Maricón perdido, la sèrie de Bob Pop produïda pel Terrat estrenada el 18 de juny al canal TNT, és una autoficció que aconsegueix mirar enrere sense nostàlgia i emocionar sense dir-nos quan ho hem de fer

La sinceritat com a arma

No és gens fàcil parlar d’un mateix amb els mecanismes de la ficció sense incórrer en determinats clixés autobiogràfics, com tampoc ho és mirar enrere sense acritud ni nostàlgia. És justament per això que Maricón perdido és una sèrie tan brillant, tan singular i al final tan recomanable: el seu creador Roberto Enríquez, més conegut com a Bob Pop, hi reconstrueix la seva vida defugint qualsevol sublimació dels seus èxits i també dels seus patiments, en un exercici d’introspecció que desarma per la seva franquesa.

Emociona perquè el que explica, i com ho explica, emana de la naturalitat i de la sinceritat en lloc de servir-se de trucs dramàtics o girs impactants. És, doncs, un viatge interior que ens interpel·la perquè sabem que tot el que s’hi veu, real o no, ens cedeix un marge prou ampli per a la identificació i l’empatia.

Bob Pop ho aconsegueix jugant hàbilment amb els temps narratius i la fràgil frontera que separa la realitat de la necessitat d’evadir-se’n. Veiem diferents etapes de la seva vida, des del descobriment de la seva sexualitat fins a la seva situació actual, recreades amb salts temporals, passatges onírics i també amb incursions a l’hiperrealisme; ens fa riure, ens fa plorar i ens fa pensar. Però no t’hi guia seguint el manual de la comèdia o el drama, sinó que aposta perquè siguin els esdeveniments, i la força del seu context, qui ens expliqui la història.

El millor que es pot dir d’aquesta sèrie és que t’ajuda a comprendre i conèixer el seu protagonista perquè, efectivament, és la mateixa sèrie la que més assembla a ell i les seves singularitats. No s’acostumen a veure autoretrats tan directes, ni sèries que diguin tant amb només sis episodis.

Com la mateixa vida

Maricón perdido assoleix les seves fites destacant en uns quants fronts. El primer, els encerts de càsting, ja que Carlos González i Gabriel Sánchez són una extraordinària elecció per interpretar el protagonista, i el que hi fa Candela Peña amb el personatge de la mare és directament d’un altre planeta.

Per altra banda, no es pot fer altra cosa que celebrar que (finalment!) algú es dediqui a evocar els anys 80 sense aquest tossut enaltiment de les seves presumptes bondats. És clar que van tenir coses bones, però també racons foscos, intoleràncies enquistades i prejudicis sistèmics, i la sèrie els mostra sense dolor però amb claredat, sense ràbia però amb frontalitat.


Fotograma de Maricón perdido la sèrie autobiogràfica de Bob Pop que emet TNT. 

I després hi ha el seu prodigiós equilibri entre la duresa del que relata i el somriure que et va dibuixant a mesura que avança. Maricón perdido, com la vida mateixa, és una radiografia de la coexistència entre l’alegria i la tragèdia. Per aquest motiu s’hi passa d’un moment consternant a un altre de delirant sense descompensar-se, i mantenint la sensació que tot i tothom habita el mateix món. En gran mesura, gràcies als diàlegs, a solucions visuals molt ben trobades (l’absència de rostre del pare) i a un discurs generacional, el que  s’encarna en el gran Miguel Rellán, que transmet molta veritat.