L'escriptor Matthew Tree (Londres, 1958) acaba de publicar el pamflet No sóc racista, però... en què vol, no només desfer els tòpics i prejudicis cap a les persones que tenen un fenotip diferent del nostre, sinó que ofereix una oportunitat per desempallegar-nos del racisme, aquesta xacra malèfica que presenta com un anacronisme pseudocientífic, cada vegada més rebutjat per les societats avançades. L'any 2011, Tree ja havia escrit l'assaig sobre el racisme Negre de merda. El racisme explicat als blancs. L'autor, que viu a Catalunya des de 1984, ha publicat Aniversari. Quatre reflexions sense cap mena d'importància després de passar exactament vint anys entre els catalans, l'any 2005, La puta feina, el 2006 i i La vida després de Déu, en una carrera literària començada amb el Premi Andròmina de narrativa amb l'obra Ella ve quan vol. L'any 2013 publica la novel·la SNUG, que el 2016 apareix en català amb el títol De fora vingueren, amb traducció de Jordi Cussà. Traductor a anglès de diferents autors, és col·laborador de diversos mitjans.

Foto: Sergi Alcàzar

El títol del llibre és No sóc racista, però... una frase que ja et permet sospitar que qui la diu potser sí que ho és.

Fa deu o quinze anys que aquesta frase s'ha convertit en un tòpic parlat. Això vol dir que el racisme està mal vist, però la gent continua tenint prejudicis. Per això es defensen dient això. De fet, a la novel·la De fora vingueren hi ha diversos capítols en què un personatge racista va dient "no sóc un ...". Ni tan sols diu la paraula!

El racisme està desprestigiat, com a teoria, però en canvi els prejudicis hi són.

Com tantes idees va començar com una teoria pseudocientífica propulsada per científics genuïns que es van equivocar. En aquella època, finals del XVIII i inicis del XIX, era una cosa minoritària, però que amb el pas del temps es va anar popularitzant. Hi ha molta gent que encara pensa en termes de l'any 1900. Aquesta gent que creu que és lògic parlar de races, que les races existeixen, que els jueus, els negres o els amerindis són inferiors... està ancorada en idees de fa més d'un segle. Potser no està de més recordar que el racisme és un anacronisme.

Darrerament hem vist com als Estats Units el racisme encara era molt viu i era un dels motius d'indignació, especialment entre la gent jove.

No només als Estats Units, però. Diria que el racisme continua viu una mica a tot arreu. Però el racisme entre la generació dels meus fills és molt minoritari com a idea. Escolten rap, que és un invent afroamericà. Evidentment hi ha grups petits de joves que formen part d'escamots d'ultradreta, però no ho veig tan estès entre la gent jove.

Hi ha esperança, doncs, que desaparegui?

Estic convençut que és una cosa que està a les acaballes. És anacrònic, pseudocientífic... És com la gent que creu que la terra és plana, que ara ha tornat a repuntar gràcies a YouTube. Però el racisme després de la Segona Guerra Mundial, el racisme ha deixat de ser socialment acceptable. Una de les excepcions seria l'Anglaterra de després del Brexit, on hi ha hagut un ressorgiment d'incidents racistes.

Estic convençut que el racisme està a les acaballes. És anacrònic i pseudocientífic 

Tu vas néixer a Anglaterra, però fa mitja vida que vius a Catalunya. Hi ha semblances pel que fa a prejudicis racistes?

Diria que Catalunya està actualment on era Anglaterra als anys 90. S'ha de pensar que llavors Anglaterra ja havia tingut 50 anys d'immigració afrocaribenya, pakistanesa, índia, africana... dels països de la Commonwealth. Per tant, Anglaterra ha passat d'una posició racista a una en què el racisme no és acceptable, ja. Amb l'excepció d'una minoria molt cridanera, no és acceptable. A Catalunya diria que no és acceptable, però encara hi ha molta gent que guarda els mateixos vells prejudicis. La idea que certa gent no és prou intel·ligent perquè tenen un fenotip diferent. Una cosa que és pseudociència total. És com creure en les fades al fons del jardí.

El racisme és una pseuciència perquè la idea de races no existeix...

Existia, quan hi havia 16 races humanes al planeta Terra. Segurament n'hi devia haver més, però només se n'han descobert 16, 15 de les quals han desaparegut, deixant una, l'homo sàpiens sàpiens. Cosa que suggereix que vam ser els primers racistes.

Parles al llibre en primera persona al llibre. Des de l'Anglaterra de la teva infantesa fins al revelador viatge a Tanzània. Fins a quin punt t'ha servit per posar-te davant del mirall?

