Fa un any, quan es va decretar l'estat d'alarma, l'escriptor Màrius Serra (Barcelona, 1963) va tancar-se amb la seva dona i la seva filla a la casa familiar d'Horta. Tot i que Serra hi passa llargues jornades treballant, la covid19 li va trencar les seves rutines habituals. De tota manera, el confinament li ha estat productiu. Gràcies a l'aturada va poder acabar a temps la seva versió de Tirant lo Blanc en el català actual. Lector voraç d'una capacitat de treball llegendària, parlem amb ell, al seu estudi on ha passat tantes hores, de la seva experiència de dotze mesos de pandèmia i dels efectes d'aquesta en la literatura.
L'escriptor Màrius Serra/Sergi Alcàzar
Fa un any començava una situació insòlita. Què en recordes d'aquells primers dies, quan es començava a parlar d'una epidèmia mortífera i molt contagiosa?
Com tothom, anava fent un seguiment d'opinió publicada. El filtre dels mitjans el tenim tan integrat que no acabem de concebre com ens afecta la vida real. La meva dona és mestra i recordo que li vaig dir "encara et tancaran l'escola", però com l'opció més bèstia del món. Una de les darreres nits abans de l'entrada en vigor de l'estat d'alarma vam anar a l'estrena d'una obra de teatre La nostra parcel·la, de la Lara Díez Quintanilla, amb la Judit Farrés i la Marta Marco, una obra molt beckettiana. Va ser l'última obra que es va estrenar a Barcelona abans del confinament. Per més inri, cap al final es va desmaiar una espectadora i es va haver d'aturar la representació. Ens van fer sortir a tots i quan vam tornar a entrar ja vam acabar l'obra amb una sensació d'absurditat absoluta. Quan vam arribar a casa ja es va dir que l'endemà tancaven les escoles i que aviat ens tancaríem tots a casa. Va ser una entrada a la realitat distòpica, venint d'un teatre de l'absurd ja molt inquietant, que envaïa les nostres vides.
Ets una persona que treballa molt a casa, amb una rutina molt planificada al voltant d'aquesta feina. Però una cosa és estar a casa treballant i una altra, estar-hi tancat per obligació.
Des dels 24 anys, quan vaig publicar el meu primer llibre, que sóc autònom. Sempre he treballat a casa. Amb els anys, doncs, desenvolupes unes estratègies. No sóc un home de costums, però l'única cosa sagrada que tinc a la vida és sortir esmorzar a fora. Això va ser un cop que va rebre la meva rutina. També és cert que el fet de treballar a casa i sol es complementa amb una certa vida social. Quedes molt a dinar o busques moltes excuses ni que sigui per sortir i tallar la rutina. Tot això ho vaig trobar molt a faltar.
Com vas viure els primers dies?
Inicialment m'ho vaig prendre amb molt d'entusiasme pensant "quinze dies sense sortir de casa, posem-nos-hi bé!", però la cosa es va complicar. Hi va haver una trucada que em va canviar la percepció. Era d'Edicions Proa preguntant com tenia la versió del Tirant lo Blanc, en el qual que feia dos anys que hi treballava. Anava fent i hi dedicava cada dimarts, sencer. Unes deu-dotze hores. Vaig entrar en una dinàmica una mica angoixada per complir el compromís que tenia de publicar-lo abans de Nadal. L'excusa de no tenir temps se'n va anar en orris.
Ets una persona amb una gran capacitat de treball llegendària. Aquestes condicions et van permetre ser més productiu o vas patir moments de manca de força o d'ànims?
El fet de tenir al davant el Tirant, que és un Himàlaia, i, alhora, veure que era el moment de culminar-lo, em va angoixar. Dels set dies de la setmana en vaig dedicar cinc al Tirant. Només aturant-me pels àpats i fer Pilates, una cosa que no havia fet en ma vida. Els altres dies feia els encreuats, els articles i algunes col·laboracions en ràdio. La idea és que tens tot el temps del món, però l'espai mental necessita varietat. Jo sóc multitasca, m'agrada llegir en paral·lel, però la monotonia sense contrastos costa. Psicològicament va ser dur.
Vas superar aquest Himàlaia. A Proa deuen estar contents.
I tant! Al juliol vam poder començar a repassar la primera de les tres correccions. Els meus amics, amb els quals sopàvem els divendres al Foment Hortenc i que durant el confinament ens trobàvem virtualment fent un gintònic, em demanaven com ho portava i els ensenyava el punt per on anava. Quan vaig donar-ho per acabat, en primera instància, va ser un alliberament com no recordo haver-ne viscut en cap altre llibre. Molt bèstia.
