Barallar-se és important, fa de país seriós. És per això que, aquest dimecres, vaig sortir tan content de la Llibreria Ona. Barallar-se, el que és barallar-se, no es va barallar ningú, però, per un moment va semblar possible, cosa que, a parer meu, és més que suficient. Fa molt que les gents no s'esbatussen per qüestions literàries (potser caldria remuntar-se als temps de D’Annunzio) i malgrat tot hi ha persones que encara conserven indicis de la passió abrandada dels homes de lletres que es batien en dols celebrats a trenc d’alba. Això, que ja em sembla bé, és el que vaig poder entreveure en els ulls de Jaume Coll Llinàs, marmessor del llegat de Josep Carner i responsable del segon volum de l’Edició Crítica de la seva obra que acaba de publicar Edicions 62.
Una de les polèmiques literàries més entretinguda del nostre país
Acompanyat per l’editor Jordi Cornudella, Coll va començar la seva intervenció de forma tímida, amb el to més o menys pausat que hom espera d’aquells que, de les biblioteques i els arxius, n’han fet llar. Però, arribats al torn de preguntes, va obrar-se la transformació. Interrogat per la data de publicació d’una futurible edició de butxaca de la Poesia de 1957 (descatalogada des de fa dècades i difícil d’adquirir a preus raonables) Coll va esclatar. “Hi estic treballant”, va dir de mala gana, insistint (a l’estil Umbral) que ell havia vingut a Ona a parlar dels llibres que tenia sobre la taula, és a dir, Poesia dispersa pròpia i traduïda (1896-1924) i el seu suplement de 862 pàgines, part d’una obra monumental de la qual encara queden quatre volums per editar.
Sembla que el clàssic debat entre carnerians i anticarnerians, s’ha transformat en una lluita entre carnerians acceleracionsites i carnerians ‘pocapocibonalletristes
Que tot plegat ho digués visiblement enfadat i movent les mans amb un gest de reminiscències napolitanes no fa més que afegir llenya al foc d’una de les polèmiques literàries més entretinguda del nostre país, que fa poc va regalar-nos l’aparició d’un libel anònim, on s’acusava Coll de treballar massa “lent” i de tenir “morta l’obra de Carner”. Sembla que el clàssic debat entre carnerians i anticarnerians, s’ha transformat en una lluita entre carnerians acceleracionsites i carnerians pocapocibonalletristes. El marmessor, principal exponent de l’últim grup, defensa que el ritme pausat del seu treball es deu a les dimensions titàniques de l’obra del Príncep, que, per a ser entesa correctament, cal ser llegida des del principi, és a dir, des que el poeta tenia dotze anys.
Aquest és, de fet, el punt de partida del volum, que comença amb un escrit de 1896 anomenat El romans de la filadora morta. A ell se n’afegeixen més de 1.500 textos, molts d’ells absolutament desconeguts pel gran públic i que, en no ser recollits en cap llibre anterior, corrien el risc de caure en el sinistre oblit dels arxius. Hi trobem poemes majors i menors, provatures, cartes amb verset inclòs i traduccions, com les que va fer dels versos de Trilussa, mestre de la poesia dialectal romana i aficionat, com Carner i La Fontaine, a escriure històries protagonitzades per animals. Tot plegat se’ns presenta amb una pulcritud immaculada, fruit d’anys de treball meticulós i d’una passió obcecada que a punt va estar de dur Coll al col·lapse físic i mental.
No sé si Coll mataria per Carner, però, per ell, estaria disposat a morir, que, en certa forma, és el que fan tots aquells que dediquen la seva vida a una sola obra
Perquè, per abrandats que siguin els carnerians accelaracionistes, l’únic personatge veritablement romàntic d’aquesta història, és el marmessor, entregat a una tasca que, lenta o no, l’acompanyarà fins a la tomba. “Tinc els drets de l’obra fins al 2050 i, aleshores, espero estar mort” va dir, davant una audiència numèricament discreta tot i que fascinada per l'espectacle. No sé si Coll mataria per Carner, però, per ell, estaria disposat a morir, que, en certa forma, és el que fan tots aquells que dediquen la seva vida a una sola obra. Pot semblar una pèrdua de temps, sobretot en un món on, sistemàticament se’ns crida a dedicar les nostres vides a sectors més productius que el de la filologia, però impressionar, el que és impressionar, impressiona.
He començat dient que barallar-se és important, però potser l’important és estar disposat a fer-ho. Al cap i a la fi, les baralles són com el sexe; allò rellevant és la disposició, l'actitud, el gest. Opini el lector el que vulgui opinar sobre la poesia, les disputes carnerianes o l’existència de Carner en si mateix, aquí el que compta és que aquest dimecres, a la llibreria Ona, hi va venir un home convençut d’una idea concreta del que és la poesia i de com cal tractar-la. Un home amb un pla i un mètode. Un home, que sense necessitat d’esbatussar-se, semblava disposat a fer-ho. El seu nom era Jaume Coll Llinàs; la seva passió, Josep Carner; la resta, història.