Marta Bayarri: "Tornar als llocs on vas estimar és una manera de sanar qualsevol ferida"

És probable que reconeguin Marta Bayarri i Valls (Vilanova i la Geltrú, 1974) per haver aparegut en sèries de sobretaula de TV3 com ara El cor de la ciutat o a La Riera, però l'actriu catalana, a més de fer televisió, té una llarga trajectòria teatral i cinematogràfica, no només actuant, sinó escrivint guions, com a autora i directora en el terreny de la dramatúrgia i la direcció artística. Ara, acaba de debutar amb la seva primera novel·la Les papallones no mosseguen (Navona), on explora les formes que una ferida del passat pot tenir quan som grans si no hem sabut curar-la abans. Amb la sensibilitat d'algú que ha dedicat tota la vida a encarnar emocions d'altres, i un sentit de l'humor molt fi, Bayarri narra una història universal sobre créixer i gestionar el dolor silenciat. L'autora diu "el que no s'explica, no passa, però sí que existeix, queda a l'insconscient fins que apareix un detonant que fa que el dolor surti disparat esquitxant a tothom", que és el que li succeeix a la Clàudia, la protagonista d'aquesta història. Bayarri s'estrena amb una novel·la fresca, entretinguda i ambiciosa, on aborda grans qüestions eternes com la culpa, la gestió de les emocions, l’amor i la mort, les cures i el dolor o el pas del temps. Situada als anys 80, és una història tendra i captivadora, que ens recorda que sa, i sovint, qud difícil esdevé buidar la motxilla que carreguem a les espatlles. Com bé definia Àngel Llàcer a la presentació del llibre, és una història que fa olor i un massatge per l'ànima. En definitiva, Les papallones no mosseguen és l'estrena d'una autora multidisciplinària que sap tocar totes les tecles i totes les toca amb gust.

Per què aquest títol, ‘Les papallones no mosseguen’?
Té moltes raons. Una d'elles és que les papallones són dels animals més fràgils de la natura i a la vegada els més resistents. Sempre hi ha un paral·lelisme amb la protagonista, la Clàudia. Aquesta fragilitat que alhora necessita ser resistent. Després hi ha una transformació en el seu cicle vital, que passa des de l’eruga, a la crisàlide fins a esdevenir una papallona. Aquesta transformació ens ensenya que a la vida som capaços de transformar-nos, de créixer i passar per diferents etapes. L'efecte papallona, aquest simbolisme que un batec de les ales de la papallona pot provocar un tsunami a l'altra banda del món, la teoria del caos, aquesta cosa del no temps no lloc, també es manifesta a les nostres vides. A la Clàudia li passa quelcom a l'estiu del 82 i aquest fet repercuteix al llarg de la seva vida i té un efecte papallona en el seu propi cicle vital.

Les papallones són dels animals més fràgils de la natura i a la vegada els més resistents

Per què has triat parlar de la culpa o de les ferides emocionals?
Jo crec que la culpa és un dels grans temes de la humanitat. A mi m'agrada molt tractar els conflictes humans, o tot allò que ens representa com a individus. I la culpa és una herència judeo-cristiana, és com una xacra, perquè d'alguna forma ens condiciona. La culpa està associada a la por, està associada al que està bé o malament, a aquest concepte del bé i el mal. També el de ser la bona nena, el de la perfecció absoluta per retre comptes a no se sap qui, aquesta idea del Déu que castiga. Tot això m'ha acompanyat al llarg de la vida. I en volia parlar per aixecar la manta i treure la pols, i dir, ja està bé que la religió s’apropiï dels grans temes, de la mort, de la culpa, del perdó, de la bondat, de la mort. Som nosaltres els que ens hem de retre comptes a nosaltres mateixos i els que hem de saber gestionar aquests grans temes.

