Aquest estiu el Museu Diocesà de Barcelona ha fet una jugada mestra programant una exposició dedicada a un dels pintors més importants de l’art modern; Henri Matisse (Le Cateau-Cambrésis 1869 - Niça 1954). El seu cognom escrit en un rètol al bell mig del barri Gòtic, es converteix en una atracció turística més, sobretot pels que venen de França. L’exposició es titula Matisse. Art en equilibri i es pot visitar fins al 22 d’octubre.
Flotant en mig del no-res
La mostra se centra en el període immediatament posterior a una severa intervenció quirúrgica realitzada el 1941 fins als seus últims dies. Segons el pintor, aquesta operació va ser com tornar a néixer i això li va donar forces per continuar creant. A partir de llavors, les seves obres busquen transmetre un sentiment de pau i tranquil·litat. Una litografia de la mostra que constata aquesta intenció és La caiguda d’Ícar a Verve (1945), on el sentiment de tranquil·litat es troba en la sensació de flotar enmig del no-res.
A causa del seu estat de salut, en aquest període executà moltes obres a força de retallar papers. Aquesta tècnica fou molt innovadora en aquell moment i això fa que avui sigui tan famosa la sèrie de litografies titulada Nus bleus (1952), de les quals se’n poden contemplar quatre en l’exposició. Ara bé, també s’hi exposen obres que passaren més desapercebudes, però són igual d’importants en la seva trajectòria, com les que va crear per a la Revista Verve. Les cobertes de Verve exposades són un magnífic recordatori de la seva preferència pel color i les línies sinuoses.
L’exposició esdevé repetitiva i curta, ja que amb l’observació d’una sola sèrie es pot donar per vista la resta. Hauria estat preferible aprofundir més en la riquesa de l’etapa final de Matisse
L’exposició també inclou un gran repertori de retrats dibuixats per l’artista francès. Aquest ventall d’obres és interessant perquè demostra la traça del pintor en el dibuix. No obstant això, la gran majoria d’obres exposades es redueixen a aquest tipus de retrats realitzats amb un sol traç a tall d’esborrany. Per tant, l’exposició esdevé repetitiva i curta, ja que amb l’observació d’una sola sèrie es pot donar per vista la resta. Hauria estat preferible aprofundir més en la riquesa de l’etapa final de Matisse.
L’exposició acaba amb un recull de fotografies i un vídeo dedicat a la Capella del Rosari de Vence, dissenyada per Matisse (c. 1950). Un espai de meditació on, sens dubte, el pintor aconsegueix transmetre aquest sentiment de pau i tranquil·litat que sempre buscava. D’una banda, cal dir que es podria empatitzar més amb l’acolorit espai si les fotografies no fossin en blanc i negre i el vídeo en francès estigués subtitulat. D’altra banda, cal insistir que, l’exposició està donant a conèixer obres poc conegudes de Matisse, però igual d’interessants que la resta de les seves creacions.