Aquests dies està rematant els assajos d'Els criminals, l'obra de Ferdinand Bruckner que s'estrenarà el proper 18 d'abril a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. I, des de fa uns dies, continua assaborint un premi internacional al prestigiós Festival South By Southwest SWSX d'Austin (Texas) per la seva lluminosa i delicada interpretació a Mamífera, la nova pel·lícula de Liliana Torres. Maria Rodríguez Soto (Barcelona, 1986) gaudeix d'un d'aquells punts d'inflexió professionals que desperten admiració i enveja sana: “És un moment molt dolç, estic llepant cirera, diguéssim”, exclama entre riallades.
“Vaig tocant tota la fusta que puc. Tota l'estona. No sé, de vegades no m'ho crec. Sempre penso que a veure on estarem d'aquí a un any... Tu ves estalviant, Maria, que tot el que puja després baixa. És aquesta consciència obrera que tinc amb mi”. Torna a riure i continua: “Estic molt contenta, en un moment vital meravellós. Em sento molt segura de mi mateixa, i a la feina em sento molt respectada. Ho estic gaudint molt. No tinc inseguretats, que és una cosa meravellosa en la nostra feina, perquè t'atreveixes a jugar. I també veig que, com més així estàs, més atreus la gent: més et truquen perquè pots donar més. Que tot es quedi així, per favor”.
Concentrem-nos en Mamífera, la nova proposta de Liliana Torres, que arribarà a les sales de cinema el proper 26 d'abril. Ens explica la història de la Lola, una dona que ha arribat als 40 profundament convençuda i feliç amb la vida que ha escollit: té una gossa cega, és vegana i artista del collage, i manté una consolidada relació amb un home (a qui interpreta Enric Auquer) amb el qual comparteix valors i una visió del món i de la família que no inclou tenir fills. Però una mala picada d'ull del destí posarà en qüestió la seva tranquil·la realitat.
Com ja va fer amb les seves anteriors Family Tour (2013) i ¿Qué hicimos mal? (2021), la directora Liliana Torres juga amb les possibilitats de l'autoficció, afegint molt de sí mateixa a les seves trames. En el cas de Mamífera, la Maria Rodríguez Soto exerceix d'alter ego de la cineasta: “Ella no volia que l'imités. La Lola no era la Lili, és un personatge de ficció, però amb molts fonaments on em podia agafar fermament. I a la Lili li era molt senzill d'explicar-me'ls, perquè són molt propers a ella”, afirma la protagonista d'una pel·lícula que posa el focus en la no-maternitat, però no per assenyalar-la com el model a seguir, més aviat per reivindicar la llibertat de les dones per triar el que vulguin fer amb les seves vides sense haver-se de sentir qüestionades, jutjades o estigmatitzades.
No deixa de ser curiós que la sòlida trajectòria de formigueta de l'actriu es disparés amb una altra pel·lícula profundament vinculada amb la maternitat: Els dies que vindran (2019), de Carlos Marques-Marcet, ficcionava l'embaràs real de la Maria. “Són històries absolutament diferents, i amb camins que no tenen res a veure. Clar, la implicació amb Mamífera és absolutament la mateixa que tenia amb Els dies que vindran, però aquella la vam fer amb una sabata i una espardenya, sense saber a on arribaríem. I aquí jo començo a treballar amb un guió meravellós, una partitura superferma. I sabent que puc saltar des d'allà dalt i que la Lili té un matalàs preparat per recollir-me si m'estampo. Llavors, clar, és molt diferent. I la meva experiència respecte a quan vam fer Els dies que vindran comparada amb avui també és molt diferent: treballo des d'un altre lloc, tinc molta més seguretat ara que abans”.
Un premi a les Amèriques
Abans d'arribar a les sales catalanes, Mamífera va viure la seva estrena mundial als Estats Units fa uns dies, al prestigiós Festival South By Southwest d'Austin. Tot un repte viure la projecció del film en un estat com Texas, on l'avortament està prohibit per la llei. La Maria no va poder creuar l'oceà, coses de la feina, i va rebre la feliç notícia del reconeixement a la seva interpretació a primeríssima hora del matí. “El premi em va pillar en calces, i mai millor dit perquè m'estava despertant. Vaig veure que tenia unes quantes trucades perdudes al mòbil, i t'he de confessar que el primer que vaig pensar és que havia passat alguna cosa. Qui s'ha mort? O qui està ingressat? Què ha passat?”