La culpa està associada a la por, està associada al que està bé o malament, a aquest concepte del bé i del mal. També el de ser la bona nena, el de la perfecció absoluta per retre comptes a no se sap qui, aquesta idea del Déu que castiga

Creus que sense la religió catòlica tindríem menys aquest sentiment de culpa?
Jo sempre dic que vaig anar a una escola de monges on m'he trobat grans persones i no vull estigmatitzar-ne la part humana, però crec que la filosofia de l'empresa s'ha servit d'una sèrie d'arguments per manipular la fe, per manipular l'esperança, per tenir-nos lligats curts. I al final això no ens ha permès, com a individus, ser més espontanis i poder parlar, per exemple, de les coses que ens fan mal d'una manera més quotidiana. El dolor se silencia perquè està mal vist. Quan tu t'aixeques pel matí i et pregunten com estàs, si no estàs bé, dissimules, ho fas veure, però has de dir, bé, perquè si no ja genera una mena d'atenció diferent, és com “pobreta”. Doncs jo aposto per parlar de com estem d'una manera més humana.

La filosofia de l'empresa s'ha servit d'una sèrie d'arguments per manipular la fe, per manipular l'esperança, per tenir-nos lligats curts

Categoritzem una mica les emocions, no?
Exacte.

Com estàs avui?
Doncs avui estic una mica cansada, perquè porto una setmana molt intensa, però estic contenta. I fa un dia molt bonic, estem aquí en un lloc molt maco i fent aquesta entrevista. Evidentment que hi ha coses que em neguitegen però no estan en primer terme.

En el llibre dius, “El que no es diu, no passa”.
Aquesta és una de les premisses més essencials de la novel·la. És la gestió del dolor silenciat. El que no es diu no passa. Moltes de les persones que llegeixin l'entrevista ho hauran viscut en pròpia carn, les coses grosses, les coses que fan mal, acostumem a dissimular-les. I com més gros, més silenciat. I aquest si no es diu, no passa, fa que se't vagi enquistant. La ferida que no està curada, què li passa? Que s'infecta i que fa mal. Si no cicatritza bé, sempre hi serà. Les ferides s'han d'airejar i que curin bé.

Les coses que fan mal, acostumem a dissimular-les. I com més gros, més silenciat. I aquest si no es diu, no passa, fa que se't vagi enquistant

Tu a casa has pogut parlar amb els teus pares de tot?
Sí, a casa hem fet bastant una purga amb el pas dels anys de parlar de les coses que costa parlar, tant amb la meva germana com amb els meus pares. Hem tingut converses difícils i ens ha fet sentir molt bé a tots. Arrel de la novel·la, va generar un cert debat intern, i tot i que és ficció, no és una història que estigui basada en la meva vida, però sempre hi ha coses que ressonen, i va servir per parlar de les coses que teníem més silenciades o que no ens atrevíem a dir. I ha estat molt catàrtic.

Quins elements verídics podem trobar?
Per exemple, l'univers dels 80, d'una nena que als 80 té 13 anys. També és la meva infantesa, no? Els vuitanta, aquell aroma d'aquell poble d'estiueig, aquell cotxe que fa olor de tabac perquè s’hi fuma dintre amb les finestres obertes, atrotinat i que trontolla... L'Àngel Llàcer, que em va fer la presentació a Vilanova, em deia, és una novel·la que fa olor i és un massatge a l'ànima, és una novel·la que t'acarona l'ànima, ajuda a curar les ferides de l'ànima que no són tan evidents, o sigui, quan un es trenca un braç tothom té molt clar que no pot agafar..., però quan un té l'ànima trencada dissimula perquè no sabem com mostrar les ferides de l'ànima. L’amor i el dolor són dues cares de la mateixa moneda. És a dir, quan una cosa fa mal és perquè probablement t'importa, i estem molt més acostumats a tractar l'amor amb dolor que a tractar el dolor amb amor. I jo crec que en aquesta novel·la el que he intentat és donar-li paraules al dolor i acaronar-lo.