Sense confinament encara estaries treballant-hi?
Absolutament. Sense mitificar-ho, la vida no és estrictament una qüestió només de voluntats. També hi ha les circumstàncies. I això es pot aplicar a qualsevol àmbit. La realitat és una confluència de temps i de context polític, social, econòmic, sentimental, etc. El que és difícil és que el fet contextual sigui tan compartit com una pandèmia. Això és històric. Ni les guerres mundials han estat tan mundials com la pandèmia. Tornant al Tirant, jo m'havia compromès a fer-ho en tres anys l'any 2018, i comptàvem que l'acabaria el 2020. Però d'una manera laxa. Probablement avui parlaríem i encara hi seria.
Tenir al davant el Tirant, que és un Himàlaia, i, alhora, veure que era el moment de culminar-lo, em va angoixar
Creus que aquesta experiència compartida tindrà un efecte en la literatura?
Definitivament sí. I ja l'està tenint. Hi ha efectes més banals i d'altres de més profunds. De moment, ha augmentat d'una manera bàrbara la participació en premis literaris i el gruix de les novel·les. Això ja s'està donant. Però, una altra cosa que marcarà època seran els anacronismes i la llengua com a arxiu de memòria històrica. El motor narratiu de la cerca i la trobada entre la Maga i l'Horacio pels carrers de París a Rayuela demostra com era el món abans dels telèfons mòbils. Doncs el món d'abans de la pandèmia és molt diferent del que estem veient ara. No dic que la gent no es torni a abraçar, però marcarà el paisatge de les mascaretes que portem, els viatges i la motivació per viatjar o, fins i tot, una generació que haurà viscut traumàticament l'adolescència i les relacions que vius en aquesta època. La pandèmia tindrà una influència en la literatura, però la literatura com l'entenc necessita temps per pair-la. Fins i tot escrivint, ara, penses on ets, tenint en compte que el món d'abans de la pandèmia és un i el de després, un altre.
Creus que la literatura produïda durant el confinament serà introspectiva o serà més aviat evasiva?
La introspecció, la literatura del jo i la dita autoficció havia arribat a un final de volta del pèndol. En aquest sentit, veig més una voluntat evasiva. Que no vol dir només el fantàstic. Hi ha hagut molt de patiment moral, molt de discurs de la pietat, de la gravetat, sobre la vida i la mort, i això provocarà una voluntat d'anar, no cap a la banalitat, però sí cap a la festa. També cap a la festa verbal. La pandèmia ha coincidit amb una època de gran canvi social –i nacional, aquí–, amb totes les frustracions inherents al cas, i només faltava la pandèmia per acabar-ho d'adobar en un sentit existencialista. I hi haurà una reacció. Hi ha qui diu que serà Sodoma i Gomorra, i això són també les ganes, però hi haurà un retorn a la voluptuositat, a la lleugeresa de l'ésser, a l'absurditat, de la conducta carnavalesca. Són massa festes cancel·lades perquè no hi hagi un moviment pendular.
En un any hem passat del "tot anirà bé" cap al pessimisme més extrem.
Hem passat del "tot anirà bé" al "morirem tots". És la reacció lògica del nàufrag que ha estat a punt de morir i arriba a una illa. Es creu un Robinson invencible i comença a construir una nova civilització, fins que passa el temps i apareix la cosa més grisa, més avorrida. Hi ha un descreïment perquè hi ha hagut un Dragon Khan emocional. Ara sembla el segle passat, però just abans d'aquesta mena de plaga bíblica hi havia una cosa que se'n deia Tsunami Democràtic que ens va fer anar a l'aeroport, on ara no hi va ningú. Ara tornem a la quotidianitat després de les emocions i, això, més que pessimisme genera escepticisme. Un sentiment que la meva generació, filla del que se'n va dir el desencant, coneix molt bé.
També hi ha qui deia que en sortiria un món millor.
En això sóc escèptic. Ara bé, el pecat d'ingenuïtat cal cometre'l. Ens neguem a ser ingenus i creure en res per no tenir una desil·lusió. La realitat és que el món canvia i és objectiva una millora entre el temps de la meva àvia i el meu, però la condició humana i la seva voluntat de depredació no veig que hagi de canviar gaire. No vull ser un vell repatani, però, desenganyem-nos, les utopies són objectius que estiren, no destinacions. No he estat mai apocalíptic ni tampoc integrat, però hi ha molts flancs pels quals ser pessimista. La pandèmia, en aquest sentit, ha estat un mirall: no ens ha fet ni més bons ni més dolents. Aplaudir a les vuit del vespre era com riure perquè estàs mort de por. Un exorcisme.