No escriuria sobre aquest tema si no fos una qüestió personal. Aquest o qualsevol altre. Però, per mi, el racisme sempre ha estat un tema important. Els meus pares tenien amics que eren pakistanesos, afrobritànics, jueus, em vaig criar amb aquesta diversitat, però fins i tot per a mi suposava un sobreesforç parlar amb gent d'aquests orígens perquè tenia por que no pensessin que era racista. Això fa que la conversa fos complicada. No vols somriure massa per no donar segons quina idea, sempre amb l'ai al cor de no ficar la pota. Això és una forma de racisme invisible. Erradicar això ha estat un objectiu i els últims rastres del racisme invisible van desaparèixer amb el viatge a Tanzània que vaig fer per la novel·la, De fora vingueren...". Primer perquè notes que ets la minoria total i segon perquè com que sempre estava amb gent d'allà, oblidava que era blanc. Fins al punt de trobar-me dos blancs que em van provocar un xoc. Un rebuig per la seva pell blanca i els colors que vestien, tan diferents dels africans. De seguida recordes que tu ets com ells, cosa que et fa veure l'estupidesa de fons del racisme.

El racisme es basa en uns tòpics fàcils de desmuntar.

Bàsicament són tòpics sense cap base real, ni mínimament científic. Si mires els primers teòrics científics, molt reconeguts en altres camps excepte aquest, t'adones que els mancava molta informació. Quan fa trenta-sis mil anys els homo sàpiens sàpiens van arribar al que és Catalunya des de l'Àfrica eren negres i va ser amb el pas del temps i la manca de vitamina E i la manca de sol, que es van anar tornant blanc. Al passat ancestral tots teníem el mateix fenotip.

Foto: Sergi Alcàzar

Quan fa trenta-sis mil anys els homo sàpiens sàpiens van arribar al que és Catalunya des de l'Àfrica eren negres​

Un altre dels tòpics és que els immigrants no paguen impostos o que tenen més ajudes que els altres. Malgrat que això està ben contradit, hi ha partits que ho continuen fent servir, amb èxit, a les seves campanyes electorals.

De fet, és exactament al revés: els immigrants paguen religiosament els seus impostos perquè se senten més vulnerables que els que són d'aquí de tota la vida i no volen problemes amb les autoritats. Són contribuents nets a la tresoreria pública. A més, la presència immigrant sempre és positiva. Són un estímul cultural en tots els camps. L'Anglaterra dels anys 50, la dels meus pares, era monòtona i avorrida, amb tothom compartint els mateixos referents i fenotips. Amb l'arribada dels immigrants, primer majoritàriament afrocaribenys, es produeix una explosió i poc després ja fan novel·les, disseny de moda, pel·lícules... La cultura necessita aquests xocs i estímuls. A Catalunya ho veiem amb Najat El Hachmi, una de les millors escriptores catalanes. O el cantant Daura Mangara, de Banyoles, que aviat coneixerà tothom.

Tu li dones veu al llibre.

Ho trobo absolutament necessari. L'autor, que és blanc, que calli, almenys una estona, i que parli un afrocatalà.

El Brexit, com deies, és una certa enyorança d'aquest passat en què tothom era igual i compartia els mateixos referents.

És un passat que no tornarà perquè cap dels que van promoure el referèndum del Brexit no coneixien. És un mite als seus caps, però l'Anglaterra dels anys 50 no era cap paradís tampoc. Per tant, el Brexit està basat en una fantasia. Quan els meus avis eren vius, Londres controlava una quarta part de la superfície de la terra. Al cap d'una generació, l'Imperi britànic havia desaparegut. La meva generació no en parlava d'aquestes qüestions, tot i que amb el Brexit hi ha hagut un retorn a aquesta enyorança d'una Anglaterra imaginada.

Amb el Brexit hi ha hagut un retorn a una enyorança d'una Anglaterra imaginada.

Ara que el nou 007 serà dona i negra, els mites de l'Anglaterra de sempre ja no seran el que eren...

Fixa't que el primer ja els va sortir independentista escocès!

Volia parlar de la nomenclatura. Podem parlar de negres o moros?

Els termes depenen de com es diuen i de qui els diuen. Conec afrocatalans que diuen que són negres i que volen que els diguin negres. Si tu dius que estaves parlant amb un amic negre no passa absolutament res. Però si tu dius que els negres són menys intel·ligents que els blancs, però, en canvi, són molt bons fent esport, això ja és absurdament racista. Això passa, per exemple, en el cas dels jueus. Hi ha gent que no en diu jueus i parla de sionistes. Però no tots els jueus són defensors acèrrims de totes les accions de l'estat d'Israel, ni de bon tros. El que influeix és el to. Ells poden criticar Israel, però hi ha gent que critica d'una manera tan dura i fanàtica que tens la sensació que no el critiquen com ho farien amb Myammar, sinó que hi ha alguna cosa més al darrere.

Reivindiques també que cal distingir entre les diferents nacionalitats d'africans o asiàtics, perquè a ningú se li acudiria assimilar un italià i un rus.

Fins i tot si ets un xenòfob i dius que els polonesos són ganduls o els francesos són uns estirats, estàs reconeixent que tenen un país, un idioma, una cultura... Si dius els negres, els moros, etc. els estàs negant la seva cultura i el seu origen nacional propi.

Al text d'en Daura Mangara es parla del racisme de la mirada.

