Dos anys després de guanyar el Premi Ramon Llull 2018 amb La força del destí (Columna, 2018), una magnífica biografia sobre el visionari fundador del celler Jean Leon, el periodista i escriptor Martí Gironell (Besalú, 1971) torna a la novel·la històrica amb Paraula de jueu (Columna, 2020). La novel·la, que va sortir a la llum fa poques setmanes, reprèn l’argument d’El pont dels jueus, el primer gran èxit de Gironell convertit amb els anys en un dels best-sellers medievals més llegits de les lletres catalanes. Més d’una dècada més tard, el pont sobre el riu Fluvià torna a ser el punt de partida d’un relat ambientat al sXIV en el qual la realitat social i religiosa de l’època esdevé el teló de fons d’una fascinant aventura que recorre Besalú, Barcelona, Girona i Banyoles.
Podríem dir obertament que Paraula de jueu és un punt i seguit d’El pont dels jueus, no?
Sí, sens dubte aquesta nova novel·la beu d’aquella anterior, publicada ja fa més d’una dècada. El pont dels jueus, tal com diu el subtítol del llibre, era una novel·la que explicava la primera construcció medieval del pont de Besalú a càrrec de Prim Llombard a partir del personatge real de Pere Baró, el mestre d’obres de Perpinyà encarregat l’any 1316 d’aixecar un nou pont sobre el riu Fluvià.
Baró, en aquella ocasió, era protagonista com a lector d’un manuscrit, de fet.
Exacte. És Pere Baró qui llegeix El pont dels jueus, per això la novel·la acaba quan el mestre d’obres n’acaba la lectura. I és per això que amb Paraula de jueu segueixo la història de Pere Baró i d’un descendent de Prim Llombard, el jove Kim, ja que pocs mesos més tard d’haver publicat el llibre, l’any 2007, de forma natural ja vaig començar a barrinar l’opció de seguir-ne el fil.
Paraula de jueu veu la llum després de més d’una dècada macerant a l’ombra, doncs.
Fa deu o onze anys ja vaig començar a documentar-me i informar-me per tenir un coixí providencial a l’hora d’escriure una nova novel·la històrica.
Com ha estat aquest retorn a l’edat mitjana, després d’obres com L’arqueòleg, La força del destí o Strappo, ambientades en èpoques més contemporànies?
M’interessava explicar la realitat del sXIV, una època molt convulsa i que volia explicar bé des de tots els àmbits: econòmica, social i culturalment parlant. Només així és possible entendre l’esclat de violència contra la comunitat jueva que va existir en el nostre país durant aquells anys.
La novel·la històrica ens permet comprendre com érem amb l’excusa d’un correlat de ficció que amaga molta realitat, suposo.
Per a mi, la novel·la històrica ens apassiona -en el meu cas, tant com a narrador com a lector-perquè ens continua interessant saber què va passar quan nosaltres no hi érem. Paraula de jueu neix amb aquesta premissa, per això he estat tants anys documentant-me profundament per apropar als lectors un relat que permeti comprendre una època i uns fets concrets.
El llibre descriu uns temps de conflicte entre la comunitat cristiana i la jueva. Va ser més fàcil construir un nou pont sobre el Fluvià que construir lligams de pau entre ambdues comunitats religioses?
Més que comunitats, hem de parlar de dues cultures o, fins i tot, dos mons diferents. El judaisme i el cristianisme representaven -i representen- dues visions diferents d’entendre la vida, per bé que tinguessin tantes coses en comú.
Visions properes però irreconciliables?
Per a construir ponts físics calien pedres, i per a construir ponts de germanor calien, i calen, paraules. El títol de la novel·la posa èmfasi en això: en la importància de la paraula com a eix vertebrador del respecte entre diferents, de nexe per apropar les visions divergents sobre la vida.
El llibre sembla deixar clar que aquestes divergències són menys de les que creiem, però.
No cal documentar-se de forma massa extrema per adonar-se que els cristians i els jueus del sXIV tenien més coses en comú de les que ells mateixos negaven tenir, però el relat de la història ha anat fent-nos creure que eren comunitats molt diferents i enfrontades entre si, quan en realitat tenien moltes coses en comú.
L'autor, en el Sant Jordi de l'any 2019, signant exemplars de La força d'un destí, Premi Ramon Llull 2018. (ACN)
Els jueus afirmen al Llibre de la creació que la paraula pot crear vida, i els cristians afirmen que “Al principi fou el verb”, fet.
La paraula és un element clau en aquella època. Els jueus afirmaven, en efecte, que la paraula és capaç de crear vida, com el famós mite del Gòlum, però també són conscients que pot crear odi i mort.
S’ha devaluat el poder de la paraula, amb els anys?
Sens dubte. La fem servir tan sovint que pocs cops ens adonem de la seva importància, tant pel que significa de positiu com pels perills en cas de ser mal utilitzada. Reflexionant sobre el poder de les paraules vaig descobrir, per exemple, la Teoria de l’emparaulament de Lluís Duch, monjo de Montserrat, que fa referència a això: si les paraules no funcionen, la societat es desfà.
