Marina Garcés: "Si vivim en un temps trencat, no podem sostenir cap passat comú"

La Marina Garcès (Barcelona, 1973) és una de les veus més necessàries del nostre temps perquè en un món on les respostes són com les sopes instantànies, ella recupera els brous ancestrals que requereixen temps, la saviesa dels secrets de la terra i remenar amb paciència. La memòria "enemiga del descans", que deia el Quixot, és la clau per a resseguir els passos cap a un futur on les persones tornarem a atorgar el poder a la paraula. La filòsofa, escriptora i docent, autora de llibres com Les males companyies, Nova il·lustració radical o Filosofía inacabada, entre molts altres, ha publicat aquest mes El temps de la promesa (col·lecció dels nous quaderns d'Anagrama), un assaig per a reapropiar-nos a través dels vincles del passat, del futur i sobretot del nostre present. Ple de reflexions filosòfiques alimentades amb referències literàries, ens endinsem en un text esperançador, un racó per a pensar-nos com a individus i com a societat.

D’on sorgeix aquest encàrrec de publicar un llibre sobre el concepte de promesa?
Aquest llibre neix de la preparació d'una conferència i una acció amb adolescents en el marc de la Biennal de Pensament del 2022. Havíem de plantejar preguntes cap al futur i preparant-ho em vaig adonar d'un símptoma del nostre temps: parlem del futur com una cosa separada del nostre present o bé com una amenaça que ens caurà a sobre, com un futur catastròfic que està allà, va venint i es projecta al nostre present. També com un repositori de desitjos, intencions, projectes, que d'alguna manera no sabem com connectar amb el nostre present. Jo volia connectar aquesta desconnexió entre el present i el futur. Vaig pensar quina és la manera en què fem més present el futur: fent promeses. Les promeses es fan en present i parlant d'un futur continu, sempre és una acció que es projecta en el temps i alhora genera un començament compartit o un passat comú. A partir de fer una promesa, les persones implicades en ella queden connectades a un punt de partida. Per tant, la promesa treballa en totes les direccions del temps. En un temps de crisi com el nostre, en el qual vivim un temps de fractura, d'immediatesa, d'accident, però alhora en aquesta sensació on la incertesa va trencant la quotidianitat del temps, era interessant plantejar aquesta qüestió sobre la promesa.

En certa forma, planteges que dins de la promesa hi ha una mica de desesperança, perquè en molts casos existeix una falsa voluntat o una falsa projecció dels desitjos. Menciones que ens hauríem de “comprometre més” i prometre menys.
Un dels punts de partida de l'assaig és perquè sentim tan lluny de les nostres vides la promesa o la possibilitat de prometre alguna cosa. Si fem un exercici real de pensar en concret quantes vegades prometem quelcom, ho fem molt poc. Fem molts projectes personals, molts projectes compartits, fins i tot quan tenim fills diem que és un projecte de vida. Però, en canvi, la promesa sembla una mica intempestiva. A vegades penso que no és només perquè se'ns ha desacoblat el futur, sinó perquè estem saturats de falses promeses. L'espai públic, l'espai polític i l'espai mediàtic són entorns que clarament funcionen des d'un motor que alimenta l'expectativa constant d'una promesa que s'ha de complir i no es compleix. Estem saturats d'aquest tipus de promeses falses, buides i repetitives que no impliquen cap vincle ni cap compromís.

Estem saturats d'aquest tipus de promeses falses, buides i repetitives que no impliquen cap vincle ni cap compromís

Si parlem de la política, no només de la institucional, creus que estan fent un ús nociu de les falses promeses? Al text dius que una promesa la pot fer qui és sobirà, aquell que té poder, qui té la possibilitat de prometre.
Per a mi el que defineix la promesa no és tant el seu contingut de futur, no són coses que volem que passin. La promesa és el vincle entre qui la proposa i un compromís. Des de l'espai polític, quan es fa ús sistemàtic de la falsa promesa, hi ha un abús de poder amb una pedagogia de la paraula banalitzada. Per què fem promeses si sabem que no són veritables, que són falses? Això ho podem veure als discursos, als programes electorals, a les propostes i reformes legislatives. Per què continuar fent promeses si donem per fet que ningú tindrà en compte si s'han complert o no? Penso que el que pretenen fer és ensinistrar-nos en que la paraula no val res, que pot ser totalment banalitzada, i el missatge implícit que està donant el qui fa una falsa promesa sabent que no la complirà és que està establint un vincle fals amb el seu electorat, amb la seva ciutadania. Deixa veure que no passarà res si no compleix el que diu perquè no hi ha vincle, no hi ha compromís. La política institucional avui en dia no es veu com un espai del compromís sinó de l'estratègia, de la negociació i de l'èxit o del posicionament.

