‘Marutani’, el pirata català que va exterminar els rapanui de l’illa de Pasqua

Tinc amics que afirmen que perquè et tallin bé els cabells, te n'has d'anar a Londres. I no els hi parlo de magnats del petroli, eh? Es tracta d’estilosos proletaris capaços de portar la seva anglofília fins a l’extrem de la ruïna. Jo els hi ben asseguro que no cal cremar tanta roda per un tall estil ‘Caesar’ o un ‘layered cut’ com el de l’Steve Marriott. És suficient amb apropar-se a Mataró, la capital del Maresme. “Sobre qui escriuràs aquesta setmana?” em pregunta en Dani Montlleó, artista polímata i homo universalis, a més del meu perruquer, mentre comença a remenar les tisores al voltant del meu clatell. “M’agradaria parlar d’Olot (Autsaider Còmics, 2022) una novel·la gràfica flipant que surt a la venda divendres”, li contesto. “Parla d’ovnis, vulcanòlegs guillats, assassins en sèrie, moais... fins i tot de la farmacèutica d’Olot. Però per encabir-lo a la meva secció hauria de relacionar-lo amb la biografia d’algun personatge històric poc conegut. I he pensat que podria parlar d’un pirata i esclavista català que surt al llibre, que va estar a punt de carregar-se a tota la població de l’illa de Pasqua. Et sona?”. “Home, i tant! En Joan Maristany i Galceran, el ‘Tara’, un pirata i esclavista que va néixer aquí al costat, al Masnou.”

L’autor del flamant còmic parteix de llocs, personatges i històries reals que tenen i el paisatge volcànic olotí com a nexe d’unió

Extraterrestres, volcans, serial killers de la Garrotxa, farmacèutiques segrestades, manifestacions paranormals, pirates, Rapa Nui, Olot, el Maresme... Què té que veure el cul amb les témpores?, deuen preguntar-se. Com diria Roy DeMeo, anem per parts. L’autor del flamant còmic, parteix de llocs, personatges i històries reals que tenen i el paisatge volcànic olotí com a nexe d’unió. Tot regat, això sí, amb un bon raig de ratafia Russet i un altre d’LSD. El resultat és una amanida onírica plena de connexions holístiques, i que barreja elements de Twin Peaks, Expediente X, Charles Burns i Roberto Bolaño. 

El moai d’Olot

Hi haurà qui no sàpiga que a Olot tenen un moai, una d’aquelles estàtues sagrades esculpides amb tuf de l'illa de Pasqua, al centre del poble. Manuel Tuki, un escultor oriünd d’aquell indret de la Polinèsia, va tallar-la l’any 1984 amb roca volcànica de la Garrotxa a fi de commemorar l’agermanament entre Olot i l’illa de Pasqua. Sí, ho han llegit bé: la capital de comarca prepirinenca i l’illa ubicada al mig de l’oceà Pacífic són germanes. La majestuosa figura està col·locada sobre un ‘ahu’, un altar cerimonial, i, posteriorment, van col·locar-li un barret de pedra i tot. Diuen que l’alcalde d’Hanga Roa, la capital de l’illa, va agafar una empipada considerable al veure que els garrotxins tenien l’aringa ora, el 'rostre viu' dels seus ancestres, plantat al mig d’una maleïda rotonda. 

El genocida més gran de l’illa de Pasqua era, irònicament, un fill del poble agermanat, originari del Masnou

Mal que bé, aquesta germanor entre pobles tan llunyans li devem a l’Antoni Pujador, olotí i amant de la cultura de Rapa Nui, que va ser un ferm activista pels drets dels seus mermats habitants. Pocs anys després, el 1987, l’antropòleg noruec Thor Heyerdahl, un septuagenari que en temps de joventut havia arribat a l’illa en una embarcació a vela feta de troncs i cordes, va convidar als catalans Antoni Pujador i Francesc Amorós a participar d’una expedició a l’illa de Pasqua, sent els únics espanyols participants en una missió oficial internacional en aquell territori. Cap dels dos catalans, però, eren antropòlegs. Antoni Pujador era un expilot d’aerolínies i treballador d’una empresa dedicada a l’exportació de caragols d'acer inoxidable, que va començar a fascinar-se per tot el relacionat amb l'illa de Pasqua als 13 anys, quan va llegir la novel·la Aku, aku (El secret de l'illa de Pasqua), on Heyerdahl es pregunta com els primitius pobladors van poder col·locar els gegantins moais sense l'ajuda d'elements mecànics. Francesc Amorós, al seu torn, és un medievalista i filòleg de la Universitat de Barcelona especialitzat llengües papús. 

Això no va impedir que aquesta parella d’expeditius amateurs descobrís, l’any 1990 (el mateix de l’estrena de Twin Peaks) que el genocida més gran de l’illa de Pasqua, el misteriós, sanguinari i fins llavors desconegut ‘Capitain Marutani’ (com figurava als arxius britànics), era, irònicament, un fill del poble agermanat, originari del Masnou: en Joan Maristany i Galceran, un pirata i negrer que l’any 1862, d’una tacada, va exterminar tres quartes parts de l’ètnia rapanui. El nom de Marutani, que ha passat de generació en generació, encara provoca calfreds a l’illa. “Fa uns vint anys vaig anar a la presentació d’un llibre titulat Pirata i negrer (Joan Muray, Historein Forum, 2000), escrit per un artista i historiador masnoví”, m’explica en Dani mentre em talla el serrell ben recte. “Aquest llibre —afegeix— va aixecar polseguera entre la burgesia del Maresme, que no volien que s’airegés la història fosca d’aquesta comarca. Però moltes de les grans fortunes venen del tràfic d’esclaus”. 

