"No tinc temps que perdre, només temps per guanyar." Aquesta frase que un dia va dir Lolita (la filla gran de Lola Flores), se la fa seva Marisa Paredes. Li sembla tan bona, que vaja, no l'hauria firmat ni Ortega y Gasset. Paredes ha vingut a Barcelona a presentar la nova versió digitalitzada de Tras el cristal, el debut cinematogràfic d'Agustí Villaronga, del qual va ser la protagonista. Una projecció emmarcada dins d'una retrospectiva integral del director mallorquí, cicle que se celebra del 8 de maig al 15 de juny com a part del programa Visibilitzem el cinema català de la Filmoteca de Catalunya.
🎞️ Agustí Villaronga: "No vull que el meu cinema sigui una palla mental"
El privilegi de ser artista
Marisa Paredes no oblidarà mai la primera trobada amb Villaronga. El cineasta, en comptes de citar-la en un bar, una terrassa o un cafè per parlar-li de la pel·lícula, li va proposar un parc com a punt de trobada, la Dehesa de la Villa. Un fet, per a ella, insòlit. "Això ja indicava que tenia un caràcter especial". A Marisa Paredes, que havia iniciat la seva carrera interpretativa al teatre (va néixer envoltada per ells), i que havia descartat definitivament la temptació de dedicar-se a la música: la seduïa interpretar el repertori de Luis Eduardo Aute; la proposta li va venir que ni clavada. En efecte, sempre va tenir bon ull a l'hora d'escollir papers, també per descartar-los (excepte un que després explicarem). Eternament etiquetada com a 'chica Almodovar', la trajectòria de Marisa Paredes va molt més enllà de la filmografia del director Manchego. "En el moment en què em va contactar l'Agustí, jo no feia moltíssim cinema, perquè no tinc el clàssic físic ibèric: no soc morena amb ulls negres ni res d'això. De fet, el meu paper a la pel·lícula, primer se'l va oferir a la Geraldine Chaplin, però es va espantar".
Quatre dècades després, als seus 78 anys, Paredes continua activa. De fet, els últims dies els ha viscut a un ritme frenètic. Potser per això, el primer que fa és avisar-nos que no està per a punyetes. Ve de rodar, també a Barcelona, la nova pel·lícula de Lluís Miñarro (home de cinema, especialment reconegut per la seva faceta com a productor, responsable d'alguns dels títols més aclamats de directors com Albert Serra, Marc Recha, Isabel Coixet o Manoel de Oliveira). Es tracta d'una road movie que es titularà Emergency Exit. També ha participat en dos capítols de la sèrie Vestida de azul amb els Javis (els adora, sobretot per La Mesías: creu que hi ha un abans i un després gràcies a la seva gosadia), ha apadrinat l'exposició De la ligereza de Virginia Rivas en +Mad, fa poc va recordar els seus inicis al teatre a causa de la tornada del programa Estadio 1 i, sempre compromesa políticament, ha defensat a ultrança la postura de Pedro Sánchez.
Marisa Paredes és a Barcelona, però havia tornat a Madrid per resoldre un assumpte per a, l'endemà, tornar a Barcelona. Amb tant amunt i avall, no dissimula el seu estat, aquesta és la seva naturalesa. Ja ens ha avisat: no està per a punyetes. Si està nerviosa, esbufega; si no està d'acord amb alguna cosa, protesta. Contràriament, si alguna cosa li sembla bé, arribat el cas, aplaudeix i somriu. Rondinaire o alegre, mai no abandona el seu estil i glamur. Tampoc una fermesa que sembla feta a prova de bombes, encara que tampoc no amaga les seves flaqueses: en un moment donat de la xerrada, evoca un episodi de depressió que la va deixar fora de combat farà uns quatre anys. Superada aquesta sotragada, en part gràcies a l'arribada de la seva neta Telma, Paredes reconeix el privilegi de ser artista.
Una mirada tèrbola
"Vaig conèixer l'Agustí el dia que em va trucar des de Barcelona i em va dir que tenia un guió per a mi. Me'l va enviar, el vaig llegir, i em vaig quedar estupefacta. Tenia una força extraordinària, com després va ser la pel·lícula. Jo a ell li donava el perfil de personatge alemany. Li vaig plantejar els dubtes que em generava la pel·lícula, no pel guió, sinó per les dificultats que veia per poder dur-la a terme. Li vaig parlar de la producció, que portaria Teresa Enrich (figura imprescindible del cinema català en la seva faceta com a productora), que per cert, quina dona més valenta. En tot cas, era un producte difícil de vendre. Per allà també hi era Pepón Corominas (productor català de cinema vinculat a les trajectòries de cineastes com Bigas Luna, Gonzalo Herralde, Eloy de la Iglesia o el mateix Pedro Almodóvar). Llavors, li vaig preguntar a l'Agustí si tenia el noi".
Aquest noi era David Sust, llavors un adolescent de mirada inquietant. "Encara que no era professional, tenia tota la força i aquesta màgia. I també aquesta mirada tèrbola". Sust ho tenia tot per convertir-se en una figura preponderant del nostre món interpretatiu. Però les expectatives no sempre es compleixen. Després de Tras el cristal, va tornar a treballar amb Villaronga a El niño de la luna. Va participar en Demasiado viejo para morir joven, l'opera prima d'Isabel Coixet; es va deixar veure en algun film més com a Material urbà de Jordi Bayona i en produccions televisives com 13 x 13, L'avi Bernat, El despertar de la primavera... I va desaparèixer. El 2019 vam tornar a veure'l interpretant un petit paper a la pel·lícula Boi de Jorge M. Fontana. I ja. Resseguint el seu rastre a la xarxa, hi ha articles que asseguren que treballa de fuster al barri de Gràcia de Barcelona.