Kim, el protagonista del llibre, està cridat a reconstruir el pont de Besalú... però a reconstruir amb paraules els lligams entre jueus i cristians.
Etimològicament el seu nom, que és Joaquim en hebreu, ja significa això: “aquell que construirà”. La seva gran missió, però, començarà amb l’arribada de Nissim El Girondí al poble, concretament a casa la seva besàvia.
Qui és aquest jueu expulsat de França?
Nissim ben Reuben és un rabí molt reconegut que rep l’encàrrec de participar en la redacció del Taqanot, és a dir, les lleis que regeixen les relacions entre jueus i cristians. És amb l’arribada d’aquest personatge que Kim Llobard veu l’ocasió de veure món, per això abandona momentàniament les obres del pont per anar a Barcelona al costat del rabí.
L’arribada de tots dos a Barcelona coincideix amb l’inici de la criminalització extrema vers els jueus per part de Guillem de Sanfeliu, lloctinent del batlle reial de la ciutat.
Tot comença amb l’aparició d’un nen mort davant la Sinagoga major i l’activació d’una maquinària brutal plena de falsos rumors contra la comunitat jueva, estenen una capa d’odi antisemita per tota la ciutat.
El poder de la paraula, en aquest cas per generar odi, allò que dèiem abans. Podríem parlar de fakenews de l’època?
Sí, exacte. La població cristiana sap que els jueus són veïns amb qui fer negocis i establir relacions tranquil·lament, però tanmateix la població no té altres fonts d’informació per tal de contrastar allò que diu el relat oficial, per això l’animadversió i l’odi cap a la comunitat jueva no té aturador. Si la gent acaba creient que els jueus enverinen l’aigua dels pous o fan rituals amb nens que acaben amb l’elaboració de pa a partir de sang humana, per molt sorprenent que sembli avui, és gràcies a les fakenews escampades a través del relat oficial de l’època.
Un relat alimentat per la Santa Seu.
A finals del sXIII el Papa Innocenci III havia iniciat ja una croada contra els jueus amb la voluntat d’aïllar-los, empobrir-los i esborrar-los del mapa per sempre més, en efecte. Quan des de les esferes eclesiàstiques i des del discurs oficialista de la Cort reial es comença a assenyalar negativament la comunitat jueva, ni que sigui amb notícies falses, el poble acaba creient que aquells veïns amb una cultura i uns costums diferents als seus són l’enemic.
Gironell, nascut l'any 1971 a Besalú, és un dels autors més llegits de les lletres catalanes actuals, amb èxits de vendes com El pont dels jueus o L'arqueòleg. (Dani Albertos)
Assistim a aquest esclat de violència a través dels ulls del jove Kim, que mentre observa l’odi entre comunitats s’enamora d’Ester, una noia cristiana. És l’amor l’única eina per recosir conflictes?
L’amor és respecte i admiració, també. A través de la relació entre en Kim i l’Ester podem observar els vincles entre tots dos mons i el descobriment mutu per la cultura de l’altre, però dissortadament no és més que una ficció: quan enmig de tanta criminalització les autoritats jueves demanen al rei Pere El Cerimoniós que posi fi al conflicte, el rei mira cap a una altra banda i no fa res per tal d’evitar la permanent violència verbal i física contra els jueus.
Malgrat la missió d’en Kim i l’objectiu d’establir ponts sigui una història del sXIV, se’n pot fer una lectura traslladada a l’actualitat?
Si existeix voluntat d’entendre i conèixer l’altre, és molt fàcil de posar, a través de les paraules, aquestes pedres a partir de les quals edificar una entesa de diàleg. Si no hi ha aquesta voluntat inicial, però, si una de les dues parts continua creient que posseeix la Veritat en majúscula, hem vist, veiem i seguirem veient que l’única sortida és un carreró sense sortida.
“Voluntat”, “bastir ponts”, “diàleg”... Ja no sé si parlem del judaisme i el cristianisme o de l’actualitat catalana respecte l’estat espanyol.
Passa aquí, passa als Estats Units amb la qüestió racial, al Pròxim Orient entre palestins i israelians o a l’Orient Mitjà entre sunnites i xiïtes. Tot es redueix a la voluntat d’imposar la raó sobre la raó de l’altra i la ineficàcia per exposar arguments o cedir, ni que sigui mig pam. Quan el conflicte és més profitós que la pau social, sigui per interessos polítics, econòmics o socials, qualsevol intent de bastir ponts està condemnat al fracàs i al dolor d’alguna de les dues parts.
Per acabar, és utòpic creure avui dia que amb la paraula i no pas l’ús de la força es poden resoldre conflictes?
Personalment crec que sí, per això sóc escriptor: per entretenir i fer passar una bona estona al lector a partir d’un relat, però també per provocar una reflexió de fons. I si això significa ser utòpic, m’ho considero de forma orgullosa.