Creus que el poder de la paraula ha estat minvat a través de les promeses falses? Com podem recuperar els espais de la paraula i que la frase "et dono la meva  paraula" torni a tenir el pes abans?
Hi ha una banalització i una mercantilització de la paraula en una societat no només capitalista, sinó basada en la comunicació, en la manera de crear experiència col·lectiva no vinculant, que no genera cap vincle, però sí molts desitjos de consum. Fer una promesa és donar la paraula. Sembla molt antiquat això, però si ho portem a la seva literalitat és molt bonic i molt senzill, i a l'hora molt potent i poderós. Donar la paraula és fer una donació i, a través d'aquesta paraula, donar-se a un mateix. Quan faig una promesa el que estic fent és prometre, i prometre alguna cosa vol dir posar-se davant d'un altre, entregar-se, a través d'una cosa que és la veritat. Però quina és la veritat de la promesa?

Menciones molts personatges literaris dins d'un assaig filosòfic. Repares en el Quixot i la seva figura enganyosa. Mai havia pensat que li feia una promesa a Sancho molt cruel: et prometré “l’ínsula de Baratària” si m’acompanyes.  Creus que aquest Quixot es pot enmirallar en els poderosos actuals?
Cervantes va fer del Quixot una paròdia de la promesa. Aquesta promesa sobirana que utilitza un senyor, un home amb poder, perquè el seu servent l'acompanyi... a canvi de què? Quan ell es trobarà que no es compleix i anirà descobrint tot aquell món de mentides. Penso que el Quixot mostra tots els trets característics de la promesa sobirana, però des d'un personatge —que per això és paròdic—, no és cap senyor. És un cavaller que crea una simulació de cavallerositat a través de la promesa de la novel·la cavalleresca, aquella on hi ha un tipus d'homes cridats a fer de la seva vida una lluita per un codi d'honor. I la gràcia del Quixot és que ell no ho és, aleshores és la simulació-paròdia d'aquests valors i de tots aquests usos xantatgistes de la promesa. Ell al final no té capacitat d'amenaça ni de càstig. És molt interessant llegir el Quixot des de l'estructura de la promesa perquè acabem descobrint que tenir poder és poder castigar.

També es pot fer una lectura de classe, perquè el Quixot seria aquella classe mitjana que no es creu classe obrera i viu amb aquella falsa promesa molt reiterativa, que menciones al llibre, del marge de millora. En canvi, dius que s'hauria de tornar al passat per trobar el camí al futur i veure com ens n'ensortim.
Exacte, també podria ser una lectura. La invitació del llibre no és a fer-nos promeses perquè tot vagi bé, és molt pandèmic això; hem d’explorar si som capaços d'examinar de quines promeses som fills, som hereus, som producte. Hem d’esbrinar quines són il·lusions precisament construïdes des d'unes lògiques de poder, i quines, en canvi, ens podem posar en condicions d'igualtat. I, per tant, quines promeses ens han portat a il·lusions enganyoses o a situacions de servilitat; totes aquestes promeses que des dels déus, els sobirans i el capital ens fiquen en aquesta lògica d'esperar alguna cosa a canvi de la nostra capacitat, de la nostra tenacitat, de la nostra fidelitat o del nostre treball. Tenim dret a trencar amb aquestes promeses per a emancipar-nos en l'autonomia i en la reciprocitat d'una promesa entre iguals.