Amb el teu fill Llullu vau tenir una experiència de la fragilitat de la vida. M'imagino que res del que va passar us era realment aliè.
Cadascú al seu nivell ha tingut les experiències de vertigen en ell o en algun ésser estimat, però sens dubte el que no t'agafa per sorpresa és el patiment. Per nosaltres Vall d'Hebron era un lloc molt habitual, per exemple. A ningú li agrada passar per l'experiència de la malaltia i tinc amics que no truquen a un metge encara que estiguin fatal, però una vegada has traspassat aquest prejudici, la memòria t'acompanya. I en aquest sentit, una de les primeres coses que ens vam dir a casa és com patiríem si el nostre fill fos viu. Perquè una persona tan vulnerable i fràgil com ell hauria patit molt. A més, a la meva filla l'experiència del seu germà li ha condicionat la vida, està acabant teràpia ocupacional, però la pandèmia, durant la qual va estar treballant amb sense llar, l'ha acabada de situar en el focus.
La pandèmia tindrà una influència en la literatura, però necessita temps per pair-la
Lingüísticament, també hi ha hagut canvis evidents. Hem incorporat al nostre llenguatge habitual paraules com "confinament", "coronavirus", "pandèmia", "estat d'alarma", "toc de queda"...
Això és espectacular, però només demostra que el llenguatge és un reflex de la realitat i que calen les paraules per referir-se a una realitat. I, especialment, quan és una realitat nova. Hi ha els casos evidents del llenguatge científic –coronavirus, òbviament–, però paraules com confinament han canviat de sentit i, fins i tot, el verb s'ha tornat reflexiu. Abans el confinament era una pena de presó i, en tot cas, et confinaven. El toc de queda l'hem normalitzat, tot i els seus ressons militars. Tota realitat comporta un relat i una interpretació sobre ella.
La pandèmia tindrà algun resultat literari de Màrius Serra?
El confinament em va tallar una novel·la que no he reprès. Després del Tirant, però, a l'estiu, vaig començar a fer un tercer Comas. Aquesta novel·la negra no és filla del confinament, pròpiament, però tenia ganes de "matar".
I quin paper hi juga la pandèmia, si és que hi surt?
Ja em va passar amb La novel·la de Sant Jordi, que havia de sortir a la primera Diada del Llibre després de l'1-O i en galerades van passar coses inimaginables i que encara vivim, com gent a la presó i l'exili. Això hi va acabar influint pel codi realista propi el gènere. Aquí ja vaig decidir que seria un escenari postpandèmia, però parlant d'abans i de després de la pandèmia. El món ha canviat, però no s'especifica com. La pandèmia serà indefugible per qualsevol que es posi a escriure en la contemporaneïtat estricta.
La literatura ha estat el sector cultural menys damnificat, perquè la gent, fins i tot, ha llegit més, ara que ha tingut temps.
Té una lògica que respon a un arquetip bastant trist: la gent només llegeix quan no té res més a fotre! (riu). Però aquesta és la seva grandesa. I la seva essencialitat: si tinc paper i boli puc escriure una novel·la, sense plantejar-me si es podrà publicar o no i un llibre el puc llegir en qualsevol circumstància. En canvi, el cinema o el teatre necessiten una estructura de creació. A banda d'això, hi ha desig lector, però també sobredosi de pantalla, i el temps és clau per dedicar-lo la lectura. No vull ser pessimista, però l'últim recurs ja, si no és llegir, és tocar-se els pebrots o emborratxar-se.
El llibre ha aguantat, malgrat les dificultats de les llibreries per obrir.
La gent de la cultura ha demostrat que té una voluntat clara de consum. I la pandèmia ha estat bé treure la bromera. A la Setmana del Llibre en Català potser hi va anar menys gent, però la gent que hi va anar-hi, va anar a comprar. Ha netejat la folklorització del llibre, com a contenidor de qualsevol dosi de fama o notorietat pública. Un dels grans enganys dels anys de vaques grasses era publicar coses per gent a qui no agrada llegir. No s'han d'anar a buscar les masses ni eixamplar la base, perquè la gent que no anava a les llibreries no hi va ara, i no hi anirà més endavant.
Com vas viure el Sant Jordi que no es va poder celebrar?
Per mi Sant Jordi va ser un dia trist. Malgrat tot –i això que l'he satiritzat en un llibre– és una festa estimada i estimable. Sant Jordi és una equació estranya on la cultura de masses no es mou per instints primaris i, per tant, s'ha de preservar. L'he viscut des de tots els punts de vista i, aquest any, va ser trist. Espero que enguany sigui diferent.