Marta Segarra: “Hem construït una excepcionalització de l'espècie humana”

En la darrera dècada, Marta Segarra (58 anys, Barcelona) s’ha format en l’estudi i en les relacions que establim amb la resta d’animals. Un estudi que ha portat la catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de Gènere de la Universitat de Barcelona, que viu a París —on treballa com a directora de recerca al Laboratori d'Estudis de Gènere i Sexualitat-LEGS del Centre Nacional de Recerca Científica—, a publicar Humanimales. Abrir las fronteras de lo humano. L’assaig és una mostra de tot allò que ens vincula amb la resta d’éssers vius i que sovint ignorem, maltractem i, en el pitjor dels casos, acabem amb les seves vides per al consum humà o per al divertiment d’alguns que encara gaudeixen caçant o asseguts davant una corrida de toros.  

Aprofitant que ha vingut uns dies a Barcelona a moderar un debat al CCCB, quedem amb la catedràtica d’estudis de gènere al mateix centre del Raval, per parlar del llibre i del que l’ha portat a analitzar, estudiar i a publicar aquest assaig; “Quan et qüestiones els límits, la deconstrucció de les fronteres o de les portes —que es poden obrir— i dels binarismes amb relació al gènere, això em va portar a la qüestió de l’animalitat, perquè vaig veure que la frontera última que normalment la filosofia no deconstrueix mai, és la frontera entre allò humà i el que anomenem animal, com si nosaltres no ho fóssim”.

Llavors, què ens fa ser humans?

No hi ha una llista de coses concretes que ens ho facin ser. Trobem coses que ens diferencien d'altres espècies, però que també ens hi acosten, i entre elles passa el mateix. Abans es deia que el que ens fa humans és l'autoconsciència, el fet de ser conscients de nosaltres mateixos, però això es pot deconstruir. Una de les proves que es feia per saber si un animal no humà té autoconsciència, és la de mirar-se davant un mirall. Les espècies que es reconeixen tenen autoconsciència —alguns simis, ho fan—, però en general, les altres espècies no s’hi sentien identificades, fet que significa que no tenien autoconsciència.

Desconeixem si la resta d’animals no humans tenen consciència de si mateixos

Però això és molt antropocèntric, perquè en el nostre cas, els nostres sentits els basem en la vista, sent aquest el principal sentit per explicar-nos el món, però moltes de les altres espècies a banda de la vista fan servir l'olfacte, el tacte i altres tipus de vista, també. Que per a ells, veure's al mirall no signifiqui res, no vol dir que no tinguin autoconsciència, potser la tenen d'una altra forma.

El problema, diu, és que l’home creu fermament en la seva pròpia excepcionalitat, dins i fora de l’espècie humana. Som uns egoistes!

Som l'espècie que ha aconseguit més poder sobre l'entorn i la que s'està carregant el planeta. En aquest sentit, no sé si és una causa o una conseqüència, ens ha fet molt antropocèntrics i molt egoistes. Imagino que totes les espècies deuen ser egoistes, no penso que puguem establir una escala de valors d'egoisme. Però sí que hem construït una excepcionalització de l'espècie humana. No és que ens creiem superiors, és que ens situem en una altra dimensió, com si ja no fóssim animals ni humans gairebé, per això podem fer el que ens vingui de gust amb la resta d'animals i amb el planeta, perquè primer estem nosaltres.

Hem construït una excepcionalització de l'espècie humana

Molta gent encara no s'adona que amb aquesta actitud ens estem fent mal a nosaltres mateixos, estem destruint el nostre hàbitat, ens estem empobrint i, fins i tot, els més pessimistes ens diuen que ens extingirem.

Al llibre recorda que els humans no som l'única espècie que posseeix llenguatge, cultura, política o sensibilitat, per exemple.

Està clar que les altres espècies animals es comuniquen entre elles, però, a més, sabem que entre espècies diferents també hi ha comunicació. Tots tenim experiències de comunicació amb animals no humans. Comunicació que no vol dir que sigui verbal, sinó que és un altre tipus de comunicació que també fem servir naturalment nosaltres, els humans. Ho hem focalitzat tot en el llenguatge, però la comunicació que se'n diu no verbal, el que diuen els nostres cossos, el que diuen els nostres ulls, la cara, l'entonació, és tan important com el que diuen el sentit de les nostres paraules. No és el mateix dir una mateixa frase amb una entonació que amb una altra, la ironia és això. El llenguatge, si el definim des d'un punt de vista exclusivament humà, és evident que només nosaltres el tenim, però si el pensem de forma oberta, no podem dir que en tinguem l'exclusiva. 

El mateix passa amb la política, que vol dir les relacions dins una comunitat que permeten poder viure en comú, l'organització de les relacions socials. Això passa a totes les espècies. En general les espècies són gregàries i s'han d'organitzar. Per exemple, Jane Goodall, etòloga especialista en ximpanzés, diu que aquests fan política i guerres. Això també és una altra idea que de vegades idealitzem els altres animals. Per desgràcia no som els únics en res.

