"Jo m'apunto a fer esport perquè tinc una condromalàcia rotuliana i he de fer quàdriceps i nedar". La Marina Sáez s'havia acabat d'instal·lar al barri de Gràcia i la piscina del centre d’esports del carrer Perill li quedava a mig camí entre casa i l'estudi en què treballava. "Va ser com, perfecte, aquí mateix", afirma la tarda que ens trobem a la cafeteria de la llibreria Finestres. Allà va coincidir amb les iaies que acabarien donant vida a Aiguagim (Menció Especial del Premi Finestres de Còmic en Català 2022), una de les novel·les gràfiques més tendres, divertides i conscienciades que han envaït les nostres llibreries els darrers mesos. Sublim retrat de la quotidianitat d'un grup d'àvies que es troben cada dia a la piscina. Retalls del seu dia a dia amb què la il·lustradora acaba perfilant un deliciós descodificador social (i com a tal, també polític i activista). "Estava flipada amb aquestes dones, semblaven extremadament divertides, extremadament vitals. Feien molta gràcia. Els meus avis es van morir que jo era adolescent, tenia 14 anys. No els vaig arribar a conèixer com a persona adulta. Amb elles, ha estat la primera vegada que, molt probablement, he tractat amb persones grans sent jo adulta. Va ser molt guai de veure que també es pot ser gran d'aquesta manera".
Aiguagim és un homenatge.
Sí, és un homenatge total. Les iaies de la piscina són les meves heroïnes.
Malgrat viure en una societat en què segurament no parem prou atenció a la gent gran i la seva escala de valors, la seva manera de viure...
Sí. De fet, no va ser fins que vaig començar a tractar amb elles, que no em vaig adonar que no tractem amb les persones grans, més en una ciutat gran com Barcelona, en què les persones joves fem uns circuits i les grans, uns altres; i hi ha molt poca permeabilitat entre aquestes dues bombolles. Aquestes bombolles i moltes altres, com les de les persones migrades, que estan aquí i tenen molt a dir. Seria molt positiu que hi hagués més espais d'intercanvi social.
Seria molt positiu que hi hagués més espais d'intercanvi social
Aquest intercanvi generacional, al còmic aporta moltes reflexions interessants. T'han canviat o t'han aportat altres visions dels teus ideals?
Hi ha temes com la maternitat, per exemple, que siguin les que han estat mares i alguna que no, en tots els casos l'han viscut d'una forma molt estereotipada o molt marcada pel patriarcat. Les no mares amb el típic estigma que se'ls ha passat l'arròs. I les que han estat mares han hagut d'adoptar, moltes vegades no voluntàriament, el rol de supercuidadores. I ara, quan han de fer d'àvies, és on es veuen les fissures, perquè moltes ja estan fartes de cuidar: si van els nets a dinar, compren els macarrons al supermercat, i que les deixin tranquil·les, perquè estan nedant i no tenen ganes d'anar a casa a cuinar una bolonyesa durant tres hores. No crec que m'hagin canviat la forma de pensar, però quan coneixes la història que hi ha darrere de cadascuna d'elles i les experiències que han viscut, entens molt més certes postures i punts de vista. Comprens que són persones d'un temps que han viscut les coses d'una manera... Com la que em diu a l'orella que la seva filla és lesbiana. Que n'està mot orgullosa. Però m'ho confessa en secret perquè no vol que la critiquin.
Aiguagim, expliques, és un projecte que ha anat creixent de mica en mica.
Vaig començar-lo el 2018, fent treball de camp. I no va ser fins al 2020, amb el confinament, que vaig tenir temps per posar-me a generar alguna cosa. Vaig fer la primera doble pàgina. Un any més tard, el 2021, vaig afegir 15 pàgines més. El vaig enviar al concurs de còmics de l'Ara, però no em va caure res. L'any següent vaig ampliar el projecte a 24 pàgines i el vaig presentar al Premi de còmics en català de l'editorial Finestres, on, sense esperar-ho, vaig obtenir la menció especial.
Tot un exercici de resiliència.
Era una història a què veia un gran potencial. Però, sobretot, era un projecte que volia fer per a mi. Pensava que si ningú no me'l publicava, jo el trauria en format fanzine.
I així va ser
Sí. Fins no fa gaire el vaig vendre com a fanzine, però em van fer la menció del Finestres i...
