A les nostres àvies mai els hi van preguntar si volien ser mares. Ni a les nostres mares, ja que estem. De fet, si alguna ho pensava, sabia que rebria un guixot ben negre en la llista de bones mullers i això és una cosa que cap no estava disposada a suportar. Suficient tenien amb fregar el terra, preparar el dinar, fer els llits, passar el tiràs, treure la pols, gestionar la compra, cosir vores, planxar camises. No, queixar-se per portar un fill la vida no entrava en els seus plans. Tampoc els hi quedava temps.
Fa relativament poc que les dones ens hem permès parlar sobre si volem o no ser mares. Som nosaltres les que, una altra vegada, ens hem hagut de treure de sobre les trompes de Fal·lopi i la pressió social per entendre que les bones decisions no poden mesurar-se sota les plomes de la cigonya. Bàsicament, perquè no hi ha ni bones ni males decisions, només un viatge personal fins al menyspreu més íntim per descobrir cap on volem que vagi la nostra vida. Si volem fills o no. I que, passi el que passi, no passa res, encara que als altres continuïn preocupats pel nostre úter: però nosaltres parim i nosaltres decidim. I, si no també.
¿Materniyá? no pretén posicionar cap decisió com a bona o dolenta. / Zenith
Marta Piedra (Madrid, 1982) també ha rebut la pressió social, per ser dona i per tenir 38 anys, 3 gossos i cap nadó. La il·lustradora i vinyetista reconeix que, en el seu cas, no li ha afectat massa. Potser perquè sempre ha anat a la seva bola o potser perquè als 30 el seu ginecòleg li va endrapar que segurament no podria ser mare a causa de la seva endometriosi. Va ser sense anestèsia ni res i, després del dolor, va resignar-se a la seva nova situació. Fa un mes que acaba de publicar el seu segon llibre, un còmic que ha titulat ¿Materniyá? (Zenith) per parlar des de l'humor i la sàtira sobre una qüestió que ens afecta a totes. Perquè, a ella, li surt la força pel riure.
Es nota al llibre que estàs fins al cony de moltes situacions.
Estic molt fins al cony del que es viu a les xarxes socials, em té l'enteniment ennuvolat. La gent atacant, tothom tirant-se merda... em sembla la punyetera guerra civil. Això no hi ha cervell que ho aguanti. També és veritat que el llibre surt d'un moment complicat, en ple confinament; i per això es pot notar la irritabilitat, perquè estava farta de la situació, d'estar tancada.
Tu que l'has parit, descriu ¿Materniyá? en una frase.
És el dilema que tenim les dones sobre la maternitat i que, a més, tenim totes.
La protagonista, Greta, ets tu?
No és autobiogràfic, però Greta té moltes coses de mi. No soc jo però podria ser jo perfectament.
Quins altres temes has volgut visibilitzar?
He volgut visibilitzar-ne molts però crec que al final he quedat curta, perquè he volgut visibilitzar també temes de micromasclismes però he acabat no tocant-los gaire. La meva intenció era tocar una mica tots els temes perquè jo soc molt de tocar-ho tot. Volia parlar de masclisme, de les dificultats que tenim les dones al terreny laboral, de la bretxa salarial... volia parlar de moltes coses però he hagut de sintetitzar.
Per ser mare es necessiten espermatozoides, però no fa falta un home.
També volia parlar del paper de l'home en tot aquest assumpte però al final em vaig centrar en nosaltres, que em semblava el més important. I crec que l'home ja està molt posat en tots els temes perquè també sigui protagonista d'aquest; els homes ja tenen el seu protagonisme i, a més, tampoc no té sentit que parli jo sobre paternitat.
I quin paper tenen els homes en aquesta decisió, realment?
Avui dia és veritat que es necessiten espermatozoides, però no fa falta un home. Quin paper té? Jo crec que el que la dona vol que l'home tingui. O almenys, així hauria de ser. Hauria de tenir més importància la decisió de la dona encara que la realitat és superdiferent.
Explica'm com el vius tu.
Jo ho penso amb el cor, amb la tripa. Sí que en tindria, però després penso: és el que vols? per què? per què et ve de gust de sobte? ho vols perquè penses que et quedaràs sola? Perquè m'ha passat i no pots tenir fills per això, encara que t'ho planteges. Jo tinc molt assumit que no vull així que, quan ho penso, de seguida em ve el no. Potser em reprimeixo a mi mateixa, no ho sé. Però un fill no és una ximpleria. No és ai, que graciós. No. És per sempre. I a mi tot el que és per sempre em tira molt enrere.
Gina (úter) i Ce (cervell), aquesta dualitat la representes amb aquests dos personatges, i és una mica com ho vius a la teva pròpia carn...
Jo tinc aquesta dualitat constantment. Pràcticament en totes les meves vinyetes apareixen. Jo crec que són més autobiogràfics aquests dos personatges, cervell i úter, que la mateixa Greta. Soc jo. Aquests dos són el meu pensament tots els dies, d'haver d'escollir.