Ens trobem a mitjans del s. XIX. Les cròniques descriuen al capità Joan Maristany i Galceran, també conegut com ‘el Tara’ (El Maresme, 1832-1914), com un preceptiu bucaner de novel·la piratesca. Amb cara de pocs amics, lluïa un pegat per a l’ull que s’havia deixat a les costes de l’Àfrica. Carregat d’armes, sempre portava el seu fusell subjecte a l'espatlla, una col·lecció de revòlvers penjada al cintó i un ganivet de caçador, per si de cas. Provinent d'una important nissaga de capitans del Masnou, els Maristany de Ca la Tara, era inclement i cerca-raons. La tripulació del 'Rosa y Carmen', el seu navili, la formava una barreja de desertors, baleners, proscrits, renegats i aventurers, com sortits de L’Illa del tresor, que sembraven el pànic al seu pas per les illes polinèsies. 

Quan els nadius s’hi van acostar encuriosits, pensant que eren comerciants, els homes de Maristany van capturar més de 349 rapanuis, més de la meitat de l’illa

Provinents del port peruà del Callao, on tenia dona indígena i fills, un atziac 23 de desembre del 1862, vuit vaixells comandats per Maristany van arribar a l’illa de Pasqua. Per atraure la població local, van deixar a la platja un munt d’objectes lluents, una tàctica coneguda com ‘la chaquira’. Quan els nadius s’hi van acostar encuriosits, pensant que eren comerciants, els homes de Maristany van capturar més de 349 rapanuis, homes, dones i nens, més de la meitat de l’illa, inclosa tota la casta sacerdotal (els únics que sabien l’escriptura rongorongo, que avui continua indesxifrable), els dirigents i un nen de sis anys que era l’hereu de la tribu principal.

Un atziac 23 de desembre del 1862, vuit vaixells comandats per Maristany van arribar a l’illa de Pasqua

Més tard, van matar unes desenes de persones més, van destruir conreus i incendiar els poblats abans de tornar a fer-se a la mar. Després d’un llarg periple de set mesos per l’oceà, algunes de les embarcacions van ser capturades, i els pocs esclaus supervivents, malalts de varicel·la, van ser retornats a l’illa, on van contagiar a la resta de compatriotes, causant encara més baixes. Maristany, amb l’ajuda de l’armada espanyola, va aconseguir fugir de les autoritats i tornar al Masnou, on visqué plàcidament fins que va morir al llit als 84 anys. L’illa de Pasqua va quedar pràcticament despoblada, amb l’excepció d’uns pocs afortunats  que van poder salvar la pell amagant-se rere els moais.

El moai del Maresme

“El primer regal que va fer-li mon pare a ma mare va ser un penjoll amb un petit moai de fang. Encara el tenim a casa”, em revela el Dani mentre m’arregla les patilles, i la meva cara es petrifica com una escultura de l’illa de Pasqua davant aquesta coincidència. “El motiu és que els meus pares es van conèixer durant l’excursió a un bosc que tenim aquí al costat, entre Orrius i la Roca del Vallès. Allà, mig amagat entre la vegetació, es troba un moai”. Aquests tipus de misteris i sorpreses holístiques amagades als llocs més recòndits de la geografia catalana són les que nodreixen les pàgines d’Olot, un llibre captivador on, a més de pirates genocides, com ja hem dit, desfilen, entre altres, vulcanòlegs repudiats per anunciar la imminent activitat del volcà Montsacopa, assassins en sèrie oriünds d’aquesta localitat, monstres que habiten els aiguamolls de la Moixina, científics segrestats per naus extraterrestres i el vident que va localitzar amb la ment l’amagatall on una colla d’inhumans van mantenir tancada a la Maria Àngels Feliu, ‘la farmacèutica d’Olot’, durant 492 dies. 

Abans d’espolsar-me les restes de cabells de l’esquena amb un raspall, el perruquer em regala una altra interconnexió: “Fa anys vaig tenir un aprenent a la perruqueria que va demanar-se un any sabàtic per recórrer Llatinoamèrica. Allà va conèixer a una noia catalana. Olotina, per més senyes. Poc després van casar-se i resulta que és la neboda de la farmacèutica d’Olot. Ara regenta la farmàcia, és la nova farmacèutica d’Olot. Quan vam anar al casament, tots buscàvem la Maira Àngels Feliu, però no la vam veure”. Finalment, ja mentre passo per caixa i li demano consell al Dani per esmorzar de forquilla a algun bar del centre mataroní, el barber em pregunta per l’autor d’aquest còmic tant prometedor. “Jorge Alderete, li dic. Un dibuixant establert a Mèxic que toca el theremin amb el grup Sonido Gallo Negro. “Ostia, el Dr. Alderete! El vaig conèixer fa anys per les seves portades de discos de música surf, com les de Lost Acapulco o Los Straitjackets... Soc molt fan del seu rotllo ‘tiki’, i ara entenc el seu interès pel moai d'Olot)... L'Alderete i Olot, quina combinació més guai! Ara encara tinc més ganes de llegir-lo!”. Un cop al bar, demano un plat de sípia amb pèsols del Maresme, i mentre m’omplo la copa penso en aquella frase del físic Richard Feynman: l'univers sencer està en una copa de vi.