Es va generar terror, perquè portàvem mitja pel·lícula i no sabíem com s'acabaria
"La nena també era fonamental, i l'alemany era Günter Meisner. Fins i tot em va ensenyar el storyboard, que el tenia pla a pla, tot pensat i dissenyat, per a aquesta casa que després anaven a tirar a baix. Es va generar terror, perquè portàvem mitja pel·lícula i no sabíem com s'acabaria. Com era la més coneguda del repartiment, recordo que vaig anar a parlar amb l'Antoni Llorens (creador i propietari de Lauren Films) perquè ens ajudés, previ acord avantatjós per a ell." 40 anys després, Paredes recorda amb gran entusiasme la pel·lícula, aplaudint cada un dels detalls que amaga. "La música és importantíssima, els colors es mouen en tons grisos i blavosos, tot en el mateix croma... Hi ha plans que els veus ara, amb la versió remasteritzada, i són extraordinaris. La fotografia, el so... i l'esforç de tots. En Günter es va aprendre els diàlegs en castellà, i després el va doblar el meravellós Lluís Homar".
Un secret que no hauria d'explicar
Òbviament, amb ella que va ser presidenta de l'Acadèmia del Cinema Espanyol entre 2000 i 2003, i que el 2018 va rebre el Goya de Honor, val la pena parlar de quant costa aixecar una pel·lícula, en comparació a altres arts, ja sigui compondre música o escriure un llibre, exercicis més solitaris i independents. "El cinema és una tasca d'equip. Clarament, fins i tot l'últim senyor o senyora que arrossegui un cable per endollar un monitor. En definitiva, tothom és important. Evidentment, per fer cinema fa falta una gosadia més gran. Dirigiràs a tota una troupe, a tot un equip i has de convèncer un productor perquè aquest guió es faci, buscar els decorats, i lògicament el repartiment. És un procés, en general, més complex. Però a favor hi ha aquesta sensació de comunitat, de grup. Al final, tots estan remant en la mateixa direcció".
Totes les pel·lícules m'han aportat alguna cosa, i jo els he aportat alguna cosa també. Totes m'han semblat interessants, fins i tot les dolentes
Marisa Paredes està fascinada amb el seu nou treball. Li brillen els ulls quan parla de l'experiència. "D'alguna manera, tornaré a Tras el cristal. Crec que des d'aleshores, a part d el'Almodovar, i tenint en compte que totes les pel·lícules m'han aportat alguna cosa, i jo els he aportat alguna cosa també, totes m'han semblat interessants, fins i tot les dolentes. De tot treus experiències, i unes vegades encertes i d'altres, no. A mi el que sempre m'ha interessat és arriscar. Quan entregues part de la teva vida, has d'entendre també que som uns privilegiats. Podem fer el que ens agrada a diferència de la gran majoria, que no té una feina satisfactòria."
Diu Marisa Paredes que és un secret, que no ho hauria d'explicar, però no es pot contenir: a la pel·lícula de Lluís Miñarro fa d'ella mateixa. "M'encanta què explica i com ho explica, em sembla súper original. Té alguna cosa de Buñuel, de surrealisme. És una cosa totalment diferent a tot el que jo he fet. Tinc molta fe en aquesta pel·lícula. Tinc la intuïció que pot ser molt sorprenent i bonica". A hores d'ara, la seva carrera es mou pels estímuls. "Jo estic en un moment de la meva vida en el que puc elegir. Ho ha estat així gairebé sempre, però també he hagut d'acceptar algunes coses que no m'omplien del tot, però al final és el nostre ofici. I el que no havia fet ja abans, m'atreu. I quan Lluís em va dir que m'havia fet personatge, com en Cómo ser John Malkovich, em va fer il·lusió i em va donar tranquil·litat. Ara faig de mi mateixa i aquest és un altre privilegi".
Explicant-ho tot
El paper que Marisa Paredes no va poder acceptar va ser el que interpreta Hanna Schygulla a Pobres criaturas de Yorgos Lanthimos. "No el vaig rebutjar, era feliç de fer-ho. Lanthimos tenia aquest personatge per a mi i quan em va trucar, em va apassionar. Però se'm van ajuntar una sèrie de problemes personals. Va passar de tot en la meva vida. El meu germà es va encomanar del COVID aquest terrible, i va estar a punt d'anar-se'n cap a un altre lloc. Després una obra a casa, que amb la pandèmia es va complicar perquè no hi havia materials i es va convertir en un caos. I, bé, vaig entrar en depressió. Jo que semblo tan imbatible, vaig tocar fons. Fins que va néixer la meva neta Telma, això em va donar tota l'energia que tenia i més. La meva lluita política, la personal, tots els meus discursos, van també per ella".
Jo em posiciono sempre: amb allò d'Ayuso, amb allò de Gaza... Amb totes les causes que cal defensar i les que no s'han d'oblidar. Això és sagrat
La seva va ser una de les veus que van sortir al pas pels atacs a Pedro Sánchez i a la seva família. "Jo em posiciono sempre: amb allò d'Ayuso, amb això de Gaza... Amb totes les causes que cal defensar i les que no s'han d'oblidar. Això és sagrat. Sempre vaig ser feminista, sempre vaig ser reivindicativa. Jo i tota la meva generació, que hem lluitat a braç partit per aquells que avui tenen tot i creuen que s'ho han regalat. Estem vivint una època d'egocentrisme absolut i els poderosos no et donen res si no ho demanes a crits".
Marisa Paredes ha de marxar. Ha d'anar a presentar Tras el cristal, la sala ja és plena. Abans s'acomiada amb l'ímpetu de la Leo Macias que interpretava a La flor de su secreto (la seva favorita del període Almodóvar). "T'he explicat de tot. Apa, ara escriu".