Si la promesa és el deliri compartit que fa pensables uns possibles, l’accident és l’impensant que els arrasa. Un exemple d’accident?
Que no et renovin el lloguer, un dol, qualsevol relació amb l'imprevist que forma part de la vida. Tot això es converteix en un problema quan l'accident es normalitza i avui estem en una normalització de l'accident, vivim en un accident permanent. Quina relació té l'accident amb el temps? La d'un ser contínuament trencat. Si vivim en un temps trencat, no podem sostenir cap passat comú, ni cap passat vinculat o compartit. Quina paraula en el temps podem donar-nos que articuli aquesta experiència comuna en el temps?

Ens hem acostumat a un "clima" que ens fa viure situacions molt penoses. Creus que vivim en un marc ideològic on estem moguts per una falsa esperança?
El capitalisme el que fa és convertir la lògica de la promesa en l'estructura mateixa de la realitat. Una mercaderia no és allò que conté, és la promesa d'una joventut, d'un benestar, d'una manera de ser en el món que anuncia la possibilitat de ser millor. Un treballador avui dia amb un cert capital social no és aquell que fa bé la seva feina, és aquell que és prometedor d'alguna cosa més. A l'educació es parla de tenir potencial, els estudiants promeses responen a la lògica de la inversió. Una economia no és allò que té, és allò que pot generar. L'estructura de la promesa ja no és la que fa algú sinó la promesa que està en les coses que produeix algú i en nosaltres com a coses, com a objectes del capital. Aquesta promesa és perversa perquè sempre demana més, sempre val per allò que promet i allò que anuncia. I al mateix temps hi ha una corresponent amenaça del fracàs.

Avui dia, un treballador amb un cert capital social no és aquell que fa bé la seva feina, és aquell que és prometedor d'alguna cosa més

Les joves promeses solen anar associades a carreres molt productivistes, però en el procés de producció ens hem oblidat de pràctiques imprescindibles i les hem substituït per les IA. Quin missatge estem donant a la societat del futur quan li estem dient que pot ser substituïda per màquines?
La Intel·ligència Artificial en aquests moments és com la protagonista d'una gran promesa que no fa ningú en concret perquè és impersonal, és un algoritme, un sistema de relacionar dades. Què se suposa que ens ofereix? La capacitat de predir de la manera més precisa possible comportaments complexos: de consum, socials, psicològics. Fins on volem predir i necessitem sentir-nos segurs, perquè en realitat és una promesa de seguretat i de control sobre la incertesa del que pot passar amb nosaltres mateixos. Això és un vell anell de la humanitat. Els oracles han existit sempre i han treballat sempre per als "senyors". Hi ha tota una necessitat convertida en desig de control sobre la incertesa del temps i del futur que es resol, no tant en la pregunta de "passi el que passi, com ens comprometem?", si no en la de "passi el que passi, com ho calculem?"

Creus que hi ha una crisi de creure? No només de fe. Ara mateix està molt de moda l'esoterisme, l'horòscop, les cartes.
Hi ha, per una banda, molta credulitat, que no és creença. Vivim en un temps en què necessitem creure en qualsevol cosa, des dels missatges absurds d'algun polític mentre digui que ell ho arreglarà tot, fins a esoterismes de tota mena, que ens ofereixen un marc de comprensió, o com els missatges de publicitat i de consum. Què està passant amb els cosmètics i amb les noies joves? Que, precisament, no necessiten cosmètics. Hi ha formes de credulitat molt banals, les notícies falses... de creure'ns qualsevol cosa mentre ens soni bé i ens faci estar més tranquils amb les nostres vides. D'altra banda, també hi ha molta manca de confiança. Hi ha molta credulitat, però creiem molt poc en els altres. Fins i tot confiem poc en nosaltres mateixos i això es tradueix en molta impotència. Aquest poc atreviment en comprometre'ns amb petites coses es tradueix en la manca de confiança sobre la repercussió de les accions individuals i col·lectives en el món.

