Màgia. Probablement és el mot més encertat per descriure el cúmul de sensacions que es desprenen després d’assistir a un concert d’una dona que canviarà els esquemes de la música actual. Per veure la Marina Herlop s’hi ha d’anar sense prejudicis, amb la ment a punt per rebre estímuls viscerals. Pocs elements li calen per atrapar-te en el nou espectacle que acaba de presentar i que porta per nom Pairidaeza, un terme persa per descriure el concepte de paradís i que les cultures antigues associaven amb el jardí, un espai de naturalesa inexplicable que queda limitat i endreçat per la mà humana a través d’uns procediments que podríem catalogar d’artístics.
I tot i que el piano i la seva veu són suficients per omplir l’escenari de la sala Montoliu de l’Auditori de Barcelona, l’espectacle dissenyat per l’estudi d’arquitectura Takk, ens agafa de la mà i ens trasllada no tant a un jardí, sinó a un bosc encantat poblat d’éssers mitològics, elements coherents que harmonitzen el relat, i que en cap cas distorsionen el missatge. Aquest bosc espès, al ritme de la dansa de les ballarines Laia Duran i Lorena Nogal de la companyia la Veronal, esdevé un espai que convida a la llibertat creativa.
Posada en escena
Hi ha set personatges a l’escenari liderats per la Marina, una mena de deessa on es claven totes les mirades del públic. A més de les dues ballarines de la Veronal, l’acompanya un baix (Òscar Garrobé), un percussionista (Toni Llull) i dues veus més (Marta Torroella i Helena Ros). Un compendi d’artistes que, guiats per la seva mussa emprenen el trajecte metafòric de la creació i la fertilitat, i ho fan a través de la mirada, el cos i la perspectiva femenina, que esdevenen el fil discursiu del relat inspirat en la dona i la creació.
(D’esquerra a dreta, per ordre d’aparició) L’equip de Pairidaeza al finalitzar el concert a l’Auditori de Barcelona. Oscar Garrobé (baix), Marina Herlop (direcció, piano i veus), Helena Ros i Marta Torrella (veus, ipad i teclats), Toni Llull (percusió), Lorena Nogal i Laia Duran (coreografia i moviment), Guillem Bonfill (disseny de llums), Roger Vila (direcció escènica) i Mireia Luzarraga (disseny de l’espai).” / Sergi Alcàzar
Sens dubte, la Marina té la capacitat d’hibridar entre música i escena i fer-ho de la manera més exquisida. I de sorprendre, perquè pràcticament tota la música que va sonar al concert d'aquest dissabte era inèdita, fet que li ha aportat una àuria de sorpresa i misteri molt excitant. Les cançons d’aquest espectacle les recollirà en el tercer disc que sortirà publicat a principis de 2022.
Herlop domina el ritme, t’enlluerna, sap equilibrar perfectament la poesia i la bellesa estètica i convertir la música en un viatge trepidant. Quan l’observes, sents una espècie de privilegi de poder ser-hi a prop i formar part del que ha creat, encara que sigui des de la butaca.
Marina Herlop davant del piano, interpretant temes inèdits / Sergi Alcàzar
Els sons més carnals
Les noves composicions que acaba d’estrenar, estan a cavall entre el neoclassicisme i la música experimental, però alhora posseeixen un punt pertorbador i inquietant que no et permet apartar la mirada de l’escenari. La Marina concep la música des d’una perspectiva molt personal, d’una manera molt mística. Fluctua entre les harmonies clàssiques i els sons més carnals que afloren de la intimitat més profunda i li donen aquest segell tan propi.
La seva música no està a l’abast de tothom, però tampoc és fàcil descriure-la ni classificar-la. Pot abocar-te fins i tot a la meditació, et permet entrar en un estat de contemplació i espiritualitat molt místic, potser clerical, però alhora és capaç d’estripar-te per dins i sacsejar-te tot el cos.
Una de les particularitats d’algunes les seves cançons és que l'idioma que utilitza és inventat, són lletres que no parlen de res en concret, però no cal que ho facin. A vegades no cal explicar res quan cantes, senzillament canalitztraar la veu i traslladar a l’oient la tasca de desgranar les emocions que llisquen i s’escolen a través del so.
Marina Herlop durant el concert / Sergi Alcàzar
James Rhodes es va fixar en ella
Marina Herlop és cantant, però per sobre de tot és pianista. El seu primer àlbum, Nanook, enregistrat el 2016, el va publicar des d’Instrumental Records, la discogràfica de James Rhodes. Que el prestigiós músic britànic s’hi fixés i la fitxés no costa gaire d’imaginar. Potser per la seva delicadesa, potser per la seva veu càlida, melodiosa i evocadora, potser perquè té un do especial per la composició, potser pel seu criteri estètic o simplement perquè quan l’escoltes, te n’enamores.
Després de Nanook (Instrumental, 2016) i Babasha (Aloud, 2019), on es podia copsar l’avantguardisme i el classicisme, inicia ara una etapa aproximant-se als sons de l’electrònica amb “MIU”, single publicat a través del segell alemany PAN. Un single que ha produït basant-se en ritmes carnàtics de l’Índia i un riff que serveix de mantra, a partir del qual s’hi afegeixen capes sonores que l’embolcallen.
Marina Herlop finalitzant el concert / Sergi Alcàzar
Darrere una aparença de fragilitat i vulnerabilitat, en brolla una força i una energia descomunals. La Marina Herlop no busca agradar, té massa personalitat per fer-ho, fuig del 'mainstream', va més enllà, s’endinsa en un món creatiu que, celebro, comparteix generosament amb un públic captivat per la seva delicadesa i alhora grandiositat. És emocionant veure talent tan jove, tan versàtil, amb tanta empenta i imaginar què ens oferirà en un futur pròxim. Probablement més màgia.
Imatge principal: Marina Herlop durant el concert / Sergi Alcàzar