"Aquesta vegada ha sigut una mica atípic respecte a com funciono normalment", explica en Max. En Max és en Francesc Capdevila i Gisbert, un dels artistes més rellevant del món del còmic i la il·lustració a casa nostra, autor de personatges tan icònics com Gustavo, Peter Pank o, més recentment, Bardín. Avui m'espera a la seu de l'editorial Finestres, un pis de l'Eixample amb aire a club privat de gentlemen anglesos, que contrasta amb la seva presència de vella estrella del rock. Figura que va irrompre a la dècada dels setanta com a membre destacat de la generació del còmic underground, el de publicacions com El Vibora, El Rrollo enmascarado o Cairo, a la seva llarga llista de reconeixements (va ser Premi Nacional del Còmic el 2007), ara ha sumat el Premi Finestres de Còmic en català per Què, una obra que combina l'estil minimalista de les seves dues obres anteriors: Rey Carbón i Fiuuu & Graac, però amb el sentit de l'humor de Bardín.
En algun lloc entre L'auca del Senyor Esteve, l'Odissea d'Homer i el Carpanta de Bruguera, Què és el viatge iniciàtic cap al no-res d'un home de mitjana edat en crisis. Un paio del segle XX perdudíssim en el segle XXI, que fa camí intentant cercar respostes als molts dubtes que l'assolen. Una visió lúcida i translúcida, carregada d'humor, de la societat actual retratada per un autor que en aquestes pàgines, traçades amb una magistral sentit del minimalisme estètic, aporta tota la seva sapiència vital. "Vaig veure la convocatòria del premi Finestres i vaig pensar que m'hi podia presentar", continua. "Passa que només tenia dos mesos per entregar l'obra i, pràcticament, havia de començar de zero. És a dir, en aquell moment no tenia cap idea al cap. Però m'hi vaig posar i va sortir l'esquema general. Quan faig un còmic, m'espero a què em vinguin les idees. A vegades vénen moltes, però la majoria les aparto perquè no tenen massa substància o no les hi trobo recorregut en aquell moment. Però en aquest cas, vaig haver de forçar una mica la màquina i això ha sigut positiu per a la creativitat. De fet, tampoc no ha estat res nou per a mi, perquè com a il·lustrador, estic acostumat a entregar amb plaços de temps molt justos i això m'estimula la imaginació. En un principi em vaig passar dos o tres setmanes tantejant altres idees o mirant idees antigues, a veure si alguna funcionava. Fins que aquesta va començar a prendre forma i vaig veure que havia d'anar per aquest camí. Bàsicament és una estructura narrativa molt concreta, com una obra de teatre, en què a cada episodi li podia enxufar un tema diferent. Amb aquesta base, van començar a néixer els personatges i, a partir d'aquí, tot va anar bastant rodat".
Conflicte i humor
Què és una novel·la gràfica de mons en confrontació. Té uns referents molt clàssics, però es parla de temes molt actuals: les noves masculinitats, la influència de les xarxes socials, la gentrificació de les grans ciutats... És un viatge iniciàtic, però a la inversa. El personatge sempre va a la contra, en la direcció oposada. Vol fer el camí de Santiago per trobar-se, però acaba a Turquia totalment perdut, amb més preguntes per resoldre de què s'havia plantejat a l'iniciar la seva particular odissea. "A Què tot està sota el signe del conflicte. Trobo que aquest és el tema d'avui en dia: estem immersos en conflictes constantment. Volia reflectir aquest ambient de confrontació que es crea per qualsevol tema, des dels més importants als més xorres. La gent viu en la confrontació. I uns fan pinya aquí, els altres fan pinya allà, i n'hi ha que ho odien tot i tothom. Tot està molt crispat. Vaig decidir anar per aquí, però amb molt humor".