Quan un té l'ànima trencada dissimula, perquè no sabem com mostrar les ferides de l'ànima

Has viscut alguna situació traumàtica que t'hagi ajudat a escriure el llibre?
Una experiència traumàtica com la que viu la protagonista, no. Però sí que comprenc molt aquest tipus de dolor. També per la meva manera de ser i per la meva professió, he passat tota la vida encarnant personatges, la professió d'intèrpret implica això, observar, empatitzar, comprendre l'altre. I sempre m'ha atret. També he viscut experiències doloroses, pròpies, que m'han servit per analitzar com es gestionen i mirar de saber comunicar-les, que al final és el que fem quan et dediques a l'art, comunicar allò que creus que pot servir a l'altre per emmirallar-se.

La majoria de personatges en aquesta història són femenins. Quin pes tenen aquests personatges en el llibre?
Sí. Hi ha una identificació amb aquests personatges femenins des d'un punt de vista propi. Precisament avui, que és el 8M és apropiat parlar-ne. Crec que la culpa és universal, però la dona la viu amb un plus de més, precisament per una exigència social, antropològica, que està molt instal·lada, i això ha estigmatitzat una mica el rol de la dona, de mare, esposa, amiga. Hi ha molta càrrega. És molt feixuc. I suposo que per aquest motiu, els personatges femenins d'aquesta novel·la representen aquestes mares, germanes, filles que han anat carregant amb aquest pes de la culpa. El concepte de la bona nena està associat a lo femení perquè és com la nena que no trenca un plat, que és correcta, que és impecable i això és molt pesat i és molt de rol femení.

Crec que la culpa és universal, però la dona la viu amb un plus de més, precisament per una exigència social, antropològica

Darrerament, diverses actrius han acusat Carlos Vermut de violència sexual. Has viscut alguna situació de violència masclista a la feina?
Jo crec que totes. És inevitable que sigui així. Ara estan posant la lupa i sortint de l'armari moltes actituds que han estat permeses per tots i totes perquè han estat autoritzades. Aleshores, coses que abans eren completament normals que passessin, ara salta l'alarma. És a partir d'ara que s'han de canviar aquestes maneres de funcionar que han estat tan instal·lades a la nostra societat durant tant de temps. Ja no només en el meu ofici, en tots. És que a tot arreu eren uns rols adquirits del tractament de l'home cap a la dona que ja no, stop, aquesta manera tan contundent de dir ja no més, crec que és molt important que tots la incorporem en el dia a dia. Que no sigui només de "boquilla", sinó que sigui una cosa que després es faci.

Ara estan posant la lupa i sortint de l'armari moltes actituds que han estat permeses per tots i totes perquè han estat autoritzades

Has notat canvis?
Jo crec que sí. Ens queda camí. Precisament, parlo molt sovint de l'equitat, que no és tant la igualtat d'oportunitats, sinó l'equitat. Per arribar a la igualtat hem de partir de l'equitat. Venim de llocs tan diferents que s'han de pujar molts graons per avançar conjuntament. Aquesta és la idea, que hi hagi un treball conjunt de tot el col·lectiu, de tota la societat, no només de les dones, sinó que tots formem part d'aquest avançar en la igualtat, però des del col·lectiu. No pot ser que avui li digui a una amiga que tant de bo deixem de parlar de lluites i parlem de paus. No són lluites, no haurien de ser lluites, haurien de ser activitats, exercicis, però la paraula lluites ja de per si hauria de ser una altra cosa. Sinó comporta un contrincant, jo crec que no hi ha contrincants aquí, som un equip.

Per arribar a la igualtat hem de partir de l'equitat. Venim de llocs tan diferents que s'han de pujar molts graons per avançar conjuntament

Un dels canvis que hi ha hagut recentment ha estat la d’incorporar en els rodatges la figura del coordinador d'intimitat. Què en penses?
Està molt bé, tot això són petits passos.

És incòmode gravar una escena de sexe?
Al final treballes amb el teu físic i amb les teves emocions, i a vegades, és més incòmode una escena en què has de tenir una discussió visceral que fer-te un petó, sobretot depèn de la química i de la complicitat que hi hagi amb l'altra persona, de com estigui plantejat el rodatge; si hi ha cura i tot és molt professional, al final és molt portable. Però sí, són escenes delicades i val la pena que hi hagi aquesta figura i que hi hagi aquesta consciència col·lectiva de la qual parlàvem.

