Ja és casualitat o coincidència, que el dia que surt a la llum que els Rolling Stones ajornen la gira europea d'aquest estiu, fet que dispara totes les alarmes i rumors sobre el seu estat, unes hores més tard s'anunciï la desaparició de Marianne Faithfull. Inevitablement, la connexió amb ses satàniques majestats estava allà; la publicitada aventura amb Mick Jagger va ser el més sonat, però amb qui estava obsessionada era amb Brian Jones (van tenir algun viatge junts amb LSD) i, Keith Richards (amb qui només va tenir una nit de sexe, però, segons ella, la millor de la seva vida), ha estat el seu fidel amic fins al final dels seus dies. És més, en els últims vint-i-cinc en què es va saber acompanyar del més florit, tant de la seva generació, com de les que van venir després, l'entranyable pirata també va col·laborar en alguna de les seves cançons.
Una dona que no coneixia límits
En la vida de Marianne Faithfull hi ha hagut molts contrastos, va passar de l'aristocràcia al glamur de les models, es va fer amb la flor i nata del negoci musical londinenc i, en els seus pitjors dies, va dormir sota ponts intentant sobreviure a la jungla del carrer. Tot això ho va explicar a la seva autobiografia, un relat punxant, descarnat i en el qual no hi havia tabús; ho explicava tot. El més bonic i el més polèmic, les anades i vingudes d'una dona que no coneixia límits. Es va esplaiar tant i tan a fons, que al cap d'uns anys va publicar un altre llibre per compensar i netejar una mica la seva imatge. A veure, no li importava haver relatat les seves dissorts, però havia de continuar vivint i alimentant una carrera que encara tenia recorregut.
Es va fer amb la flor i nata del negociat musical londinenc, i en els seus pitjors dies, va dormir sota ponts intentant sobreviure a la jungla del carrer
En l'estrictament musical, va començar com una princesa del folk i el pop, amb aquella aparició en uns estudis d'enregistrament per cantar la gloriosa i beneïda As tears go by. Bandera seva i, òbviament, també dels Stones. En aquest camí dòcil i delicat va estar uns quants anys. Fins que, fruit d'una vida desorganitzada i amb moltes (massa) temptacions tòxiques, la va portar a un forat gairebé sense sortida. Però ella, que va nàixer supervivent, va remuntar quan ningú no ho esperava. Concretament el 1978. No seria la primera vegada. Durant la pandèmia es va salvar pels pèls de la letal COVID-19. Però bé, el cas, a finals dels setanta i amb el punk fuetejant consciències, va publicar un disc narcòtic i perillós, Broken English. Agosarat en el concepte i en la resolució del so: mai ningú no hauria imaginat una Marianne amb aquestes formes. El disc era revolucionari. I no només en clau personal; en un context global i més col·lectiu, també va sacsejar. Però no prou. De fet, el disc va agafar envergadura anys més tard, en un moment que corresponia reivindicar-ho.
Amb la qual cosa, després d'aquest artefacte que podia haver dinamitat el planeta, se la veu deambulant per una ciutat com Nova York, la qual no la comprèn. Fins que apareix un salvador. Hal Willner -còmplice també en el majúscul Easy Come Easy Go de 2008- la rescata. Es reuneix amb ella i, en un apartament qualsevol, es tiren per terra i comencen a escampar discos que punxen compulsivament. La idea és manllevar mostres d'altres artistes i, amb una idea més íntima i jazzy, plasmar-les en Strange Weather (1986). Un àlbum que, d'alguna manera, la va col·locar de nou al mapa, en l'acció. Motivada per aquest impuls es va posar un altre repte d'enormes proporcions i responsabilitat: aproximar-se al cançoner de Kurt Weill amb supèrbia i gallardia. Havia perdut tota por. La confiança estava novament pels núvols. Va treballar amb productors de primer nivell com Daniel Lanois i Angelo Badalamenti, i estrelles del rock de nou encuny com Nick Cave i PJ Harvey l'assisteixen en Before The Poison, un disc que el 2005 li obre altres portes.
Capaç tant de posar-se a cantar amb Metallica perquè li pagaven bé i li venia de gust, com de mostrar el seu vessant més irònic al documental produït per ART i dirigit per Sandrine Bonnaire, en què des d'un taxi (o pot ser que fos una limusina), recorre la seva vida a través d'una conversa
I encara que el 1968 es va submergir en el món del cinema de la mà d'Alain Delon amb l'anecdòtica Girl on a motorcycle, no va ser fins dècades més tard, concretament el 2006, que es va prendre seriosament allò de ser actriu. Malgrat els molts papers que havia fet entremig. Va ser amb el relat compartit de Paris, je t'aime i, sobretot, amb l'actuació com a Emperadriu Maria Teresa a Maria Antoniette de Sofía Coppola, quan es va veure capacitada per desenvolupar aquests dots artístics. L'any següent, té el seu paper més sonat en la sorprenent Irina Palm. En aquesta cinta, ella és una vídua de mitjana edat que té una comesa: el seu net necessita un tractament per curar-se. Per això necessita diners, i com que els recursos són escassos, el personatge de Marianne es transforma en una il·lustre masturbadora que sap quin és el propòsit. Poc li importa el que diguin, què es xiuxiueja. En cada situació, per gossa que sigui, el cap ben alt. Un símil de què va ser la seva vida. Capaç tant de posar-se a cantar amb Metallica perquè li pagaven bé i li venia de gust, com de mostrar el seu vessant més irònic al documental produït per ART i dirigit per Sandrine Bonnaire, en què des d'un taxi (o pot ser que fos una limusina), recorre la seva vida a través d'una conversa.
Quant a l'àmbit musical, la collita dels últims vint anys és mastodòntica. Sempre ben envoltada i assessorada, el 2008 assoleix la cúspide amb una doble rodanxa concentrada a Easy come, easy go. A la nòmina, Anohni Hegarty, Rufus Wainwright, Teddy Thompson, Kate & Anna McGarrigle, Sean Lennon, Jarvis Cocker i la dupla que formen Nick Cave i Warren Ellis. Una barbaritat de disc en el qual ella només havia d'escollir cançons i fer el que millor sabia: cantar com una reina. La portada, a més, era boniquíssima. A continuació, van venir més discos d'una qualitat similar, Horses and high heels, Give my love to London o Negative Capability. Precisament, en aquest disc, feia una renovada versió d'As tears go by. No sabem amb quina intenció, però la va fer. No en va, i encara que va tenir un passat esplendorós, no va voler viure de les rendes del passat: la seva música era com ella: captivadora. Per tant, quedarà per als reptes aquesta veu greu i autoritària, la seva mirada còmplice i la satisfacció de salvar obstacles i ser volguda per tots. El seu llegat és monumental; i aquest va més enllà. Les proves coincideixen: no només va ser una noia Stones.