Greta, Gina i Ce són els protagonistes del còmic. / Zenith
Però és curiós, perquè, tanmateix, tens clar que no vols ser mare...
És que a mi sempre m'ha fet molta por penedir-se'm de no fer les coses. Tanmateix, penedir-me de fer-les, no. També he pensat que, si em venen moltes ganes, hi ha opcions: es pot adoptar, em sembla el més responsable en els temps que corren, adoptar algú que ja està al món i que no té família. No entenc la necessitat que hagi de ser de la teva sang. Què més dona? És una persona que necessita afecte i amor, punt. Igual que també crec que hi ha mares i pares que no haurien de ser-ho.
Per exemple?
És que haurien d'examinar a la gent que vol tenir fills. Tu imagina't al xaval de Tik Tok aquest amb fills. Val que pot evolucionar, però imagina-t'ho evolucionat per on fa pinta evolucionarà, i tenint fills. És que ens extingirem per gilipolles.
El xaval de Tik Tok tenint fills? Ens extingirem per gilipolles.
Pesa més la pressió interna o l'externa?
El que tu et dius a tu mateixa, perquè el que et diuen ho vas interioritzant i t'ho repeteixes tu. Ets tu la que ha de conviure amb aquests pensaments i els pots o llançar a un costat, o seguir allà. Per això va molt bé fer teràpia. Per a tot, teràpia. I no és que li estiguis deixant la decisió a una altra persona, perquè la teràpia no és això. Però sí que et pot ajudar a desfilar el fil.
Sobretot, quan reps inputs.
A mi, els que més m'ha fet ressonar i m'ha desorganitzat per dins ha estat veure amigues, gent de xarxes socials, el paio que t'agradava a l'escolar i que és pare... Jo crec que això és el que més em regirava. Més que la pressió social per sí.
Em crida l'atenció que tu no l'hagis sentit tant però que als teus llibres mostris la pressió amb tanta diligència. L'has representat molt bé.
Crec que és perquè soc molt empàtica. I perquè també volia mostrar experiències d'altres persones, amb les que he parlat i a qui he preguntat, m'he documentat. Volia parlar d'això perquè sé que hi ha moltíssima gent que pateix aquest tipus d'assetjament social. Encara que a mi no m'hagi interpel·lat tan directament, jo volia representar aquestes persones. També m'interessava molt el punt de vista de persones més grans que jo que ha sentit la pressió, potser molt més que nosaltres. Per això al llibre hi ha una conversa entre Greta i la seva mare.
Marta Piedra dissenya vinyetes des de l'irona i la sàtira.
Podria ser una conversa amb la teva.
Podria, perfectament. De fet, la meva mare no és una persona ni a la que li agradin els nens. Jo no era una nena esperada. Però t'ho havies de menjar amb patates.
Tanmateix, existeix la romantització eterna de la maternitat.
Jo crec que s'està començant a trencar, però costa. També passa una cosa súper curiosa: com que Instagram et mostra les coses que a tu t'interessen, et sembla que tothom pensa com tu. Però no. Després et trobes amb la persona que diu que ser mare és superguai però no et diu que també és una merda. Com qualsevol altra cosa. Entenc que el vincle que has de tenir amb aquesta criatura ha de ser l'hòstia, però també és l'hòstia haver d'estar tots els dies aixecant-te a les dues del matí i ficar-li la teta a la boca.
De moment, has rebut bon feedback.
Sí. És que les coses tractades amb humor són més fàcils de digerir. Perquè això es pot tractar molt dramàticament, però jo crec que si li dones una mica de sucre a una cosa molt amarga, passa millor.
Spòilers fora, però el final queda molt obert.
No em volia posicionar. No vull que sigui un llibre d'opinió. Preferia no posicionar-me. Jo a nivell personal tinc la meva decisió molt presa, però el personatge no soc jo i vull que la Greta sigui qualsevol dona que es llegeixi el llibre.
Volies fer reflexionar.
Sí. És una sessió de teràpia a 170 pàgines.
Qui t'agradaria que ho llegís?
Està orientat a dones. Però fixa't: sempre se m'apareixen noies al cap i jo crec que un tio s'ho pot llegir i passar-s'ho bé. I, sobretot, conèixer una mica què és el que passa per la ment d'una dona quan arriba aquest moment.
I què t'agradaria que et digués qualsevol persona després de llegir-ho?
Que ha rigut que t'hi cagues. Que s'ho ha passat teta. La intenció és riure, que s'ho passin bé; si de passada s'enduen una reflexió, millor. I preferiria que fos així.
Si tens una última reflexió, és el moment.
Doncs et diré una frase que sempre deia la meva àvia i que em sembla adequada: els fills són 9 mesos de malaltia i tota la vida de patiment. Això va ser el que li va dir a la meva mare. El que la meva mare em va dir a mi. I el que jo li diré als fills d'una altra.