Quines problemàtiques estan operant ara mateix perquè la societat s'atomitzi i no estigui teixint uns vincles de confiança?
La destrucció del vincle social és una de les històries de llarg recorregut que expliquen el nostre present, així com les formes de treballar o les maneres de vincular-nos afectivament. Més que haver-nos alliberat de les rigideses del passat o de les formes de dominació, hem anat cap a unes formes de flexibilitat que són fruit d'expectatives dels mercats de consum actuals; volen que estiguem sempre de pas. Som éssers de pas a les nostres pròpies vides i si tu estàs de pas no et preocuparàs d'entendre't amb el veí del costat o d'establir un vincle de confiança, o fins i tot de suport mutu o de lluita amb els companys de feina... si penses que te n'aniràs d'aquí a no res. Aquest “estar de pas” en altres èpoques ha estat relacionat amb una cosa totalment diferent. Per exemple, al S. XIX: el flaneur, la bohèmia, la rància... tot eren imaginaris de llibertat en societats molt rígides. Per la dona mateixa, poder sortir d'aquestes estructures i alliberar-se era un sinònim de moviment. Però ara mateix no és així, hem creat un aïllament en el que no sabem amb qui comptar.

Al final del llibre has reflectit les promeses dels joves del projecte de la Biennal...
El que m'agrada molt de la promesa és que sempre es concreta, no hi ha problemes abstractes. En canvi, els propòsits sí que ho poden ser: vull canviar el món. La promesa només té sentit quan s'adreça a algú concret, per això ha de ser concreta. Al text dic que no hi ha jerarquia entre promeses; la promesa més senzilla, més quotidiana o més íntima és tan promesa i tan veritablement promesa com la més grandiloqüent. Tota promesa té el mateix grau de veritat si és veritable.

"Allà on no hi ha sortida, la promesa és la porta a un nou començament; allà on hi ha oblit és la clau oblidada d'un passat comú". Aquesta frase marca un punt d'inflexió al llibre.
El que assenyalo és que ens quedem només en una cara de la promesa, la major part de les vegades en la cara bona d'anunciar alguna cosa. El que m'interessa més és la capacitat que té la promesa de crear nous començaments. Una promesa pot no complir-se, ja que acull la fragilitat dels esdeveniments humans, no és omnipotent. Però es compleixi o no, la promesa marca un punt de partida. Penso en els amics del poble que es van prometre que tornarien tots els estius. Qui érem quan ens vam prometre fer-nos costat, hem de veure les promeses que hem traït. Aquest rastreig del mapa oblidat de les promeses és molt necessari. El dramaturg i escriptor Wajdi Mouawad ho fa a les seves obres i crec que aquesta revisió de les promeses oblidades i les promeses que ens esclavitzen componen un mapa dels passats comuns.

La destrucció del vincle social és una de les històries de llarg recorregut que expliquen el nostre present

Tornar al passat ens pot donar respostes per a explicar successos actuals. Per exemple, l'ocupació d'Israel a Palestina? La tornada de l'extrema dreta sense vergonya als carrers?
Per descomptat. Hi ha dues maneres d'anar cap al passat: una és buscar l'origen, l'essència, l'arrel; i l'altra, que per a mi és l'interessant, és buscar els començaments, els principis múltiples. Cada vida té múltiples començaments com cada història. La narrativa lineal ens ha mostrat una mirada única. I si mirem els començaments de cada vida, de cada conflicte, de cada element? En trobarem alguns relacionats, discordants, antagònics. Convertir el el passat en un mapa viu dels nostres presents i dels nostres futurs és més interessant que la narrativa lineal. I també és més discutible.

Com podem apropar-nos aquests començaments des d'una mirada crítica?
En aquests moments una de les guerres culturals i polítiques del nostre temps es juguen sobre el passat i sobre qui monopolitza determinades històries. Ho fan a partir de falsificacions o històries fake per a justificar projectes actuals molt identitaris i essencialistes. Hi ha un ús reaccionari del passat, però no tot el passat és reaccionari. Hi ha moltes històries que necessitem que tornin a sortir, com l'obertura de les fosses comunes, entendre l'existència de Gaza i perquè ja no és un país. Si no entenem de què està feta la materialitat de les nostres històries, molt difícilment podem combatre aquests usos ideològics que s'estan imposant avui.

Què els diries als joves sobre el futur?
Que no tinguin por al futur. El futur no és una amenaça, és allò que fem del temps ara i entre nosaltres.