En Daura explica que si vas a un lloc on els negres no hi van, notes que la gent t'està mirant. I potser només et miren perquè és inusual, però si això passa cada dia, a cada moment, en tots els llocs on no és normal veure una persona negra, només que siguis una mica sensible –i els afrocatalans ho són com tothom– al final fa que acabis anant als llocs on no et miraran. Fa que no surtis dels llocs habituals dels negres, de la zona de confort. Això no hauria de ser així.

Després, si no surten del lloc on es troben còmodes, es diu que no s'integren o es barregen.

I això que la majoria d'ells, els que han nascut aquí especialment, són catalans de ple dret, amb el bagatge cultural i lingüístic català a més de l'herència del seu pare. El més curiós és que aquí a Catalunya tenim colònies holandeses, alemanyes i, sobretot, angleses, que viuen a la Costa Brava on tenen advocats anglesos, botigues especialment preparades per ells, no parlen en castellà, ni ensumen el català, però són més acceptats que els catalans amerindis o africans.

Foto: Sergi Alcàzar

Tenim colònies holandeses, alemanyes i, sobretot, angleses, que viuen a la Costa Brava i no parlen en castellà, ni ensumen el català, però són més acceptats que els catalans amerindis o africans

Malgrat el classisme que hi ha en el tracte cap als immigrants, el racisme al final també l'acaba patint el jugador de la NBA, per més ric que sigui.

Hi ha un article del Monzó, recollit a El dia del senyor, que fa referència a una anècdota que va viure al Bocaccio, on no van deixar entrar un home negre per qualsevol excusa indumentària, fins que una dona blanca de la mateixa colla va dir als porters que es tractava d'un músic nord-americà de jazz que estava actuant amb ells. Normalment el racisme prima per sobre del classisme. Pots ser ric i prestigiós en el camp que sigui, però no et coneixen et tractaran d'una manera racista. Un dels atletes estrella anglesos en una entrevista li van preguntar quantes vegades l'havia parat la policia al volant del seu Ferrari, i va confessar que li havia passat un munt de vegades.

Policies i porters de discoteca són dels col·lectius amb més denúncies de racisme.

A Catalunya és vergonyosa la qüestió de les discoteques. Hi ha un munt d'històries de grups de nois catalans –blancs i negres– als quals als blancs els deixen entrar i als negres no. M'agradaria saber quines idees tenen la gent del món de l'oci nocturn. Només cal veure els cartells d'Ayuso, vine a Catalunya per veure on tenen el cap.

A Catalunya és vergonyosa la qüestió de les discoteques. Hi ha un munt d'històries de grups de nois catalans, als quals als blancs els deixen entrar i als negres no

A les noves generacions de catalans els falten referents diversos?

Això està canviat una mica, però a mi m'irritava força que als anuncis on es recomanava alguna cosa mai no veies una persona amb faccions ameríndies, ni negres, ni nordafricanes... Viuen aquí, com és que no hi surten? Va canviant, però no prou encara i hauria de ser el més normal del món.

Al món teatral hi ha hagut demandes de poca presència i papers per actors afrodescendents.

A les sèries o pel·lícules quan hi ha un personatge negre tot gira al voltant d'aquesta qüestió, com si no fos un personatge com tots els altres. No hauria de ser obligatori que la negritud fos el tema. S'han fet obres de Shakespeare amb actors negres –més enllà d'Otel·lo– i no passa res.

A Catalunya hi ha la particularitat que, depenen d'on és la persona que tenim al davant, ens acabem adreçant amb una llengua o altra. Parlar en castellà als estrangers per sistema, sense saber si parlen o no el català, no deixa de ser una forma de racisme.

A mi m'ha passat de mantenir una conversa de fins a deu minuts amb una persona i quan s'ha adonat que no sóc nascut aquí, canviar al castellà. I això que tinc el mateix fenotip! Doncs, si no tens el mateix fenotip, encara que siguis català i comencis parlant en català, se t'adreçaran en castellà. És irritant! És molt difícil aprendre un idioma, però encara més si has d'ensenyar als parlants d'aquell idioma a parlar-lo amb tu. Això va més enllà del que una persona ha de fer amb un idioma que està aprenent.

Foto: Sergi Alcàzar

És molt difícil aprendre un idioma, però encara més si has d'ensenyar als parlants d'aquell idioma a parlar-lo amb tu

Ens hauria de fer pensar que, més enllà de la immigració, la comunitat gitana és víctima del racisme malgrat la seva presència de segles a Catalunya.

És deplorable. No és un tema que conegui amb profunditat, però les comunitats gitanes són catalanoparlants de segles i han exportat l'idioma més enllà del país.

Si tots ens relacionem més, els prejudicis duren el que duren.

Amb el temps et tornes daltònic i no reconeixes als fenotips diferents. Ara quan estic amb un amic nordafricà, amerindi o negre no és que no doni importància al fet que té un fenotip diferent, sinó que ni tan sols hi penso. Això és perquè ja hi estic acostumat. Això, a la generació dels meus fills cada vegada serà més normal. A Banyoles, on mig visc, és molt gratificant veure grups de joves que entre ells ni s'adonen de quin color són. Han crescut junts i són amics des de fa anys.

Potser aquest llibre d'aquí a uns anys ja no serà necessari.

Tant de bo!