De seguida va veure de què anava la cosa: “Va ser un subidón increïble, vaig despertar la meva filla i ens vam menjar un croissant planxadet farcit de nocilla, la mar de bo, per celebrar-ho. Però aquests dies tinc tanta feina que encara no he pogut convocar els col·legues i la família per fer-ne una celebració de debò. És que aquest premi és molt gros, i quan la cosa anava de baixada, m'expliquen que han escrit una crítica boníssima a la revista Variety. Són coses d'aquelles que no t'esperes que et passin. Perquè, des de dins, som conscients que hem fet una bona feina, però mai penses que pugui transcendir un oceà i que la pel·li funcioni i la meva interpretació hagi arribat d'aquesta manera. Em fa sentir molt orgullosa, i em dona una mica més d'esperança en un món en el que m'agradaria creure; és un bri d'esperança, un regal preciós, que a més servirà perquè Mamífera arribi a més gent”.
Un elogi, quan creus que la feina està ben feta, és una carícia a l'ànima
Guanyadora del Gaudí i de la Biznaga de Plata al Festival de Màlaga amb Els dies que vindran, que també li van regalar magnífiques crítiques, la Maria es posa seriosa quan li preguntem si els elogis, i n'ha rebut sovint, debiliten: “Depèn, suposo. Amb el premi d'Austin o la crítica de Variety el primer que arriba és el xut d'energia. El subidón. Em fa confiar en mi mateixa, en la meva manera de treballar, que és en equip, el que més m'agrada d'aquesta feina. Després hi ha una segona transició de l'elogi: hòstia, ara m'han donat aquest premi i potser la penya, quan vegi la pel·lícula, pensa que no n'hi ha per tant. Hi ha un punt de por, per allò de no complir les expectatives, que de vegades superen la realitat”, afirma. I l'actriu segueix amb la seva reflexió: “Crec que més enllà de si reps crítiques bones o dolentes, en el fons tu ja saps quan una feina teva està bé o no. I quan s'ha produït una màgia especial, que crec que és el que ha passat amb Mamífera. I un elogi, quan creus que la feina està ben feta, és una carícia a l'ànima”.
Estrenar al TNC
I mentre espera el que pugui passar amb el públic que s'apunti al viatge de Mamífera, la Maria Rodríguez viu amb excitació la immediata estrena al Teatre Nacional de Catalunya d'Els criminals. “És una obra de teatre meravellosa que parla sobre el concepte de justícia, que crec que avui està més a l'ordre del dia que mai. Mira això que ha passat amb Dani Alves... estic que directament vull cremar-ho tot. L'obra se situa a Alemanya entre 1919 i poc abans de l'alçament de Hitler, en un moment de llibertinatge molt heavy, en el què els drets de les dones i dels homosexuals es posen sobre la taula. Després tot caurà per culpa del nacionalsocialisme. Està estructurada en tres actes: el primer és com una espècie de retaule en el que passen un seguit de crims, el segon és un judici i el tercer acte mostra les conseqüències d'aquest judici".
I segueix: "La dirigeix Jordi Prat i Coll, que treballa les escenes d'una manera meravellosa, imaginativa, preciosa, que fa que ens atrevim amb tot. I està sent un gust, perquè ho és treballar amb en Lluís Soler, a qui coneixia de Les tres germanes, i que és un actor excel·lent i un company meravellós, de qui pots aprendre cada dia, de la seva entrega i de la seva generositat. O amb en Joan Carreras, a qui no coneixia, però tres quarts del mateix. O amb la Cristina Plazas, que és divertidíssima i generosíssima... Som tretze al damunt de l'escenari, més tres músics, i l'obra és molt coral, però la trama que comparteixo amb en Joan desencadena la trama. I em fa molt feliç mostrar també un tipus de personatge tan diferent a tot el que he fet fins ara”, ens explica. I la Maria remata la conversa amb una envejable explosió d'autoafirmació: “Estic en un punt de llibertat i de valentia que em fa molt feliç. Això és el que jo considero, potser després la gent em veu i diu que soc una flipada. Però també és important, i això ho estic aprenent ara, el valorar-te a tu mateixa, i no demanar perdó per les coses que et passen, no?” Amén.