A Què tot està sota el signe del conflicte. Trobo que aquest és el tema d'avui en dia: estem immersos en conflictes constantment
L'humor, marca d'aigua de l'obra de Max, és una de les maneres més intel·ligents i descriptives per entendre aquest gran misteri que és la vida. "Per mirar d'entendre-la o, com a mínim, per suportar-la", destaca. "Jo miro de prendre distància i l'humor és una manera de prendre aquesta distància". També mira de relativitzar les coses, assevera, començant per ell mateix. "L'humor, ja d'entrada, me l'aplico a mi mateix. És una ajuda. T'ajuda a no estar permanentment fastiguejat, emprenyat. Tot i que de motius per estar emprenyat n'hi ha. De fet, en sobren. Però no pots viure eternament enfadat. L'humor és una eina perfecta per canviar el focus, per il·luminar allò que habitualment queda a l'ombra. I les coses que semblaven irrisòries prenen importància, i les que semblava que eren importants queden a l'ombra. Trobo que és és un exercici molt sa, mirar-se el món així. Moure el focus et permet veure el món d'una altra manera".
I al final Què?
Llegint Què vaig pensar, encara no sé per què, en El Mag d'Oz. Podria ser un referent. Però no ho ha estat. La nova obra de Max, però, sí que, com el conte de L. Frank Baum, ressegueix l'estructura del viatge iniciàtic. Un gènere molt ben definit i estudiat, fins i tot massa. "De fet, s'ha convertit en una plantilla que pot usar qualsevol autor i amb només canviar quatre elements, escriure un llibre. El Mag d'Oz és un exemple, clar. L'Odissea és un altre de més antic i primitiu. És un gènere que té segles d'existència i jo el que volia era fer-ne ús per estripar-lo. És molt avorrit allò del protagonista que va enfrontant-se a proves i superant-les, superant-les i superant-les fins al final aconseguir allò que buscava, convertint-se en una persona millor i més realitzada. El problema és que la vida real no és així. A la vida real ensopegues i potser has de tornar al punt de partida". La vida, cert, és més semblant al Joc de l'Oca, a vegades arribes al final, però el més probable és que caiguis al pou o que hagis de tornar a la casella de sortida. El viatge que planteja Què és aquest, amb un personatge que arriba al final sense aprendre res ni convertir-se en millor persona. "Així que sí, he agafat l'esquema dels viatges iniciàtics per demolir aquest fals optimisme".
He agafat l'esquema dels viatges iniciàtics per demolir aquest fals optimisme
Espòiler, al final de Què, Max mata el seu personatge. "Sí, el mato. De fet la mort és un fet, el més incontestable de l'existència, que com a societat, encara no tenim assimilat. Però la mort del protagonista no és exactament el final. El mato, sí, però després passa una altra cosa". I aquesta és una de les lliçons, tot i que en Max no vol impartir doctrina de res, que s'extreu de la seva novel·la gràfica: després d'aquí no hi ha res. "És el que penso, però tampoc ho imposo". De fet, el llibre dóna a entendre que potser hi ha alguna cosa. "Jo sóc un creador de ficcions. No sóc un sociòleg ni un expert en res, pel que no puc donar respostes a res. Jo em faig preguntes i les plantejo a través de l'humor. El llibre deixa anar una mena de discurs, però no és un discurs tancat, això ho deixo en mans de cada lector, perquè hi ha moltes situacions ambigües i interpretables". És aquest un dels fets que en Max denuncia de l'art contemporani: li molesta que primer faci el discurs i després vingui l'obra. "El resultat és que hi ha discursos súper potents amb obres pobres i tristes. Trobo que hauria de ser al revés: has de fer l'obra més estupenda possible i que el discurs neixi després de la pròpia obra".
Els homes parlen amb la Titola
De Què destaco la visió pausada i reflexiva que un home de 66 anys fa de la societat de l'any 2023. Un retrat crític, però amb intenció d'entendre'l. Hi ha una crítica, però hi ha pensament i una voluntat d'aproximació. "L'últim que vull en aquesta vida és ser l'abuelo cebolleta. No soc un iaio rebotat amb el món perquè no l'entenc". Un d'aquests fets és el dibuix que fa Max de la masculinitat i els rols de gènere avui dia, reflexió representada a la novel·la pel personatge del Titola. "Necessitava una contrapartida del protagonista i vaig decidir que fos una veu interior".
