Marta Orriols: "Sense els altres no som res"

"Estem en un moment de canvi, però que encara no l'hem culminat, i m'ha interessat captar aquesta transició. He anat escrivint la novel·la en paral·lel a tots els fets que hi apareixen. Uns canvis a què s'ha d'adaptar una dona de 50 anys, que no vol quedar-se obsoleta en un món en què tot avança molt ràpidament". Marta Orriols, un dels principals referents de la literatura catalana contemporània acaba de publicar la seva nova novel·la, A l'altra banda de la por.

La Joana, la protagonista del nou relat d'Orriols, té l’estímul i la incertesa d’un càrrec nou com a responsable de la restauració i conservació de les obres d’art del MNAC, dos fills adolescents que comencen a fer la seva i, anys després de la separació, la petició de divorci de l’exmarit, que vol casar-se amb una dona de qui espera una criatura. Introvertida i observadora, la Joana s’esforça per desxifrar els canvis i alguns fets inquietants del seu entorn que debiliten l’equilibri que li procura la vida. Mentre s’ocupa de les obres d’art que el temps ha malmès, li revé a la  memòria un home amb qui va passar dues nits ja fa anys, però que no ha oblidat mai malgrat la distància geogràfica que els separa.

Aquest és l'univers que l'autora d'aquell fenomen literaria que va ser Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018, Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’any) decodifica en les prop de 300 pàgines que configuren el seu nou llibre. "Els que ja tenim una edat, encara tenim comportaments molt analògics, però alhora estem totalment immersos en un futur que estem intentant descodificar. Fem una mica de conillets d'índies, en els aspectes socials, però també en els sentimentals. Estem rodejats d'altaveus: et lleves, encens el mòbil i tot és informació i consignes de com has de ser i com has de fer, més encara com a dona". 

Ha estat la novel·la que més t'ha costat escriure?
Em va costar molt entrar-hi, perquè no sabia per on fer-la anar. Tenia ganes d'explorar aquest moment contemporani, però no sabia com fer anar la història. Però un cop vaig trobar la protagonista, em va costar molt deixar-la anar. Vaig gaudir molt, molt, molt a partir de la meitat del llibre cap endavant, quan ja tenia la cosa resolta i ja tenia el personatge molt ben dibuixat. El vaig gaudir moltíssim. Em vaig adonar que potser m'hi sentia molt a gust perquè responia a un estat d'ànim o un moment vital molt similar al meu. En aquest punt, em vaig permetre la llibertat de deixar-me anar.

No és una història personal, però, en molts aspectes, la Joana podria ser perfectament jo

Per aquí anava la pregunta, per si t'havia costat més o menys per la proximitat que intueixo que hi ha entre el personatge de la Joana i tu.
No és una història personal, però, en molts aspectes, la Joana podria ser perfectament jo. Penso que, quan escrius, encara que facis ciència-ficció, és inevitable bolcar molt de tu, de la teva mirada al món, del teu punt de vista. No m'ha preocupat gens pensar si això podria agradar o no podria agradar, simplement tenia la necessitat d'explorar i treure-li capes a una dona d'aquesta edat. Un personatge que està en un moment vital en què ja pot mirar enrere, perquè porta molt viscut, però alhora li queda molt de futur. Més en un moment en què el futur se'ns projecta d'aquesta manera tan incerta i ens el mirem amb un mòdul de pessimisme des del present. I així i tot, hem de tenir el dret de poder projectar els nostres somnis en el futur, de pensar en l'amor, en els fills, en la bellesa... Des d'aquest estat de perill i d'incertesa del futur vist des d'un present pessimista, la Joana acaba adonant-se que ha de canviar la narrativa i hem de poder viure el present d'una manera més positiva.

Tinc moltes preguntes a partir d'aquesta resposta, però primer hi ha una cosa que... Em fascina com de prolífica ets a l'hora d'escriure i publicar.
Crec que he publicat un llibre gairebé cada dos anys. Quan vaig publicar Anatomia de les distàncies curtes, que és el primer recull de contes que vaig fer, encara tenia una feina d'oficina. Treballava cada hora del dia. Ara, pràcticament, només escric. Faig alguna col·laboració amb editorials fent edició de textos i algun article i algun informe de lectura, però bàsicament la meva vida és escriure. Escric cada dia. Amb les meves coses soc caòtica, però quan tinc un compromís, i en aquest cas tinc un compromís amb l'editorial, soc molt metòdica. Tinc poques hores de soledat per escriure i jo necessito estar absolutament sola a casa. Però tinc fills i casa meva sempre està plena d'amics. Tinc els matins i una mica de migdia, que és quan acostumo a escriure. M'hi poso gairebé cada dia, menys quan hi ha promocions i d'altres compromisos.

