Periodista i veu inconfusible de Catalunya Ràdio des de l'any 1991, Marta Romagosa (Cornellà de Llobregat, 1967), ha esdevingut una de les professionals més estimades del panorama radiofònic català. Actualment, dirigeix i presenta Catalunya al dia de Catalunya Informació. A més de la seva destacada trajectòria periodística, és autora de diversos llibres, com Tots els noms del desig, 22 homes i un desig, La Polaroid i altres relats i Tres nits fora de casa. Recentment, ha publicat 28 metres (Univers Llibres), una novel·la que explora les oportunitats perdudes i la lluita d'una dona per transgredir les expectatives socials. Parlem amb ella sobre la seva última novel•la, la seva trajectòria periodística, l’afició que té per la fotografia i la seva admiració pel també periodista Toni Clapés.
M'ha cridat molt l'atenció aquesta cúpula de la portada del llibre. Quina història amaga?
Aquesta cúpula és una de les cúpules que hi ha a plaça Francesc Macià de Barcelona, que és la que veig quan vaig a treballar a Catalunya Ràdio. I sempre pensava, «Que xulo seria pujar aquí dalt, qui hi deu viure?»
I vas decidir pujar-hi.
Exacte, vaig escriure una carta a l'atenció del propietari de l'àtic on hi ha la cúpula, la vaig posar en un sobre i un dia, a les set del matí, li vaig donar la carta al porter.
I què hi deia a la carta?
Jo em presentava i posava totes les referències perquè no es pensés que estava «xalada», i li explicava que volia fer una història que comencés allà dalt. I que si li aniria bé de deixar-me sortir a la terrassa i prendre notes.
I et va respondre?
No va passar una setmana i el telèfon em va sonar, i em va dir, «Soc el Jaume de la cúpula». Amb una il·lusió li vaig agrair moltíssim, gairebé no el deixo parlar, i em va dir, «vine quan vulguis, ho he parlat amb els meus fills i estan molt entusiasmats».
Hi vas pujar?
Sí. Aquest llibre està fet, entre altres coses, gràcies al Manuel, que és el conserge, i el Jaume, perquè em van deixar entrar.
Què se sent des d’allà dalt?
Dalt de la cúpula és una sensació de tenir-ho tot al teu abast, i de solitud, perquè veus que a baix hi ha desori, corredisses, i pràcticament tens més a prop el cel que la terra, estic parlant metafòricament, però tens una sensació com de pau.
Què et vas anotar?
Doncs quants graons hi ha per pujar a dalt de la cúpula, per on bufa el vent, si s'aturen els ocells o no en aquella terrassa, i les sensacions que em generaven de «jo ho podria tenir tot». Aquí és on comença la història d'algú que és aquí dalt, i tothom es pensa que ho té tot.
A què fan referència aquests 28 metres?
Seria la distància que hi ha entre la cúpula i la gent que hi ha al carrer. Llavors una història és a dalt de la cúpula i una altra història és a baix.
En aquesta història hi apareix una persona sense sostre. Has fet feina d'investigació?
Com que soc periodista, m'he documentat molt d'entrevistes, el que no volia és anar a buscar una associació concreta per no tenir cap mena d'interferència de res. Entre això i una petita conversa amb alguna persona n’he tingut prou.
Era la part més complicada?
Era un repte. Durant la pandèmia vaig caminar molt pel carrer. Hi ha una escena que a mi em colpeix molt, que surt al llibre, que és un hotel tancat i barrat, amb el cadenat, dues plantes a fora, morint-se, i a la porta exterior tot de cartons i una persona dormint. I tu pensaves, aquí dintre hi ha 60 habitacions amb els llits fets, els coixins nets, els llençols i aquesta persona està aquí.
La ciutat de Barcelona és un personatge més de la història que transcorre durant la Covid. Com vas viure els mesos de confinament?
Jo sortia a treballar cada dia, i moltes de les escenes que explico al llibre són a partir de fotos que vaig fer pel carrer, a mesura que anava pujant per l'Eixample o m'anava movent per la Diagonal buida. I les fotografies m’han anat bé per explicar la història de contrastos, els que ho tenen tot i els que no tenen res.
Amb les fotos tinc un trauma
Ara que em dius que feies fotografies durant els mesos de confinament, he recordat que tens un llibre de contes que es diu La Polaroid i altres relats, i de fet, la protagonista de 28 metres és fotògrafa. Ets una aficionada a la fotografia?
Sí, m'agrada molt fer-ne, i fer àlbums bonics i mirar-me’ls. Sobretot de vacances o de quan la meva filla era petita. El dia que hi hagi la tempesta solar i petin totes les màquines, jo tindré àlbums de fotos, almenys alguna cosa podré recuperar. Perquè tinc la necessitat de mirar fotografies. A mi em pots trobar al mig del passadís de casa, asseguda a terra mirant àlbums de fotos.
Mires les fotografies perquè ets una persona nostàlgica?
No, no. És com per ser conscient que tot allò jo ho he viscut. Amb les fotos tinc un trauma.
Què vols dir que tens un trauma?