Dedica un capítol a parlar de les mascotes. Com és que en tenim? Per satisfer el nostre benestar? Per sentir-nos acompanyats d'alguna forma?

Aquesta és una explicació molt clara, de fet, parlem d'animals de companyia i tenen aquesta funció, però hi ha qui es pregunta qui fa companyia a qui. No només són relacions d'explotació, sinó que moltes vegades es creen llaços d'efecte i de mútua companyia, perquè aquell animal no humà també et necessita i també formes part important de la seva vida en molts casos. Per això parlo dels lligams de parentiu, que moltes vegades, avui dia, la gent sent que les seves mascotes o animals de companyia formen part de la família. Hi ha qui com el papa s'escandalitza, perquè pensa que només els humans formem famílies, però penso que la família s'ha expandit gràcies als feminismes i al moviment LGTBIQ+, existeixen altres formes de relació entre espècies.

Després de llegir-la, em penedeixo d’haver esterilitzat el meu gat. Els privem fins i tot del sexe en molts casos.

Moltes vegades fem coses...  

Per no parlar de les explotacions!

Això ja és un altre nivell, ja no pensem que són animals. Ho considerem matèria primera i ni tan sols pensem que són individus. En canvi les nostres mascotes, els nostres animals sí que els pensem com a individus, és el teu gat i té un nom. Tot i els llaços d'afecte, estem en una dinàmica d'aquesta excepcionalitat que no se t'acudiria mai de la vida capar una persona, ho trobaries horrorós, fins i tot les discussions de la castració química amb els agressors sexuals en molts països es troba en el límit dels drets humans, encara que siguin agressors, hagin violat, matat o que ho demanin per no tornar-hi a caure. Amb els animals no humans ens sembla quelcom banal, quan no ho és, de fet, res és banal. 

La feina o treball de molts animals no humans és una tortura. Viuen per nosaltres i no amb nosaltres.

Està clar que quan vols adonar-te'n de com es produeixen els productes que mengem, veus clarament que allò és una bestiesa en el sentit que no és sostenible, s'haurà d'acabar en algun moment o altre, s'està exhaurint. Hi ha qui diu que "sempre s'han matat animals per menjar", i és cert, tot i que historiadors i antropòlegs diuen que al principi l'ésser humà no era tan carnívor, perquè entre altres raons, no disposava de carn tan fàcilment. Però amb el temps ens vam tornar més carnívors, amb el punt d’inflexió que ha agafat la indústria alimentària des de fa 70 anys aproximadament, amb la incorporació de totes les tecnologies que ho permeten. Aquesta producció en cadena de proteïna animal, que dic jo, es fa a base d'animals concrets, un per un, pensant-los com una massa amorfa, perquè no els veiem mai. Per això els escorxadors també estan protegits de les mirades així com les granges industrials. Les criatures van a veure granges amb 4 gallines per veure d'on surten els pollastres i els ous, però no els portaràs a veure una granja industrial perquè és un lloc de patiment, i les criatures se n'adonarien. No és un lloc de criatures ni per a humans en general, llevat que els humans ho fem molt bé això de mirar cap a una altra banda, de no voler veure el que hi ha. 

Els humans ho fem molt bé això de mirar cap a una altre banda, de no voler veure el que hi ha

Confia que hi haurà algun canvi en aquesta mirada algun dia?

Hi està havent un canvi. La gent jove, a moltes parts del planeta, ja té més consciència de la urgència climàtica, però també del patiment associat a aquest tipus de civilització carnívora, exceptivista i d'industrialització de la ramaderia.

Tot i no ser-ne conscients, ens recorda que els humans també som animals domèstics.

De la coevolució se n'ha parlat molt, és a dir, que hem evolucionat gràcies i en coexistència amb una sèrie d'espècies que han evolucionat amb nosaltres. A vegades forçant-los, fent eugenèsia amb els gossos, amb els gats; els menys agressius, els més bonics, els més petits, els més grans, depèn de la funció... Però no pensem en com ells ens han domesticat, com ells han construït les nostres cases, la nostra forma de viure dins de casa, i en aquest sentit podem parlar de codomesticació també. 

Al final, convida el lector a obrir les fronteres de l’humà, a escapar del binarisme i a fer sorgir l’animal que portem dins. En serem capaços o seguirem amb el nostre model antropocèntric característic? 

Això és una exhortació, però penso que és l'única sortida que tenim. Si no tirem cap aquí, realment anem de cap a la catàstrofe ambiental, i no ho dic jo, ho diuen els experts. També a nivell individual, perquè hi ha molt patiment a les nostres societats, occidentals sobretot, que s'expressa mitjançant malalties cròniques o malalties greus o depressions... Malalties psicosomàtiques o mentals, i crec que bona part d'aquest patiment ve d'això, del fet que ens hem col·locat en una situació, amb una cultura, amb un mode de viure que és insostenible també en aquest nivell, a nivell psicològic o psíquic i amb això estem pagant una factura molt gran. 

Un plaer escoltar-la, gràcies pel temps dedicat.

A vosaltres.