Quan ha estat l'última vegada que t'has posat a escriure?
Ara que estic amb el nou llibre... El cap de setmana vaig treballar, perquè sabia que em venien molts dies de promoció... Vaig escriure un article que havia d'entregar, però això també és escriure.

I ficció?
Els cinc llibres que he escrit sempre han estat una resposta a la necessitat d'escriure. De posar-m'hi perquè m'estic escrivint a sobre. En el meu cas, les meves històries no sé de què aniran, no sé gaire què passarà, però hi ha alguna cosa que m'impulsa. En aquesta nova novel·la ha estat aquesta inquietud del moment actual, de voler posar-hi ordre. I la meva manera d'ordenar-me és escrivint. 

Les meves històries no sé de què aniran, no sé gaire què passarà, però hi ha alguna cosa que m'impulsa. En aquesta nova novel·la ha estat aquesta inquietud del moment actual, de voler posar-hi ordre. I la meva manera d'ordenar-me és escrivint

Deies que et poses a escriure perquè tens un compromís amb l'editorial. Imagino que aquest compromís també existeix amb les lectores i els lectors i amb tu mateixa. 
Escriure un llibre simplement perquè toca, no ho faria mai. Sempre ha respost a tenir moltes ganes d'explicar-vos una història i interpel·lar el lector d'alguna manera. Una història que de mica en mica fas créixer i van apareixent temes que no tenies pensat incloure. I potser anaves a parlar d'una cosa i finalment n'acabes parlant d'una altra. És molt bonic aquest repte de no saber gaire on vas. L'escriptura és una cosa absolutament íntima, molt intuïtiva, de coses que et costa traslladar del pensament a les paraules. I quan ho escrius, no saps exactament el que estaves sentint. Em deixo anar i que surti el que surti. Potser per això he sortit tant jo, en A l'altra banda de la por. 

La teva intenció era fer, de sortida, una novel·la d'amor. 
Soc una gran defensora de l'amor. De l'amor com a motor que ens mou a tots. I sí, tenia ganes d'escriure una novel·la d'amor, que ara estan com mal vistes. Ja no es fan novel·les d'amor.

Soc una gran defensora de l'amor. De l'amor com a motor que ens mou a tots. I sí, tenia ganes d'escriure una novel·la d'amor, que ara estan com mal vistes. Ja no es fan novel·les d'amor

Es nota en certs passatges de la novel·la que volies escriure una història d'amor, però quan arribes a aquell moment que comença a fer massa olor de sucre, aixeques el fre de mà.
Sí, no m'ho permeto mai això, perquè ho trobo horrorós. No m'agrada gens. El fet és que no volia concloure cap història d'amor. No era el meu interès. Jo tenia ganes de parlar de per què l'amor continua sent una cosa tan important, per molt que diguem que no, i que les relacions estan canviant i que hàgim posat tan entredit l'amor més clàssic. Jo continuo veient que tots el necessitem. Sí que hem provat de tot, i estem provant de tot, i mil maneres de relacionar-nos, i és normal. Com a societat canviem, els temps canvien, però penso que sempre tornem a una cosa molt instintiva de l'amor. Volia buscar què era això, què vol dir estimar un ésser humà.

La Joana, la protagonista, té diversos amors.
La Joana sent un tipus d'amor pel Mateu, un personatge que torna a la seva vida després de molts anys... No diria que el que sent sigui passió, perquè tampoc és que siguin molt desenfrenats, però sí aquesta cosa de no conèixer algú del tot i sentir aquesta atracció. Però alhora, en el fons, estima amb bogeria el seu exmarit, i també és molt bonic això.

Sí?
Estic molt en contra de categoritzar les coses: per què és l'ex ja no t'hi has de portar bé? Evidentment, cada parella és un món i pots acabar com acabes, però per què se li ha de posar un nom a allò? Ella estima el pare dels seus fills i la relació que tenen trobo que és molt bonica. Totalment vàlida per continuar amb la vida. M'he deixat emportar per explorar i parlar de l'amor des d'un punt de vista molt realista i no tancar una història d'amor ni amb un, ni amb l'altre. Simplement, explicar-me o explicar als lectors la necessitat que tenim dels altres. Crec que estem en un moment que impera el discurs que ens en podem sortir tots sols de tot. Hem posat l'individualisme al capdavant, però, i ja no parlo només de parelles sentimentals, sense els altres no som res. Les persones som animals socials molt mamífers, i ens necessitem molt els uns als altres. La Joana, de fet, és una dona molt solitària, i la porta bé, aquesta soledat. Però arriba un moment a la seva vida que les coses trontollen i s'adona que ni que sigui amb aquest exmarit o intentant esforçar-se i retrobar aquest amant, hi ha d'haver algú altre per a ella, també.

