La Mariona Camats i Torrents (la Garriga, 1997) és violoncel·lista. Va ser la guanyadora de la Beca Internacional Pau Casals (2016), del primer premi Stein Wettbewerb de la Universitat d’Augsburg (2016), del Premi de la Crítica del Primer Palau (2020), i de la Beca d’estudis en el camp de la música 2020 de la Fundació Güell. Ha estudiat al Leopold Mozart Zentrum de la Universitat d’Augsburg (Alemanya), a la Queen Elisabeth Music Chapel de Waterloo (Bèlgica), a l’Artist Diploma a l’Academia Stauffer de Cremona (Itàlia) i actualment estudia violoncel barroc amb Petr Skalka a la Schola Cantorum Basiliensis de Basilea (Suïssa). Ha actuat a Catalunya, Espanya, França, Alemanya, Holanda, Àustria, Suïssa, Bèlgica i la Xina.
Aquests dies és a Catalunya de visita per veure la seva família i amics. L’últim diumenge de gener va ser a la Garriga oferint un concert amb l’Eudald Buch al piano, que a més a més és el seu cosí. Aprofito que sé que para per terres catalanes per dir-li de trobar-nos i xerrar una estona. Aprofito l’avinentesa, també, per proposar-li de veure’ns a la cafeteria del Palau de la Música, perquè una conversa sobre música clàssica, la relació que hi té el país i el tracte que se li dona dins del món de la cultura, sota el maó vermell i les voltes de Domènech i Montaner, encara fa més sentit.
L’enumeració de concerts i premis i el teu currículum en general, amb vint-i-set anys, és impressionant. Sents que has anat massa de pressa?
No ho crec, no. La veritat és que no tinc aquesta sensació, perquè penso que tot m’ha anat venint: d’un concert n’ha sortit un altre. En aquest sentit, la música és una carrera de fons. És com un esport d’elit però a llarg termini i per a tota la vida. No tinc la sensació d’haver anat massa ràpid perquè ja vaig començar amb la consciència que això seria un camí llarg, així que procuro anar dia a dia, que diguéssim. Al futur més pròxim. Em sembla que és així com, amb els anys, he anat construint tota aquesta biografia.
Plantejar-s’ho en aquests termes també és una manera de garantir que el pes de les expectatives i la pressió no siguin massa fortes?
Em considero una persona ambiciosa i exigent amb mi mateixa, però ho soc a l’hora de perfeccionar les interpretacions, no en relació a la meva carrera. Jo el que vull és tocar: m’és igual on, perquè considero que tots els llocs són importants i tot el públic mereix el mateix. No tinc uns objectius concrets, en el sentit de dir “vull tocar a tal sala” o “vull guanyar tal premi”. Simplement, vull tocar, perquè això és el que gaudeixo.
La música és una carrera de fons. És com un esport d’elit però a llarg termini i per a tota la vida
La vida del músic intèrpret és una vida en solitari.
La veritat és que jo sempre m’he sentit molt ben acompanyada per la meva família i pels professors. També pels companys músics i amics que he anat fent durant el recorregut. Em sembla, però, que si no hi ha vocació és impossible fer-ho. Ser músic intèrpret, vull dir. Ha de ser una vocació. Això és el que fa, almenys per a mi, que no se’m faci feixuc. He d’enfrontar els reptes que se’m van presentant i he de poder fer-ho tan bé com sàpiga. A mi em passa poc, però queda clar que la vida dels solistes internacionals que van per tot el món, són aplaudits i després se’n tornen sols a l’hotel, demana molta fortalesa mental. Per això dic que ha de ser totalment vocacional, perquè si no t’apassiona, no té sentit fer-ho.
En tot això que expliques, quina quantitat hi ha de talent i quina quantitat hi ha de disciplina?
Amb talent i sense disciplina no s’arriba enlloc. Però amb molta disciplina i sense talent, tampoc. O sense vocació. Jo diria que, en primer lloc, hi ha d’haver la vocació, aquesta força interior que t’hi empeny. I, en segon lloc, penso que és important enfocar aquesta disciplina que cal per fer lluir el talent des de la positivitat. Jo no he tingut mai la sensació d’haver hagut de fer cap sacrifici, perquè dedicar-me a la música és el que volia fer. És com a qui li agrada estar en forma i anar al gimnàs cada dia. Sempre sento que m’agrada estudiar, que vull continuar millorant i que vull fer concerts. Això m’encanta. Disciplina? I tant. Però que vingui d’aquesta motivació i aquest desig de perfeccionament. Talent? Què entenem per talent? El talent també és inspiració, sensibilitat, curiositat… és un conjunt de moltes coses. Hi ha d’haver un equilibri entre tots els factors i, per sobre de tot, hi ha d’haver la vocació.