Tornant al llibre, una de les escenes més potents té lloc a la cuina. És un dels punts d’inflexió i on tot trontolla. També hi apareix el poble. Em pots parlar del simbolisme d'aquests espais?
Sí, m'agrada molt que diguis això perquè els espais són un personatge més, ajuden a explicar o a arrodonir la narrativa. I precisament la cuina és un lloc on es cuinen, on s'elaboren, on hi ha moltes coccions, hi ha moltes elaboracions. A la cuina és on hi ha dues de les escenes més troncals de la novel·la. També és un espai on als anys vuitanta la dona tenia aquest poder, una situació de familiaritat dels fogons, de la cocció, em semblava un lloc molt idoni on fer esclatar tot allò que ha estat silenciat.

Tu també has necessitat tornar als llocs on has patit o on has sigut molt feliç?
Hi ha aquesta cançó de la Mercedes Sosa, que surt en el llibre, que és «Uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida». Sí, és important revisitar els llocs on has estimat perquè segurament són llocs on també has patit, perquè l'amor i el dolor estan molt a prop i quan parlo del dolor no parlo de crueltat, que crec que és molt diferent, el dolor és inherent a la crueltat, és el dolor conscient. Jo no parlo d'aquest, parlo del dolor com a part de la vida, el que és inevitable, el que existeix i el que no podem negar; i tornar a aquells llocs on vas estimar és la manera de sanar qualsevol ferida, perquè l'única manera de curar és des de l'amor. O sigui, l'única manera d'acompanyar el dolor és des de l'amor. Llavors, visitar aquests llocs ajuda a nodrir-te d'aquell amor que vas sentir i, per tant, ser més capaç de seguir funcionant amb altres coses de la vida. Sí, crec que l'amor ens ajuda a confrontar les dificultats.

Tornar a aquells llocs on vas estimar és la manera de sanar qualsevol ferida, perquè l'única manera de curar és des de l'amor

És la teva primera novel·la, per què has decidit escriure narrativa?
Jo escric des de fa molt temps, tot i que potser se'm coneix més com a actriu. I per mi la escriptura ha sigut una forma d'expressar el que m'agrada, que és interpretar la vida a través de les històries, a vegades com a actriu i a vegades com a creadora.

Com va sorgir la idea d’escriure el llibre?
És un projecte que sorgeix el 2017, ja fa molt temps que es va cuinant. I quan em va venir la idea d'explicar aquesta història, ja havia fet un parell de projectes audiovisuals i havia escrit teatre, però aquesta història em sorgia amb narrativa, necessitava que la història arribés al lector, i ell fos qui generés l'imaginari. I aquí vaig començar a desenvolupar-la i entrar en aquest univers de la narrativa, que és un treball d’orfebreria.

Creus que aquesta novel·la pot arribar al teatre?
Hi ha un possible projecte de que se'n faci un audiovisual, que a mi m'agradaria molt i va bastant per aquí la cosa. Però volia que primer fos un llibre.

Un projecte audiovisual abans que un obra de teatre?
Crec que sí. Perquè l'univers visual que té és més apropiat com a projecte cinematogràfic.

Tens algun projecte al calaix?
Ara vinc de Màlaga, on he presentant el meu quart curtmetratge Welcome Tahiya i estic molt contenta perquè estar en un festival així, a part del ressò que té, és molt difícil.  Seleccionen 33 curts de 900 i escatx que en reben, per tant, arribar fins aquí és molt gratificant. Per altra banda, estic estrenant una peça a la sala Flyhard que es diu Fake It. Fes-ho veure fins que et surti; dirigit per la Mercè Vila, amb el Sergio Matamala, la Chloé Amores, que és una ballarina de hip-hop. És un projecte bastant diferent i ens hi estarem fins el 15 d'abril.

On podem veure el curtmetratge de Welcome Tahiya?
Encara està en circuit de festivals, però els meus anteriors curts, que són Una nit, Fugit i Vaca, ja estan accessibles, de fet, Vaca el va adquirir HBO per la seva plataforma durant dos anys als Estats Units.