És el paradigma d'aquesta masculinitat que ha marcat el patriarcat durant segles, que ha castigat brutalment les dones, però també els homes, creant uns estereotips que ens són totalment nocius
Veus interiors en tenim moltes: el nen interior, l'ombra de nosaltres mateixos... Totes les persones en realitat són moltes persones alhora, inclús en conflicte amb nosaltres mateixos. Una d'aquestes veus que tenim els homes és la titola. De fet, hi ha homes que només parlen amb la titola. "Això m'anava bé per introduir-ho en un context de matisos i grisos. Perquè la vida no és blanc o negre. Aquest Titola, que no és més que una titella dins d'un teatret, en el fons actua com el personatge que té seny. És un personatge molt ingenu, però alhora és molt protector amb el protagonista. Però, per altra banda, és el paradigma d'aquesta masculinitat que ha marcat el patriarcat durant segles, que ha castigat brutalment les dones, però també els homes, creant uns estereotips que ens són totalment nocius. De resultes de tot això, ara estem en un punt en què no sabem cap on anar ni com sortir-nos, perquè estem en un pou en què ens hi hem ficat nosaltres mateixos".
Xarxes socials i franquícies
Sensacional també és el capítol en què el protagonista de Què es topa amb una influencer i divaga sobre el fet cultural actualment. "Tinc la sensació que a través de les xarxes estem reduint tot a petites pastilletes i 'a otra cosa mariposa'. Hi ha gèneres, com els microcontes que són genials, però culturalment no podem viure només d'això". Sí, com a lectors podem disfrutar dels haikús, de microcontes, d'aforismes. Fins i tot de piulades enginyoses a Twitter o posts creatius a Instagram o TikTok, però, de tant en tant, o tot sovint, també tenim ganes d'enganxar-nos a un totxo i passar una bona estona. "Això és incompatible amb el món digital o virtual, tal com està plantejat ara. A més a més, hi ha tot els cosmos dels emprenyats i els odiadors. Gent que està fotent merda tota l'estona. Em pregunto què passaria si tota aquesta energia que requereix emprenyar-se i comunicar que estan emprenyats l'usessin per crear". Max no té xarxes socials. S'ha mantingut al marge d'aquest univers paral·lel. Ell té un bloc on va publicant els seus dibuixos. "D'entrada també semblava que les possibilitats eren moltíssimes, però no ha estat així. Tot s'ha acabat pervertint". L'últim totxo que ha devorat en Max ha estat Nuestra parte de noche, l'última novel·la de la periodista argentina Mariana Enriquez. "Més enllà de dibuixar, llegir és el que més m'agrada. També m'agrada molt sortir a caminar per la natura i escoltar música. A l'estudi sempre que dibuixo sona alguna cosa. Soc molt eclèctic. Em moc entre el el rock, el punk, l'americana... Eclèctic però sempre amb guitarres".
Em pregunto què passaria si tota aquesta energia que requereix emprenyar-se i comunicar que estan emprenyats l'usessin per crear
En aquest retrat que Max fa del segle XXI, també hi ha cabuda per a la gentrificació, amb una sonora clatellada al model social de la Barcelona actual. "De nou, no voldria semblar un iaio descarnat, però vaig néixer aquí i aquí vaig viure aquí fins als vint-i-vuit anys". Des d'aleshores el dibuixant viu a Mallorca. La seva joventut està lligada a la Barcelona d'aquella època i tots tenim mitificada la nostra joventut. "Però clar, la Barcelona que hi ha ara ja no s'assembla en res a aquella. No s'assembla perquè el moment social és molt diferent. Però, sobretot, no s'assembla perquè la ciutat ha entrat, a partir de les olimpíades, en un procés de gentrificació, de posar-se guapa... Això ha derivat en què han desaparegut les coses que donaven personalitat a Barcelona. I aquestes han estat substituïdes per franquícies i cadenes, que són les mateixes franquícies i cadenes que et trobes a Madrid, a Roma, a París o a Nova York. L'únic que ens queda és el barri Gòtic i els edificis de Gaudí que, afortunadament, no es poden enderrocar. Però a ningú li fa pena que es carreguin una botiga històrica i la substitueixin per un local de moda amb llums de neó".