Deia la mítica Bette Davis que, en el negoci del cinema, no assoleixes l'estrellat fins que no et veuen com un monstre. La cita de la llegendària protagonista de Jezabel o Tot sobre Eva obre el metratge de MaXXXine, que aquest divendres arriba a les sales de cinema. La darrera i magnífica pel·lícula de Ti West, tancament d'una juganera trilogia de culte immediat, ha revolucionat el terror nord-americà amb un desplegament cinèfil temàtic i estètic, barrejant sang i fetge amb una mirada al fanatisme religiós més desfermat, i amb una actriu, Mia Goth, en permanent estat de gràcia.
La darrera i magnífica pel·lícula de Ti West, tancament d'una juganera trilogia de culte immediat, ha revolucionat el terror nord-americà amb un desplegament cinèfil temàtic i estètic, barrejant sang i fetge amb una mirada al fanatisme religiós més desfermat
Amb segell d'A24 (la productora independent que ara mateix talla el bacallà a Hollywood), la cosa va començar amb X (2022), que ens situava a finals dels anys 70 per seguir la peripècia de l'equip de rodatge d'una pel·lícula porno que troba una localització perfecta en una granja perduda enmig de Texas. Mala idea? Mala idea. Tot plegat acabarà, òbviament, com el rosari de l'aurora. Sense perdre mai l'objectiu d'oferir un divertidíssim divertimento, valgui la redundància, Ti West hi bolcava sofisticació formal enmig d'un munt de referències i homenatges a l'slasher i la sèrie B, amb La matança de Texas (Tobe Hooper, 1974) com a principal inspiració. A la trama, l'alegria de viure dels qui veuen el sexe filmat com una forma d'alliberament i emancipació, o com una manera d'omplir-se les butxaques, topa amb el puritanisme dels amos de la casa i de la granja, un matrimoni d'ancians que no veu gaire bé això d'anar follant sense complexos.
A Pearl (2022), Ti West apostava per explorar les possibilitats de la preqüela, i ens portava fins a principis de segle XX, per explicar-nos la joventut d'aquella velleta que, a la primera entrega, censurava fins a les darreres conseqüències el comportament inapropiat d'aquella gent que filmava un catàleg infinit de postures sexuals. En aquesta mirada als orígens del personatge, la Pearl del títol somiava amb el mateix futur glamurós que veia a les pel·lícules, mentre lluitava per trencar l'aïllament i l'austeritat de la vida en una granja, patint la realitat castradora d'uns pares excessivament estrictes, i desenvolupant una personalitat que no augurava res bo. Més truculenta, encara, que el film original, Pearl permetia que Ti West s'emmirallés aquí en Hitchcock i Psicosi (1960), en El màgic d'Oz (1939) i en el cinema de Douglas Sirk i els grans melodrames dels anys 50, amb una estètica de colors saturats que alimentava visualment la proposta narrativa.
A la tercera va la vençuda?
I arribem a l'aparent (perquè Ti West no tanca la porta a tornar a aquest univers) tancament de l'aparent trilogia. En tant que seqüela de la primera pel·lícula, MaXXXine recupera la supervivent de X per seguir-la en la seva baralla contra el sistema, mirant de treure's del damunt l'estigma del porno per triomfar com a actriu seriosa, repetint com un mantra la frase que son pare, un fanàtic predicador evangelista, li va ensenyar de petita: “No acceptaré una vida que no mereixo”. Som a l'any 1986, i Hollywood no és immune a una onada de puritanisme que porta a centenars d'extremistes defensors de la moral a protestar amb pancartes davant dels estudis, convençuts que el cinema és un dels braços armats de Satanàs. I mentre a la Maxine li arriba l'oportunitat, un assassí en sèrie va perfeccionant la seva obra criminal alimentant la sensació de pànic entre els habitants de Los Angeles.
Ti West fa un exercici de mimetisme creatiu, rodant MaXXXine com si hagués agafat el DeLorean d'en Michael J. Fox i s'hagués palplantat als anys 80
De nou, i sense perdre un gram de personalitat, Ti West fa un exercici de mimetisme creatiu, rodant MaXXXine com si hagués agafat el DeLorean d'en Michael J. Fox i s'hagués palplantat als anys 80. Des dels títols de crèdit o l'omnipresència sonora dels sintetitzadors fins als moviments de càmera, els enquadraments o els zooms, la pel·lícula respira l'estètica vuitantera. West pica l'ull al cinema de Brian De Palma (i, fonamentalment, a la icònica Doble cos), al giallo, i a clàssics de la sèrie B de l'època, com Dies d'adolescència (Adrian Lyne, 1980), Ciudad del crimen (Abel Ferrara, 1984) o Angel (Robert O'Neill, 1984). I una vegada més a l'eterna Psicosi, amb presència inclosa del Bates Motel.
Amb un grapat d'escenes pel record, MaXXXine és una fabulosa festa per tots aquells que van conèixer la feliç edat del VHS
Amb un grapat d'escenes pel record (de l'amenaça en un carreró d'un perillós Buster Keaton fins a l'atac al videoclub), MaXXXine és una fabulosa festa per tots aquells que van conèixer la feliç edat del VHS, i confirma Mia Goth com un dels talents imparables del cinema nord-americà d'avui. A més, hi suma una col·lecció de sucosos personatges secundaris: una carismàtica parella de policies (Michelle Monaghan i Bobby Canavale), un sinistre detectiu que assetja la protagonista (Kevin Bacon passant-se de voltes i passant-s'ho pipa), un agent d'actors amb recursos insospitats (Giancarlo Esposito amb una perruca impossible) i una ambiciosa directora (Elizabeth Debicki) que, ni que sigui fent terror de sèrie B, vol deixar segell creatiu (“amb idees de classe A”) en una indústria masclista que cosifica i menysprea les dones. Deia la mítica Bette Davis que, en el negoci del cinema, no assoleixes l'estrellat fins que no et veuen com un monstre. I la Maxine n'ha pres bona nota.