La nit del 24 de gener del 2009 feia un fred horrible a Sevilla. Eva Casanueva ho té apuntat en uns fulls quadriculats que ha utilitzat per apuntar la seva agonia i no oblidar: no vol que la memòria li esborri cap detall del dia en què va perdre la seva filla de 17 anys. A Marta del Castillo la va matar Miguel Carcaño, la seva exparella, suposadament després de colpejar-la amb un cendrer mentre discutien. Segons ell, es va escalfar i li va deixar anar el cop. Sol dir-se de tots els crims que són els pitjors, però el seu va posar sobre la taula molts dels motius pels quals les dones hem de tenir por a sortir de casa. La Marta mai no va entrar a la llista de víctimes per violència de gènere i els mitjans no van etiquetar la seva mort de crim masclista.
A ¿Dónde está Marta?, documental que acaba d'estrenar Netflix sobre el cas, Ángeles Carmona, presidenta de l'Observatori contra la Violència de Gènere, apareix dient textualment que "en aquell moment no es va interpretar que aquest tipus de relació afectiva que havia existit entre víctima i inculpat fos prou intensa perquè fos considerada violència de gènere". Fa 10 anys ningú va demanar que fos així i tampoc se li va donar legitimitat, perquè en aquell moment la violència de gènere només s'entenia entre membres familiars, i la relació que havien mantingut víctima i assassí havia estat massa curta - d'un mes. Ara, l'assassinat es denunciaria com a tal i els mitjans omplirien portades amb el llaç de color violeta.
Ara no hi hauria cap dubte
Abans de Marta van ser Ana Orantes, Míriam, Toñi i Desirée, Sandra Palo, Rocío Wanninkhof o Sonia Carabantes, i després d'ella Diana Quer o Laura Luelmo. Tots feminicidis mediàtics, encara que alguns no considerats assassinats masclistes davant de la llei quan van succeir. Els mitjans de comunicació continuen tractant molts d'aquests tipus de crims com si fossin mers successos de crònica negra, relegant-ne la perspectiva de gènere només als que tenen més ressò, els que més venen. Aquesta falta de context, el no col·locar el biaix que la violència patriarcal té en qualsevol assassinat, perjudica tant l'exposició pública dels casos com la seva investigació o la posterior sentència. Si el cas es jutgés ara, Carcaño podria estar complint una pena de presó permanent revisable.
Núria Fernández: "Si hagués estat jutjat avui, Carcaño podria estar complint pena de presó permanent revisable"
"L'autor hauria estat condemnat a molts més anys de presó, però en aquell moment no es va tenir en compte l'agreujant de gènere perquè va aparèixer en el nostre Codi Penal amb la modificació de l'any 2015", explica Núria Fernández Albesa, advocada i doctoranda en Dret Penal per l'UNIR. L'article 140 del CP, en el seu primer i segon apartat, diu que l'assassinat serà castigat amb la presó permanent revisable en dos supòsits; si la víctima era menor de 16 anys o especialment vulnerable per edat, malaltia o discapacitat, i si el fet fos subsegüent d'un delicte contra la llibertat sexual de l'autor cap a la víctima: el primer està demostrat i el segon se sostindria, si s'hagués tingut en compte la versió de la violació.
En una de les versions que va donar Miguel, va afirmar que ell i Javier García Marín àlies 'El Cuco', menor d'edat en aquell moment i condemnat per un tribunal de menors a dos anys i onze mesos per delicte d'encobriment, havien violat la jove, encara que després es va retreure. Tanmateix, això ja li va servir perquè no fos jutjat per un jurat popular, ja que els casos de violència de gènere o sexual no poden jutjar-se per aquest mètode. I això era una cosa que el beneficiava per l'absoluta mediatització popular que tenia el cas: era una de les persones més odiades del país. A més de Carcaño i 'El Cuco', unes altres tres persones van ser acusades (i absoltes) d'haver participat en l'assassinat de Marta o d'haver-lo encobert. Els seus noms són Samuel Benítez com a presumpte còmplice, Francisco Javier Delgado Moreno, germanastre de l'assassí confés i María García Mendaro, parella del germanastre. D'ell, diu ara Miguel Carcaño que és culpable.
El cas de Marta del Castillo va marcar un precedent, un més, perquè la violència de gènere es prengués seriosament en tots els àmbits d'actuació judicials: ara existeixen jutjats especialitzats en violència de gènere i fins i tot equips de psicòlegs per assistir a les víctimes. "Era necessari que la justícia s'adaptés a una societat on cada dia creixia el nombre de delictes en contra de la dona", dictamina Fernández, sobretot en l'era de les relacions digitals a distància, on es ramifiquen les moltes maneres en què pot exercir-se la violència de gènere. El maltractament psicològic o el ciberassetjament exemplifiquen que la justícia ha d'estar en constant actualització. "Què passarà si l'agressor resideix a qualsevol país de la Unió Europea o extracomunitari i la víctima és la nostra veïna? Farà falta que el legislador espanyol s'adapti a aquests canvis, recicli la normativa i, si és necessari, l'harmonitzi amb els altres països".
Quan allò mediàtic perjudica
El que li va passar a la sevillana es va mediatitzar de seguida. Tenia tots els ingredients perquè fos carn carronyera per a mitjans generalistes i sensacionalistes: la desaparició d'una de menor d'edat, diversos sospitosos – tots amics i molt joves –, versions contradictòries i l'interrogant final de saber on es trobava el seu cos. Un dubte infinit, perquè gairebé 13 anys després del crim, Marta continua sense aparèixer. Al documental de Paula Cons es mostra com el sensacionalisme anava augmentant els seus recursos per oferir la cobertura del minut a minut: tothom n'estava pendent, perquè el cas era retorçat i cridava a la morbositat, sense pensar que hi havia una investigació en curs. Avui dia, la immediatesa de les xarxes socials i de les fake news posen encara més gasolina a la rapidesa amb la que s'escampen les filtracions.
"Quan els mitjans de comunicació treballen una notícia i investiguen un cas, moltes vegades el que s'acaba publicant no té res a veure amb el que ha establert la policia en els seus atestats o amb el que han declarat els testimonis", explica l'advocada. A més, encara que existeix el secret de sumari - pel que les diligències han de romandre ocultes fins al moment del judici - sovint les mateixes parts són les que el filtren per interès. També hi ha un xoc latent d'interessos amb el dret a llibertat de premsa, a la qual sol donar-se-li més pes per ser un valor democràtic.
En els 3 capítols que dura la miniserie de Netflix no s'inverteixen més de tres minuts en parlar del masclisme del cas. Una pena que s'hagi desaprofitat aquest altaveu cultural i d'entreteniment per revertir els errors del passat i dir a les coses pel seu nom. Hi haurà altres Martes. I altres Dianes, altres Anes, altres Laures. Altres víctimes de manadas estigmatitzades per tota la vida, moltes nenes d'Igualada o d'altres llocs sotmeses al temor de no ser atacades en qualsevol moment. Les dones continuem sent a l'altre costat de la línia, en terreny permanentment perillós. Encara que el paraigua de la justícia s'hagi ampliat, encara que hi hagi una Llei de Violència de Gènere i més conscienciació a les aules, des de començament d'any la violència masclista ja ha matat almenys 37 dones. En total, des que es va començar a fer una llista el 2003, ja en són 1.118. Les oficials, perquè amb les que no s'han comptat, com la Marta, en serien moltíssimes més.