Diu la Marina Tena que aquests dies el primer que fa quan es lleva és anar a veure una planta que té a casa que està fent fulles noves com una boja. Ella (la Marina, no la planta) és dissenyadora i il·lustradora. Les seves creacions, de la portada del disc Estómac de Clara Peya a la il·lustració d'un dels números de la revista del MACBA 08001, lluminoses, de clares línies acolorides, són un regal visual.
La Marina Tena també és diabètica. Tots tenim les nostres coses. Ella ha bolcat la seva a Sucre, una novel·la gràfica mesmeritzant que és alhora una autobiografia, una carta de amor i un poema d'odi a la seva malaltia i les seves circumstàncies. "La planta em té completament obsessionada", insisteix la dibuixant barcelonina. "Quan m’aixeco, el primer que faig és anar a veure quins canvis hi ha hagut d’un dia per l’altre. Abans d’escriure Sucre, però, t’hauria respost: 'Estic completament alerta, taquicàrdica, sempre fent-me la mateixa pregunta: a quant estic (de sucre)?'”.
Un dels meus somnis és saber dibuixar bé. Tan bé com tu!
Jo és una cosa que he anat reaprenent amb els anys. També li he anat donant diferents significats. Ja quan era petita em dedicava a fer còmics a la gent que estimava. Encara els guardo! Aquest (em diu mentre em mostra un que té guardat, perfectament enquadernat, a la prestatgeria) és del 2001, on totes les meves amigues i jo lluitem contra un xocolater malvat que ens vol convertir en ous Kinder (riures). A poc a poc i com a bona people pleaser, em vaig anar convertint en una ionqui de la cara que posava la gent quan rebien una cosa així, i jo feliç de traslladar emocions abstractes en imatges, text i pàgines. Ja fos per regalar-li al nòvio de torn o perquè tenia angoixa i necessitava vomitar-la. En tot cas, llegint Sucre pots veure com arriba un punt que la mirada deixa d’estar sempre cap a fora i comença a mirar cap a dintre. Ara, vist amb perspectiva, entenc per què sempre vaig obviar que passaria pel procés de dol de la meva malaltia fent-ne un còmic: anant a la deriva necessitava agafar-me a la zona de confort que em quedava.
Ara, vist amb perspectiva, entenc per què sempre vaig obviar que passaria pel procés de dol de la meva malaltia fent-ne un còmic: anant a la deriva necessitava agafar-me a la zona de confort que em quedava
Il·lustrar, és una manera de comunicar-te?
A mi em fa por dir moltes coses. Suposo que en algun moment vaig aprendre a derivar l’atenció d’aquesta por desmesurada a base de pur atrezzo. Si del que em fa por en creo una història, ho desvinculo de la meva. Si del que em fa por en faig una imatge, tothom hi veurà la seva. Sigui com vulgui, no hauré de preocupar-me que descobreixin això que no vull dir encara.
A tu quins còmics et reconforten?
Em vaig endinsar en la novel·la gràfica a través de Persepolis: va dir ella, com totes les altres il·lustradores del planeta (riures).
Ho ha dit la dibuixant, no el periodista, eh! (però cert, és poc original).
No, però para-t’ho a pensar: una dona explicant la seva història de la forma més crua possible. Marjane sempre tindrà el meu cor guanyat. A partir d’aquí, soc la persona més impressionable que et pots tirar a la cara i no et puc fer una llista prou llarga de persones del sector a les que admiro profundament. Sí que és veritat que poso molt el focus en els autors que tenim ara: en el meu top 10 no hi trobaràs un Moebius, tot i que el trobo escandalosament inspirador. Hi ha qui admiro en la distància, com una Genie Espinosa, un David de las Heras o una Maria Medem, però sobretot les amigues que també s’hi dediquen amb les que fem el que podem juntes: una Laura Endy, un Sergio Dosal o una Nazareth do Santos, per dir-te’n algunes.
Sucre neix d’aquesta necessitat de comunicar-te que parlàvem, oi?
Sucre neix de la necessitat gairebé asfixiant d’explicar-me. A mi em diagnostiquen diabetis a 7 anys i la normalitzo de seguida. Als 25 diuen que és l’edat a la qual s’acaba de desenvolupar l’amígdala en el nostre cervell i és quan podem veure les coses amb una visió plenament adulta. També és l’edat en la qual, d’un dia per l’altre, entro en el procés de dol més bèstia i inesperat de la meva vida. Estava molt perduda: com pot posar-me tan trista una cosa amb la qual visc des de fa 20 anys?
Què havia canviat?
Ara ja sé que res, que tot el que em passava eren pors que havia tingut sempre, però que no m’atrevia a dir en veu alta, o que simplement no tenia recursos per afrontar. Però això no vol dir que no hi fossin i que no fessin mal.
Com a Marina tenia la feina titànica de convèncer el meu cervell que tot el que havia entès durant anys del dret, era del revés. En canvi, com a autora, tenia unes mans que anaven soles
No va ser un procés fàcil fer Sucre.
El procés personal va ser una putada. El procés creatiu, una delícia. M’explico. Com a Marina tenia la feina titànica de convèncer el meu cervell que tot el que havia entès durant anys del dret, era del revés. En canvi, com a autora, tenia unes mans que anaven soles. Com l’acte reflex de treure la mà del foc quan crema, saps? Jo estava tocant una vida que cremava i el meu cos reaccionava automàticament reescrivint-la. A més, ni en els meus dies més optimistes em pensava que algú arribés a publicar-me! No hi havia cap pressió. I ho agraeixo, per com això es pot veure en el còmic.