Pel viatge de noces ens vam comprar una càmera nova. Va ser molt trauma, i vaig plorar molt, per això. Vaig plorar molt, no ho he explicat gaire, però molt, vaig plorar.
Ai, explica-m’ho, què va passar?
L’any 2001 vaig anar de viatge de noces a Florència i vaig fer moltes fotos. A la botiga on vaig comprar la càmera m'ho van muntar ells, allò que sempre t'ho muntes tu a casa. I et parlo de la prehistòria, que vol dir que el carret es portava a revelar.
Segueix, segueix.
Quan ens vam casar, jo encara vivia a Cornellà i aleshores vaig fer el trasllat de Cornellà a Barcelona després del viatge, perquè com que el pis de Cornellà era meu, pensava, ja ho faré, no hi ha pressa. I vaig portar les fotos a revelar a Cornellà, i quan vaig anar a buscar-les, el senyor de la botiga em va fer seure. Que vaig pensar, «ara què li agafa a aquest home?» I em va dir, «mira, te les he revelades igualment, però no han sortit bé». I dic, «alguna no ha sortit bé»? Diu, «no, no, que la càmera té algun problema». Dic, «què vol dir?» I miro les fotos, les tinc guardades, eh? No les he tornat a mirar. A les fotos es veia el paisatge, la persona, tot desenfocat, i en primer terme unes lletres en anglès, castellà i xinès que deia «retirar antes de usar», és a dir, hi havia un filtre dins de la càmera i jo no vaig comprovar-ho perquè vaig deixar que el senyor de la botiga m'ho fes.
No m'ho puc creure.
Aquest és el meu trauma. Aquesta és la gran mala sort de la meva vida. Però després vaig tornar a Florència.
No em vull jubilar
Vas entrar a Catalunya Ràdio l’any 1991, he estat fent números i deus portar més de 35 anys cotitzats.
No ho sé, molts.
Hi penses, en la jubilació?
No, no em vull jubilar. Hi penso perquè companys amb qui hem treballat junts molts anys comencen a jubilar-se, el Toni Arbonés o la Neus Bonet.
Tinc l'ego en un calaix
Et fa por jubilar-te per no saber com omplir el teu temps lliure?
No, no em fa por perquè tinc moltes coses a fer. És, simplement, que m'agrada la meva feina. El dia que no faci ràdio, aniré a una ràdio local a fer de col·laboradora, de gratis, si cal. Estic convençuda. Jo faig ràdio des d’abans d'entrar a fer la carrera.
Vol dir que no has tingut mai cap feina que no estigui relacionada amb el periodisme?
No. És molt curiós perquè tots els periodistes han fet feinetes, sí.
Quan he dit als meus companys que venies, algun m’ha dit «Ah, sí, és la dona del Clapés». Això de ser "la dona de" et fa ràbia?
M'hi he trobat alguna vegada. Però com que jo tinc l'ego en un calaix, no tinc cap problema. Fa ràbia quan estàs en un lloc amb més gent i segons si estic acompanyada o no, et donen més o menys conversa. I dius, ah, avui que vinc sola ja no som tan amics. I penso, «clar, no estic amb el Toni». I fa ràbia perquè potser soc més antipàtica, no tinc tan bona conversa o no faig tanta gràcia, però si realment quan hi és ell hem parlat tranquil·lament... O fins i tot alguna vegada m'ha passat, que he estat en una conversa amb el Toni i algú amb ell parlant, tiqui-tiqui-tiqui-tiqui i tu estàs allà al costat i fas, «hola, podem conversar els tres»?
El Toni sempre em diu, «tu haguessis fet encara més coses si no estiguessis amb mi, jo he coartat la teva carrera»
Que incòmode.
I el Toni em diu «t’ha menystingut». A més, quan ho notes, al final te’n vas a buscar un got d’aigua. I el Toni sempre em diu, «tu haguessis fet encara més coses si no estiguessis amb mi, jo he coartat la teva carrera». Sempre ho diu, però no és veritat. Em diu «mereixeries haver fet encara més coses i si no ho has fet igual és per culpa meva».
Tu t'has quedat amb les ganes de fer altres coses?
Home, sí, sí.
I què t’hauria agradat fer?
M'hauria agradat fer un programa fora dels serveis informatius a Catalunya Ràdio, que encara no descarto. Vaig fer un programa que es deia ‘El Mirall’ i sempre dic que el devia fer perquè no hi havia pressupost per ningú més.
No em vaig poder presentar a les proves de TV3 perquè estava a l'enterrament del meu pare
Potser alguna cosa a la televisió?
Només m'he presentat a TV3 una vegada que havia de fer l'examen i just el meu pare es va morir i jo no vaig poder anar a les proves perquè estava a l'enterrament. Es va morir així d'un dia per l'altre, sense que toqués.
Has volgut fer mai El Matí de Catalunya Ràdio?
Mai. Hi ha gent que entra en un despatx i és capaç de demanar-ho, jo no, perquè sé el que implica.
Amb el Toni us escolteu mútuament i us doneu consells?
