt difícil parlar quan hi ha ferides i més havent passat tan poc temps.
Però també crec que és bo que sigui un esdeveniment relativament recent. Si deixem passar molt temps, menys possibilitats hi ha d'esmenar les coses, també. Solem dir que el temps ho cura tot, però de vegades no som capaços d'adonar-nos que, per molt temps que hagi passat, seguim al mateix lloc. Em sembla que és una gran oportunitat atrevir-nos a posar les mans a la sorra del present. Afortunadament, estan apareixent casos com els de Jauría, abordant el cas de La Manada, o el nostre. Crec que hem d'atrevir-nos a abordar aquestes històries.

Estem vivint una eclosió de teatre documental.
I m'encanta escriure aquesta mena d'espectacles, però també m'encanta dirigir Mare coratge i els seus fills (una de les peces teatrals més rellevants a l'obra de Bertolt Brecht i Margarete Steffin). Encara que en el nostre cas, el de La dramatica errante, és una companyia molt lligada a la temàtica social i al desig d'intentar sacsejar una mica el món. Aquesta és la nostra identitat com|com a actrius i creadores. Ens interessen les coses que ens incomoden. Si alguna cosa ens molesta profundament, per què no parlar-ne.

La dramatica errante és una companyia molt lligada a la temàtica social i al desig d'intentar sacsejar una mica el món

És una pregunta Mr. Wonderful, però... el teatre pot canviar el món?
No sé si el teatre pot canviar el món. Però el que sí que pot fer és convidar-nos a pensar. Remoure consciències. Potser no tant com ens agradaria. Però jo em quedo satisfeta si a la sortida del teatre hi ha grupets o hi ha gent que anirà a fer un beure al bar i a discutir una estona sobre el que han vist. Això ja em sembla que és un èxit. I Altsasu ho aconsegueix constantment.

Per a l'escriptura de l'espectacle vas transcriure el judici. Una feinada monumental.
Sí, només la transcripció del judici eren com 300 folis. Però també hi havia milions d'articles publicats a mitjans de comunicació. Jo vaig ser periodista durant molts any. Vaig treballar fent informatius. Hi ha una part de tota aquesta contaminació dels mitjans de comunicació que em sedueix molt. I m'agrada molt jugar amb això. No amb amb la manipulació dels mitjans, sinó en com es presenten les diferents notícies en els diferents mitjans. Això també és present a l'espectacle: com els mitjans són un altaveu dels grans esdeveniments de la història de la humanitat i com aconsegueixen modificar l'opinió massiva de les persones. A mi m'agrada molt informar-me i desinformar-me. Llegir què deia aquest diari del cas Atlsasu i què deia aquest altre amb una línia editorial totalment oposada. Perquè les línies editorials van lluitant pel seu relat polític.

Et vas trobar amb moltes mentides?
Es van publicar moltes mentides perquè també hi va haver moltes contradiccions. Hi va haver moltes divergències, i crec que també això és el que fa que sigui un cas tan particular. Altsasu és la lluita d'un grup de persones buscant l'aprovació de la seva veritat. No hi ha un únic relat. És impossible, fins i tot indesitjable, plantejar un espectacle com aquest des d'una única posició. Aquí les forces estan constantment en pugna. I aquest és el repte, no caure en un relat únic. El gran repte és intentar deslligar-te de les teves opinions. La meva opinió davant el cas no és interessant. L'interessant és el que pensa al públic o allò que el públic és capaç d'extreure després de veure l'espectacle. Per a això cal fer un exercici de generositat.

És impossible, fins i tot indesitjable, plantejar un espectacle com aquest des d'una única posició. Aquí les forces estan constantment en pugna. I aquest és el repte, no caure en un relat únic

Cada actriu i cada actor representa més d'una vintena de personatges al llarg de l'espectacle. El seu treball interpretatiu és increïble. I el teu com a directora, també.
Vam parlar molt amb les actrius i els actors. Havíem d'arribar a aquest punt en què les seves emocions no es mengessin el personatge. Ha estat dur, però n'he gaudit molt. Ho he passat molt bé. Una vegada en què ja tots vam entendre quin era el codi: anar al servei de cada personatge i de cada veritat, no de cada relat, ho vam gaudir moltíssim. Han fet una feina d'interpretació excel·lent. Han estat exageradament generosos deixant de costat els seus pensaments o la seva ideologia política per explicar una història que que té una visió molt polièdrica i molt contrastada. Més quan constantment estan saltant d'un personatge a l'altre, anant entre postures que són irreconciliables.

Per què?
Les nostres credences són les que ens conformen com a persones. Això soc jo amb els meus pensaments, amb la meva ètica, amb la meva moral, amb el que jo crec que és bo en la vida. I costa molt assimilar que el que és bo i veritat per a tu no ho és per a altres persones. O quan pensem que el meu dolor és més gran que el teu. Quan ens posem a mesurar aquest tipus de coses, quan aquest tipus de situacions s'imposen o es tracten d'imposar sobre l'altra persona, és quan sorgeixen els els grans conflictes. Per això, per a mi també és molt interessant parlar de quan les postures són irreconciliables: "Val, tu i jo pensem diferent, mai no ens trobarem, però podem asseure'ns i parlar de per què tu i jo no ens trobarem". Això sí que hauria de ser possible en una societat democràtica. Hauríem de ser capaços d'asseure'ns i parlar de de les diferències sense necessitat de ferir-nos.