Però fins i tot així, han passat dos anys, fins que l'has acabat publicant.
Passa que en aquell moment jo ja tenia consignats dos o tres llibres que estava acabant i no tenia el temps físic per poder-me posar amb el còmic. 2023 va ser l'any dedicat a Aiguagim.
No creien que les seves vides tinguessin res d'especial
Potser el secret d'aquest encant que transmet Aiguagim és que no és cap encàrrec, sinó un projecte nascut de l'ànim?
No puc donar cap recepta jo, però sí que hi ha com una cosa de fer-ho com si ningú ho anés a veure, especialment al principi, quan pensava que el mouria en un circuit de quatre amics i ja està. De fet, això va suposar una mica un dilema en el moment en què em van donar el premi.
Per què?
Mai havia pensat que de cop i volta tindria aquest altaveu tan potent com és això de publicar amb Finestres. És una cosa amb la qual també m'estic reconciliant.
Novament, per què?
Perquè pensava que estava fent de lladre recopilant anècdotes que són trossets d'intimitat d'aquestes dones que ara exposaria en un llibre que podria llegir tothom.
Vas ser curosa a l'hora de decidir fins a quin grau de realitat o de privacitat bolcaves al llibre? Vas comentar-ho amb totes les implicades?
No sé si prou, però bé, sí que he intentat mantenir l'anonimat de molts dels personatges que hi apareixen. Molts noms els he canviat. Va haver-hi un moment en el qual vaig començar a veure que el més honest era explicar a totes aquestes dones que hi apareixen que estava fent el llibre. Potser va ser una mica inconscient, per part meva. Mai hauria cregut que guanyaria el concurs, quan m'hi vaig presentar. Però una vegada els ho vaig explicar, la reacció va ser bastant positiva. Totes estaven contentes i sorpreses, perquè no creien que les seves vides tinguessin res d'especial.
Tot sovint, el més especial és el fet més quotidià.
No ho entenien. Recordo que una em va dir que no passava res perquè no se li veuria la cara. I, encara que dibuixada, sí que se la veuria! Tenia molta por que alguna d'elles s'ofengués. Que em digués: "Escolta, jo t'he explicat la història del meu amant alemany, i no sé per què ho has hagut de publicar en un llibre". Però totes aquestes anècdotes que he anat col·leccionant han passat per tota una sèrie de filtres, que no són pocs al final.
Quins?
La meva subjectivitat, el meu sistema de valors, la persona que soc, el lloc en el qual visc, la mà que dibuixa. La suma de tot això ha fet que el resultat, per molt que sigui absolutament real, també ensenyi una realitat que segurament s'allunya del que cadascuna d'elles percep de si mateixes. M'agrada molt el cinema social. M'interessen molt els retrats d'històries quotidianes, d'històries que estan fetes amb les coses que tenim a l'abast. No cal ser molt lúdic, ni virtuós, ni afegir molts artefactes a una cosa perquè sigui una bona història. Aquesta cosa quotidiana m'atrau molt, perquè moltes vegades la realitat supera la ficció, que és un tòpic, però és ben real.
No cal ser molt lúdic ni virtuós, ni afegir molts artefactes a una cosa perquè sigui una bona història
I com a relat quotidià, sense ser pamfletari, també té molt de polític.
Em diuen que he fet un còmic feminista i anticapitalista. Però és que si la persona que el fa és una persona feminista i anticapitalista, el més probable és que el resultat sigui una cosa que ressona per allà.
L'art ha de ser contestatari?
Crec que soc una persona bastant polititzada. Així que suposo que, en el meu cas, inevitablement això passa. No m'agrada censurar el meu discurs o intentar que complagui a tothom. Tot i que hi ha moments que jo també me'n ric una mica de mi mateixa, d'aquesta xapeta i del dogma.
Hi ha molt humor en tot el llibre.
I és molt autoparòdic, també. Quan explico allò de la piràmide de sociòloga amb els 'acumuladors' (homes blancs de mitjana edat, separats i amb un estatus econòmic acomodat), em poso com unes ulleretes i una bata blanca com si fos sociòloga, que no ho soc, evidentment. En tot cas, una sociòloga de pa sucat amb oli. Però bé, crec que tot és polític. De fet, el problema és que no ho sigui.