T’has redescobert, durant el procés de creació de Sucre?
M’he entès, que és un primer pas a viure tranquil·la.
El pitjor que li pot passar a un malalt autoimmune és el sentiment d’autoculpa.
Ai, sí. Un malalt crònic que viu amb culpa crònica, viu amargat per partida doble. No crec que la diabetis sigui el meu gran problema, però sí que ho són els aprenentatges que van venir amb ella.
No crec que la diabetis sigui el meu gran problema, però sí que ho són els aprenentatges que van venir amb ella
És un llibre autobiogràfic, però també és un molt particular manual d’instruccions per a diabètics.
Ves a una llibreria i demana què tenen sobre diabetis i veuràs de què et parlo. Ja t’avanço que tot el que trobaràs tractarà sobre la malaltia i com gestionar-la de forma implacable. Perfecta. Però com hem de fer les coses perfectes? Abans que diabètiques, som persones. Si Sucre és un manual d’alguna mena, et diria que és un manual on trobaràs eines per acompanyar a altres persones: que qui no té un all té una ceba, però tots ens hem sentit tristos, sols o feliços alguna vegada.
I no, o no només, és un llibre infantil.
Des de l’editorial està etiquetat com a +14, així que en tot cas és un llibre juvenil. De totes maneres, el públic a què jo li he parlat fent-lo és als adults com jo.
Potser m’erro, però Sucre també té una mica (o molt) de denúncia.
Trobem molt obvi que, quan una persona té una cama trencada, té certes limitacions. Però ja no és tan obvi quan les malalties són invisibles. A mi m’hauria anat molt bé que algú me n’hagués parlat, així que procuro fer-ho per si algú necessita escoltar-ho. En el llibre hi ha denúncia en parlar de salut mental, de l’accés al sistema sanitari i dels estàndards de bellesa salvatges que es projecten en les dones. També m’agrada retratar-ne les capes de grisos (bé, no literalment, que els toco poc), però sí que m’esforço a trobar la bellesa en cada una d’elles.
També és una carta d’amor a la gent que t’estima.
La diabetis no afecta només el que la té, afecta tot el seu voltant. De fet, es parla de Pacient tipus 3 al cuidador: aquella persona que té un lligam amb la condició perquè una persona del seu entorn proper la pateix i, per tant, el seu dia a dia també s’hi veu afectat. Si ja es parla poc de la persona amb diabetis, imagina’t de la xarxa! Mai està de més dir-los que ho estan fent bé, al cap i a la fi, són elles les que ho fan quan nosaltres ho necessitem, no?
El feedback que més m’omple d’orgull és el de la gent que, tot i no tenir ni idea de diabetis, se’l llegeix i hi veu els paral·lelismes amb la seva pròpia vida
Sucre pot ser un gran mapa de sentiments i emocions per a totes aquelles nenes i nens, adultes i adults, que, com tu, són diabètics. Què és el més bonic què t’han dit de la teva novel·la gràfica?
Em flipa veure com la gent amb diabetis se sent acompanyada pel còmic. Però el feedback que més m’omple d’orgull és el de la gent que, tot i no tenir ni idea de diabetis, se’l llegeix i hi veu els paral·lelismes amb la seva pròpia vida. Jo he explicat la meva vida en un còmic, i la meva vida sempre ha estat des del prisma d’una vida amb diabetis perquè és l'única que conec, però tinc moltes altres coses que em fan la persona que soc avui dia. I que un públic mainstream tracti aquest còmic d’aquesta manera és l’únic pas possible a la desinvisibilització d’aquesta patologia.
Parlant de coses boniques, més enllà de Sucre, com a il·lustradora, has fet coses molt xules!
I com a persona ¡ya ni te digo!
Hi haurà més novel·les gràfiques, en el futur?
Pel que respecta al món laboral, crec que soc una tia amb sort.
De cara a l’any vinent sortiran uns quants projectes que espero amb ganes. Faré coses que no m’imaginava que poguessin passar mai, com per exemple anar de promoció a Corea del Sud: Penguin Random House ha comprat Sucre i el publicaran allà
Per què?
Soc una tia amb sort perquè quan en tinc, l’aprofito, i quan no en tinc tanta, la busco. Soc conscient que he escollit ser il·lustradora i para colmo autora de còmic, i que hi ha poca gent que s’hi pugui dedicar còmodament. Mira, la veritat és que no em va del tot malament. De cara a l’any vinent sortiran uns quants projectes que espero amb ganes. Faré coses que no m’imaginava que poguessin passar mai, com per exemple anar de promoció a Corea del Sud: Penguin Random House ha comprat Sucre i el publicaran allà. Responent a la teva pregunta, torno a estar en la fase: guió a les 3 de la matinada, what can go wrong. Deixar l’autobiografia i endinsar-me en la ficció està sent increïble: les possibilitats són infinites, i ara em sento més segura i amb l’experiència com per fer un nou còmic encara més ambiciós. Malauradament, encara no hi ha cap editorial darrere, així que potser es queda a la meva col·lecció. Ja t’ho explicaré quan toqui, ara per ara toca disfrutar-lo, com faig amb tots!