De tot el teu recorregut també se’n desprèn que per formar-te i per guanyar-te la vida te n’has hagut d’anar. Per què passa, això? És impossible florir musicalment a Catalunya?
No és impossible, però la situació no ajuda. Precisament avui llegia l’informe que encarrega l’Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica, fet per la Magda Polo, i reflectia que el 72% dels municipis catalans, el passat 2023, no van programar cap concert de clàssica. Cap, ni un. Amb aquesta dada a la mà, ja et pots imaginar com està la cosa. És multifactorial: hi ha un problema subjacent que és que la clàssica no “està de moda”, per dir-ho d’alguna manera. Que no forma part del mainstream. I l’altra és que els músics ens n’anem perquè també volem anar a buscar aquell professor o aquella escola que ens escau més. Aquí a l’ESMUC i al Liceu hi ha molts bons professors, però potser no són el que tu vols o necessites. Quan ja te n’has anat, t'adones que és més fàcil tocar, guanyar-te la vida i entrar a la roda laboral a altres llocs d’Europa que a Catalunya. En general, hi ha més cultura de clàssica fora del país.
A Catalunya, la música clàssica no 'està de moda' i això fa que sigui difícil florir musicalment aquí
I què s’hi pot fer per posar-hi remei? Es pot canviar la manera com el món de la cultura es relaciona amb la clàssica per desprendre-la dels seus estereotips?
Clar, jo no soc política. Em sembla que és feina de tots, d’anar fent pedagogia. Una cosa que em trobo bastant sovint és gent que ve als meus concerts, que potser no anat mai a un concert de clàssica i que acaben molt sorpresos. Una de les frases que sento més és “jo no hi entenc de música, però ho he gaudit molt”. És que no cal entendre-hi de música per gaudir un concert de clàssica, però com que potser s’associa a aquesta mena d’elitisme cultural, el públic es sorprèn. És evident que hi ha una desconeixença gran pel que fa a la clàssica, però tot això és força psicològic: després d’anar a un concert, tothom és capaç d’identificar que ho ha gaudit. Per anar llimant aquestes nocions preconcebudes, potser també estaria bé que la clàssica estigués més al focus mediàtic i aquesta entrevista n’és un bon exemple. Quants músics de clàssica devia entrevistar TV3 l’any passat? A Catalunya, a la música clàssica se li dona un lloc marginal al món de la cultura, i no ho explico només perquè m’interessa que els músics tinguem feina, no. També m’interessa perquè penso que descobrir i vincular-se a la clàssica pot fer molt de bé a molta gent, i potser no se n’adonen perquè les circumstàncies afavoreixen relacionar-s’hi des d’aquests prejudicis que dèiem. Crec que qui no té coneixements de clàssica sempre es pensa que se n’està perdent alguna cosa quan va a un concert. Que no en sap prou. I sí que és cert que potser una persona que té nocions de música entén determinades coses que no entén qui no té aquestes nocions, però això passa amb tots els gèneres musicals. La part emocional, però, està capacitat per entendre-la tothom i per igual. Aquesta és la gràcia, no? Que la part de la música que no es pot explicar amb paraules és precisament la que tenim més a l'abast i amb la que podem connectar més.
Fora de Catalunya –Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Àustria– és més fàcil entrar al mercat laboral perquè la clàssica es posa al nivell de la resta de gèneres? Diries que allà està més arrelat?
A tots aquests llocs, objectivament, hi ha més concerts de clàssica que aquí i està molt més normalitzat que la gent vagi a concerts de clàssica. Ho valoren molt més, penso. També hi ha un ventall molt més gran d’orquestres, per exemple, amb unes condicions laborals més bones que les que tenen aquí. També s’inverteix més, tant per part d’institucions públiques com institucions privades. No tinc xifres exactes a la mà, però els diners sempre són un punt clau.
Has parlat d’anar-te’n per poder tenir uns professors concrets, també. Com ha de ser un professor perquè te’n vagis fins a Alemanya o fins a Suïssa per rebre les seves classes?
Una part important que explica el fet d’anar a buscar professors concrets és la inspiració que et poden transmetre ells com a artistes i com a model. Però el que també és molt valuós és que sàpiguen entendre els seus alumnes, perquè cada persona és un món. Hi ha persones a qui els va molt bé que siguin exigents amb elles i hi ha altres persones, com jo mateixa, a qui ens va bé que ens deixin anar fent. I per a mi això depèn del tarannà personal, però al fons sempre hi ha d’haver molt de respecte per la música i una comprensió molt pregona d’aquest art. Al final, cadascú toca amb el seu estil, amb la seva sonoritat pròpia, però hi ha unes regles no escrites de la música que han de ser als fonaments de tot. I aquests fonaments és el que el professor ha de tenir clar i ha de transmetre per oferir un mapa a seguir. Després tu ja prens les decisions que vols, però sempre des d’aquest respecte a la música i des d’aquest plànol comú que et permetrà fer la catedral: la partitura. No tot s’hi val, en la música, i per a mi això és important. En acabat cadascú farà el que vulgui, però els fonaments comuns hi han de ser. Un bon professor ho ha de tenir clar.
