Mathias Énard és un home tranquil. He quedat amb ell a la Llibreria Finestres, i fa uns mesos va estar a la residència del mateix nom, a Palamós, per acabar un nou llibre que es publica aviat en francès. "Els meus llibres primer surten en francès i un any després aproximadament es tradueixen", em diu. És a dir, que no passa com amb la Sally Rooney, que surt directament a totes les llengües i a tot el món. Énard gaudeix d’un traductor fidel al català, en Jordi Martin Lloret, que ha fet una traducció extraordinària i no pas fàcil. A Desertar s’hi barregen cartes manuscrites, fragments d’un dietari, diàlegs, descripcions barroques d’un narrador... i filosofia. En el text ressona la història vigent d’Europa a partir de dues històries i el canvi constant de temporalitats. Amb Brúixola, l’any 2015, va merèixer el Premi Goncourt, un dels premis més prestigiosos a França.
On neix aquest llibre?
El projecte neix fa molts anys. Jo estava a Weimar l’any 2016, hi havia anat per recollir un premi d’una fundació alemanya. Es va celebrar un sopar a l’Ettersberg, una muntanyeta, on els nobles alemanys hi tenien un castellet. Allà hi havien fet teatre Goethe i Schiller. Quan m’ho ensenyen, em diuen que fa uns anys hi havia vingut Jorge Semprún. A mi això em va sorprendre perquè l’havia conegut i me’n considerava amic seu. És un home que em fascinava. Llavors em diuen que Semprún havia vingut per celebrar el cinquantè aniversari de l’alliberació del camp de concentració de Buchenwald. I jo que vaig preguntar: "Però, Buchenwald és molt lluny?", i em van fer sortir a un balcó per dir-me que era allà, just a sota. Aquest encreuament em va impressionar. No havia caigut d’aquesta relació.
Què és el que et porta a escriure?
Tu potser no ho coneixes, però fa uns anys es publicava una guia resum de temes importants, es deia For Dummies. Quan em poso a escriure pensava a fer una petita guia, resumint cent anys, a través de la vida d’un personatge i fer una espècie de resum del segle XX. Aquí apareix també la necessitat de parlar d’Alemanya de l’Est, apareixen també les matemàtiques, la deportació. Em poso a escriure-ho i just esclata la guerra a Ucraïna. I llavors vaig veure que el llibre que escrivia ja no podia ser el mateix. Un noi que fugia de la guerra, un desertor, era una imatge que se’m va revelar.
Parlem del llibre.
El llibre té molts gèneres literaris. És una enciclopèdia de formes d’escriure. Documents, cartes, manuscrits, història estrictament... Per mi la imatge del llibre era una trena de cabells. Responia a aquesta forma, tot es trenava.
El pacifisme comunista era mentida i era propaganda
T’han comparat amb Céline: un autor problemàtic per antisemita. Però també he llegit que consideren que el teu llibre parla de la pau.
Per mi el llibre parla més de la guerra que de la pau. Hi ha un pacifisme en la figura del protagonista, el Paul. Un pacifisme comunista, que sabem que és mentida i era propaganda. Però és un llibre subtil sobre la violència invisible de la guerra. Com la guerra es desplega. Per mi no té res a veure amb Céline, són dos estils molt diferents. Aquí la guerra no es mostra, és subtil. Això es mostra amb molts símbols: el cos de la dona, l’ase, l’arbre... És la natura que ha provocat aquestes ferides, és una conseqüència però no directa.
Tens un estil molt barroc, sobretot llegint-te en català.
Imito unes cartes d’amor d’un jove de trenta anys. Això em va costar molt. Està apassionat. Calia que m’imaginés com feia jo les cartes d’amor fa trenta anys, però sobretot, calia imaginar-se com ho faria un alemany de l’època. Això era molt important. Com trobar formes d’escriure de l’època. Em va fer falta fer una recerca.
Però aquestes cartes d’amor, les esperances del Paul. Aquí no n’hi ha cap deserció, oi?
Exacte. No és un llibre de petites desercions, ni de bon tros. Són les contradiccions d’una deserció total. Global, diguem-ne. No pots desertar si abans no t’has compromès. La deserció m’interessa quan la seva resistència ja no té cap sentit, perquè tot el món ha canviat. M'interessa com s’enfonsa el comunisme, i la idea que se’n deriva també de fi de la història. Perquè vist així, com una imposició total del capitalisme, també és problemàtica. No hi crec amb aquesta tesi. I les matemàtiques, en el cas de Paul, són aquella ciència exacta que persisteix i que el salva de seguir creient. Gràcies a les matemàtiques pot viure la felicitat de la certesa, cosa que amb el comunisme no pot fer-ho, ha de desertar.
Què t’interessa de la història del segle XX?
Per mi la relació entre col·lectiu i persona és essencial. També sobre la idea de relat. Per mi era important treballar el relat col·lectiu de tota la novel·la amb la veu del protagonista. De fet, és com funciona moltes vegades la història, i això que la filosofia ha problematitzat com el relat dels vencedors. El llibre juga amb aquesta distància entre aquestes dues lògiques: el col·lectiu, l’individu. Per preparar el llibre vaig llegir molts relats reals de nens que havien nascut a un bàndol o l’altre d’Alemanya, i què passava quan tenien la família dividida. I vaig identificar com n’hi havia que sí que podien creuar. Em va encuriosir veure com hi havia gent que vivia l’homosexualitat reprimida, però no tant com ens podem imaginar. Volia cercar la complexitat del relat històric. És a dir, com el relat històric i col·lectiu d’Alemanya té les seves esquerdes i és molt més complexa.