Sí, tinc aquesta faceta de coach, però quan jo he fet algun programa a l'estiu, ell s'ho ha escoltat i m'ha dit «Ostres, això molt bé, aquí trobo que això no sé què», sempre en constructiu. Jo sempre soc de tirar moltes floretes, però quan una cosa no m'acaba de fer el pes, li faig la reflexió constructiva i sempre em diu, «és que tens raó», i no se m'enfada, que això també és important.
Sou un equip.
Sí, sí, totalment. Jo havia tingut alguna parella que no tenien res a veure amb els mitjans i no entenia que hagués d'anar a treballar en un moment determinat perquè passava alguna cosa. I ara no em passa. A vegades arriba el Toni i diu «Ostres aquesta tarda quin embolic que he tingut», i jo he estat fent una altra cosa, i ell em fa la broma i em diu «tu fas informatius i no saps això?». Dic, «noi, avui no t'he escoltat». Ell entén perfectament que jo em desconnecti.
Ens vam conèixer a Catalunya Ràdio. No ens vam caure gens bé, al principi
Què tal és treballar en empreses que es fan la competència?
Ens respectem, sabem què ens podem dir i què no ens hem de dir. Jo faig reunions en les quals les coses han de quedar a dintre, jo sé on puc arribar i què li puc explicar, igual que ell fa amb mi.
Que difícil, eh?
Sí, és difícil, però jo crec que ens respectem bé.
Us vau conèixer treballant?
Sí, ens vam conèixer a Catalunya Ràdio. No ens vam caure gens bé al principi.
Ah, no?
No, no. Jo feia el Catalunya Vespre de set a vuit i ell feia el programa de sis a set. I ells quan acabaven, m'intentaven fer riure a mi quan entrava a les set. Cada dia, cada dia, cada dia. I jo quan estic amb els cascos posats ja pot passar el que sigui, que no ric. I amb la tonteria aquesta va pensar, «aquesta tia és una estúpida, la típica d'informatius que es pensa que l'important és el que explica ella», i jo pensava «aquest gracioset que es pensa que m'ha de fer riure cada vegada que començo el programa». I amb la tonteria doncs mira on som.
Jo crec que no podré donar mai la notícia de la independència de Catalunya
Quina notícia política catalana t'agradaria donar?
Què vols que et digui? La independència de Catalunya? Vols que et digui això? És que no la donaré mai.
Tu creus?
El meu pare sempre em deia, «Catalunya un dia serà independent i jo no ho veuré». I fa uns anys vaig pensar, «calla que el meu pare tenia raó». Tal com està el panorama en aquests moments, jo crec que no la podré donar mai.
Però, t'agradaria?
M'agradaria si la gent ho decidís. Però això vol dir que ens haurien de deixar decidir i tornem a començar tota la història. És molt complicat, donar-la. En el passat deia «que deixés d'existir la banda terrorista ETA». Pam! Va passar i vaig anar-hi i vam explicar-ho.
És la notícia més important que has donat?
Recordo l’atemptat contra la caserna de la Guàrdia Civil a Vic, hi havia morts. També un accident que hi va haver a Banyoles amb una barca que es va enfonsar i van morir tot de gent gran francesa. Recordo l'accident de fa deu anys de German Wings. La Mònica Terribas i la Marta Prat estaven dalt d’un avió direcció Brussel·les i durant uns minuts ningú sabia quin avió havia caigut. També recordo la mort de la Lola Flores i vaig dir «Aquesta dona, a mi no m'agrada, però és un referent, jo obriré amb la Lola Flores». També va ser impactant les Torres Bessones, però jo era a casa, aquell dia i vaig dir: «me'n vaig», vaig tancar la porta i me'n vaig anar, i al cap d'unes hores, el Toni em diu: «que trigaràs gaire?, és que ens has tancat i t'has endut les claus». No me'n vaig adonar. Saps? També les nevades que hi va haver el 2010. Hi ha coses que no oblides.
Ara que em deies això que la Lola Flores podia ser un referent per molta gent, quin referent periodístic tens tu?
Bona pregunta, però no hi he pensat mai. Quan era molt petita els meus pares tenien la ràdio posada amb la Maria Matilde Almendros, però no era referent.
El Toni Clapés fa el millor programa de ràdio de Catalunya, Espanya i part d'Europa, probablement
Doncs algú a qui admiris, periodísticament, en l’àmbit català.
El Toni Clapés. És la persona que sempre dic que fa el millor programa de ràdio de Catalunya, Espanya i part d'Europa probablement, i sap barrejar l'actualitat amb l'entreteniment de manera que tu no et desconnectes mai del que passa. I això no ho sap fer ningú més en aquests moments.
Trobo que estàs molt enamorada, eh?
Sí, perquè ens comprenem, som una mica equip, i hem passat ja moltes coses i ens hem donat bastant suport. Sempre dic, passi el que passi hem de quedar per la inauguració de la Sagrada Família. És igual si ens hem separat, i cada vegada ens ho van retardant més.
De fet, el llibre el dediques als sogres.
És que clar, durant el procés d'escriptura primer es va morir ell. I quan ja ho tenia dat i beneït se'm va morir la meva sogra; fa justament un any. I vaig pensar, clar, si li dedico a un, ara els hi he de dedicar als dos.