Fins fa poc tocaves un violoncel que havia estat de Pau Casals.
Vaig tenir en Lluís Claret de professor, i ell va ser fillol de Pau casals i havia tocat aquest violoncel, també. Per a mi és un instrument molt especial. Ara mateix el té la Fundació Pau Casals i l’estan deixant a joves violoncel·listes. Una mica com vaig fer jo, que el vaig començar a tocar amb dotze anys. Aquest violoncel va ser el començament de tot, els primers concerts i recitals i tot el que en va sortir. M’agrada molt la història d’aquest instrument, i no només perquè el va tenir Pau Casals –que de fet, el va tocar poc temps–, sinó també perquè el va tocar la seva neboda Pilar, que va ser la primera violoncel·lista solista catalana. Dona, vull dir. Per això també em va fer molta il·lusió. Després d’ella va passar al Lluís Claret, i després ja em va arribar a mi. Aquest fil històric, que és el que per a mi representa aquest violoncel, és preciós. És sensacional poder formar part d’això.
Amb talent i sense disciplina no s’arriba enlloc. Però amb molta disciplina i sense talent, tampoc
L’any 2016 també vas guanyar la beca Pau Casals.
Va ser molt bonic. Quan guanyes la beca, signes un contracte amb la Fundació en què et compromets a tocar als seus actes durant quatre anys. Van ser tots actes molt interessants. En guanyar-la també et compromets a ser “ambaixador” de la figura de Pau Casals, en l'àmbit nacional i en l'àmbit internacional. Em va donar molt d’impuls i va contribuir a que em sortissin més concerts. Va ser un moment crucial.
Pau Casals és una figura reconeguda a l’imaginari de clàssica del país, però de vegades sembla l’únic. Hi ha tot un món de clàssica catalana oblidat?
En realitat, no cal anar gaire lluny per tenir altres referents. A la mateixa família de Pau Casals hi ha l’Enric Casals, que era un gran músic i compositor i és força desconegut. He tocat la seva suite per a violoncel sol que va dedicar a Pau Casals, i tothom es queda encantat de poder escoltar-la. Pau Casals va tenir molt reconeixement, i en cap cas diria que va ser culpa o responsabilitat de Pau Casals l’eclipsi de tota la resta de músics. També és cert que en els seus temps no hi havia tants intèrprets com ara, per exemple, i això va afavorir que la seva figura destaqués més. Pel que fa a l’oblit de tot un món musical, em sembla que hi ha una responsabilitat bastant compartida. Els intèrprets tenim una feina, aquí. I els programadors també. Si poses clàssica catalana a l’aparador, si dones a conèixer peces d’aquí, la gent està encantada. Però clar, ho has de donar a conèixer. Jo mateixa penso que hi ha peces de compositors catalans que encara no he tocat i que potser estaria bé que m’hi anés posant les piles. Durant el 2022 i el 2023, amb l’Eudals Buch vam tocar la sonata per a violoncel i piano de Juli Garreta arreu de Catalunya. La gent té interès. De vegades fa por de programar coses que no puguin ser mainstream, i em sembla que, en certa manera, això és infantilitzar el públic pensant que no ho entendran. És cert que hi ha associacions que de mica en mica procuren influir i capgirar aquest marc, però queda molta feina per fer. Amb els intèrprets també passa que si no tens cognoms estrangers, es pressuposa que no podràs omplir sales.
Per què passa això?
Per sentiment d’inferioritat. Però això no és únic al món de la música, suposo que als catalans ens passa una mica a tot arreu. També cal dir que aquí al Palau de la Música, per exemple, aquests últims anys han estat fent molta feina per incloure intèrprets catalans. En general, però, em sembla que encara hi ha aquesta idea que si és de fora serà millor. Tenim, el pianista Eudald Buch, el pianista Albert Cano, el Trio Fortuny o el Quartet Cosmos. Hi ha una fornada de joves músics molt i molt bona a Catalunya i no ho dic només en termes de talent, també em sembla que tenen una sensibilitat i una creativitat molt especials. Entre els intèrprets catalans hi ha molt bon ambient: ens donem molt de suport i veure que als altres els va bé també et dona ànims.
La setmana vinent ja te’n tornes a Suïssa.
Sí. I crec que, de moment, m’agradaria quedar-m’hi. Sempre amb un peu a Catalunya, és clar. Ser a Suïssa està molt bé per tot el tema de les oportunitats laborals i per poder tocar amb una gran varietat de músics, però sense oblidar d’on soc i on he crescut. M’encanta tocar a Catalunya: el públic és molt agraït i tothom surt sempre molt entusiasmat dels concerts. És molt gratificant.