És possible no estimar una filla? Doncs sí, i aquesta és una de les premisses amb les quals parteix 'Diré que m'ho he inventat', la nova novel·la de l'escriptora i actual directora del Born Centre de Cultura i Memòria, Marta Marín-Dòmine. Aquest relat, dur i fins i tot en alguns passatges inquietant, aprofundeix en la mala relació entre una filla i una mare que sobreviu com pot durant el franquisme. Però, va molt més enllà de la relació filial; tal com explica l'autora, és un homenatge a les dones que van haver de renunciar als seus somnis pel fet de pertànyer a la classe treballadora. En aquest relat, la mare, que també ho és de l'autora -perquè està inspirada en la seva pròpia vida-, desitja ser actriu, però el seu somni es veu truncat quan neix la seva única filla. Una història d'una dona a qui li han escapçat les ales, que acaba embogint i condiciona la vida de la seva filla que viu acceptant a la força el rebuig de la seva mare.
Un relat trist, dolorós, que traspua veritat i amb un llenguatge exquisidament cuidat. Aquesta novel·la, que ha estat distingida amb el Premi Sant Joan 2023 de literatura catalana, destapa un tema tabú del qual no se n'havia parlat mai abans amb tanta naturalitat. Un cop hàgiu llegit la història, desitjareu abraçar aquesta dona a qui li han privat del privilegi més bonic del món, l'amor de la seva mare.
En el llibre dissecciones una relació entre una filla i una mare. Per què has decidit explicar aquesta història?
Es van donar unes circumstàncies que van propiciar l'inici d'aquesta escriptura. Una d'elles va ser l'incendi de la catedral de Notre-Dame, l'abril del 2019, època en la qual jo residia a París. Vaig començar amb la idea de fer un recorregut familiar que es va anar sintetitzant amb la relació d'una filla amb la seva mare.
És un relat inspirat en la teva pròpia vida?
Efectivament.
Parla’m de la mare.
Aquest personatge ve de França i passa la seva vida aquí, durant la dictadura franquista. És una dona de classe treballadora. M'agrada fer un homenatge a totes les dones treballadores que han tingut molt difícil o els ha estat gairebé impossible dur a terme allò que volien fer per raó de classe social, i és el cas de la meva mare. Ella volia endinsar-se en el món del cinema o del teatre i també dur a terme una vida que no s'adeia amb el que se suposava que havia de ser la vida d'una dona durant el catolicisme franquista. Va una miqueta més enllà de ser només el relat d'una relació d'una filla amb una mare, és més aviat entendre què hi ha darrere aquesta composició del personatge a qui li ha estat tan difícil viure.
M'agrada fer un homenatge a totes les dones treballadores que han tingut molt difícil o els ha estat gairebé impossible dur a terme allò que volien fer per raó de classe social
Ha estat difícil escriure sobre un tema tan íntim?
I tant. Tant és així que diré que no és veritat. Diré que m’ho he inventat. (Riu per sota el nas).
El feminisme t’ha ajudat a entendre el rebuig de la mare cap a la seva pròpia filla?
Jo vaig viure la meva joventut sota la influència del feminisme nord-americà, que treballava molt amb la idea de recuperar justament el que es considerava el cos simbòlic de la mare com una idea de recuperar allò que havia estat invisibilitzat, menystingut, menyspreat, mitificat. Aquest feminisme em va portar a entendre com una dona podia desitjar ser mare, però que, en canvi, un cop dut a terme aquest desig, podia ser totalment contrari al que ella havia desitjat, perquè no era gens fàcil.
Aquest feminisme em va portar a entendre com una dona podia desitjar ser mare, però que, en canvi, un cop dut a terme aquest desig, podia ser totalment contrari al que ella havia desitjat
Es pot no estimar una filla?
No totes les cultures tenen la mateixa perspectiva de la maternitat ni de l'amor filial. Sembla molt dur que una mare no pugui estimar una filla, però seria possible. Ha fet un acte, ha donat vida. S'hauria de tenir una llibertat, no de maltractament, sinó de dir, pots estimar més o menys.
En el llibre qüestiones si la bogeria de la mare és psiquiàtrica o és provocada per la repressió.
On posa els límits de la normalitat, la psiquiatria? S'ha jugat molt també amb la bogeria de les dones, així que quan s'ha tingut un comportament rebel al llarg de la història, s'ha tendit a pensar que aquestes dones eren boges i se les ha internades, fins i tot. Però, sí que és veritat que el personatge del llibre té unes actituds que no són normals, no són acceptables, perquè tracta la filla amb una duresa extrema.
On posa els límits de la normalitat, la psiquiatria? S'ha jugat molt també amb la bogeria de les dones, així que quan s'ha tingut un comportament rebel al llarg de la història, s'ha tendit a pensar que aquestes dones eren boges i se les ha internades
Entens que es pogués comportar d'aquesta manera?
Puc entendre d'on venia la seva dificultat per exercir com a mare, però no ho accepto. Perdonar després de tant de temps no em sembla correcte, però m'ha donat la possibilitat de convertir-ho en un acte literari.
En què t’ha ajudat el feminisme?
M'ha ajudat a rescatar aquesta història invisible de les dones i a rescatar, també, la mare des d'una altra manera. No pas com una obligació, sinó com una elecció. Però, puc entendre que hi hagi dones que diguin que no volen saber res de les seves mares. No hi ha cap obligació. Els lligams familiars no haurien de ser obligats.
Puc entendre que hi hagi dones que diguin que no volen saber res de les seves mares. No hi ha cap obligació. Els lligams familiars no haurien de ser obligats.
Ha estat terapèutic escriure el llibre?
No ho sé. Potser mitjanament terapèutic per a algun lector o lectora.
T’ha permès sentir compassió escriure el llibre?
Sí, absolutament. S'ha anat llimant un ressentiment que m’ha permès sentir compassió. Els lectors ja ho veuran cap al final del llibre. Hi ha uns objectes de la mare que han acabat en mans d'unes dones que treballen en escenografia, trobo que és un bon destí.
Per què no hi apareix la figura masculina?
Em va semblar més interessant literàriament que fos una dona que anés sola, sempre amb les seves dificultats i amb els seus èxits.
Has guanyat el Premi Sant Joan 2023 de literatura catalana, què significa per a tu?
Per a mi és un gran honor, perquè a més a més significa inscriure't en la literatura catalana. He de dir, que encara fa la sensació que les dones escriptores som molt invisibles. Sembla mentida, però jo crec que encara estem en minoria i que simbòlicament no se'ns atribueix probablement el mateix valor que en els homes.
Encara fa la sensació que les dones escriptores som molt invisibles. Sembla mentida, però jo crec que encara estem en minoria i que simbòlicament no se'ns atribueix probablement el mateix valor que en els homes
Què esperes de la crítica i les lectores?
Que vegin que hi ha un treball literari darrere. Que no sigui només vist com l'explicació d'una mala relació.
Tens alguna idea al calaix de cara a escriure un nou llibre?
Sí, m’agradaria parlar sobre l'experiència femenina de l'espai, la por a certs espais que tenim les dones de qualsevol edat i condició d'anar pel carrer. No em puc imaginar com han estat les experiències de les dones de fa segles, anant pels camins.
Quines han estat les teves influències literàries?
La literatura francesa contemporània m'interessa molt perquè és una literatura que parteix de les experiències reals. Però, si m'he de cenyir a alguns autors, els d'autoficció, com Annie Ernaux i els assagistes americans també m'han ensenyat a escriure.