Hi ha un altre personatge masculí a la novel·la que és el del vigilant de seguretat del museu en el qual treballa la Joana. Una figura que li causa rebuig, però alhora...
A les meves novel·les també m'agrada explorar les contradiccions, que és el que ens fa realment humans. Tu pots dir una cosa i a soles, quan estàs amb tu mateix, te'n dius una altra. Hi ha mil coses que no controlem. Aquest home, el vigilant, d'entrada, li fa angúnia, li repugna, però després el somia. I a més a més, el somia amb un to sensual, i ja no sap si li fa més mania ell o ella mateixa per somiar el que somia. Els humans som així, hi ha coses que no podem controlar. Ho volem tenir tot superapamat i a vegades l'atzar, i a la novel·la es veu molt, per moltes decisions que tu prenguis i molt calculat que ho tinguis tot, a vegades qui et fa anar cap a un camí o cap a un altre són les eventualitats.

A les meves novel·les també m'agrada explorar les contradiccions, que és el que ens fa realment humans

És una novel·la contemporània. Els referents estan molt clars. No pots sortir-te del marc temporal en què et marques perquè hi apareixen fets com la Guerra d'Ucraïna, el conflicte entre Palestina i Israel, la Revolta Pagesa, la sequera a Catalunya i, per tant, el canvi climàtic...
Com a context per a ella m'anava molt bé que la novel·la parlès d'aquest món que fa aigües i que trontolla. Un món que està deteriorat que ens està afectant el caràcter fins i tot. Amb la Joana es veu molt, aquestes pors de fora es traslladen a les pors més personals. Estem en un moment de canvi, però que encara no l'hem culminat, i m'ha interessat captar aquesta transició. He anat escrivint la novel·la en paral·lel a tots els fets que hi apareixen. Uns canvis a què s'ha d'adaptar una dona de 50 anys, que no vol quedar-se obsoleta en un món en què tot avança molt ràpidament. Els que ja tenim una edat, encara tenim comportaments molt analògics, però alhora estem totalment immersos en un futur que estem intentant descodificar. Fem una mica de conillets d'índies, en els aspectes socials, però també en els sentimentals. Estem rodejats d'altaveus: et lleves, encens el mòbil i tot és informació i consignes de com has de ser i com has de fer, més encara com a dona. 

Com a dona et sents constantment observada i això fa que et jutgis a tu mateixa a tota hora. I quan arribes als 50 penses que et podràs relaxar, però no

D'aquestes pors de la Joana en destaquen dues: la bellesa i la vellesa. 
Això també m'importava. Ens estan dient constantment el que hem de fer. Com a dona et sents constantment observada i això fa que et jutgis a tu mateixa a tota hora. I quan arribes als 50 penses que et podràs relaxar, però no. Vivim en l'era de l'empoderament de la dona, però a la vegada hi ha més centres d'estètica que mai. Una pressió estètica que creix i creix i creix i cada vegada és més brutal. No només això sinó que has de seguir mantenint una vida social activa. No pots parar mai, has de seguir el ritme del món. Doncs bé, no ho sé si en tinc ganes o em toca parar un moment i reflexionar i fer el que em doni la gana.

La feina de documentació, en el teu cas, sempre és un al·licient més a l'hora de posar-te a fer una novel·la, en aquest cas crec que encara és més evident que en novel·les anteriors. 
Sí, és una part que m'agrada molt. Moltíssim, de fet. Crec que avui dia les professions ens defineixen bastant. Si tens la sort de fer alguna cosa que t'agrada, va molt amb la personalitat. La feina és una part bastant inseparable de la persona. En els llibres que he anat publicant, els personatges sempre tenen una professió que, no és que sigui important, però els marca molt la seva manera de viure. En aquest cas en concret, la part de documentació m'interessava, perquè jo soc historiadora de l'art, però no he exercit mai com a tal, i a més no soc restauradora ni conservadora. Però els museus i l'art són mons que em fascinen. M'ho he passat superbé, fent recerca en aquests universos. A més, ubicar la novel·la en aquest món m'ha permès colar personatges com la pintora Lluïsa Vidal. Fins ara la Història s'ha escrit en veu masculina, però en el món de l'art, per exemple, hi ha un munt de pintores, d'artistes dones, que desconeixem completament i que són brutals. És important recuperar aquests noms de dona i visibilitzar-los. 

Els museus ens permeten tornar i reinterpretar obres del passat. Et preocupa com s'entendran les teves novel·les d'aquí 100 o 200 anys?
La literatura té un punt en què se sembla a l'antropologia. No sé per què serveix la literatura, no sé si té un objectiu, més enllà del fet de gaudir que em suposa a mi, però sí que serveix per explicar certs comportaments. Jo intento que expliqui el comportament de tots nosaltres en un moment molt concret. Si d'aquí a 200 anys les llegeixen, potser entendran que les meves novel·les responen a una època concreta de canvi, de quan encara el món no estava xamuscat.