Ja poden anar i venir artistes clàssics, i altres de més joves i revolucionaris, que Mayte Martín sempre està allà. Ella segueix el seu camí deixant-se portar per l'instint. Mai no s'ha lligat a res o a ningú. En allò musical partint del flamenc, i des d'allà, arribant als boleros, al folklore o al que faci falta, sempre que sigui una cosa que la pessigui. La prova està a Tatuajes, un disc en el qual li canta a Violeta Parra, a Serrat, a Victor Jara, a Jobim, li dona una volta a La bien pagá o agafa el bonic poema Alfonsina y el mar. La Mayte transmet el seu bon moment: és feliç. Sap el que ha perdut, però també el que ha guanyat. I això l'aclapara. Fins i tot es permet triar el seu disc favorit: Al cantar a Manuel, obra publicada el 2009. Si n'hagués de salvar un, seria aquest. És el seu fill predilecte. Sona Por la mar chica del puerto i brolla l'emoció, la veu de la Mayte és inconfusible, el seu segell principal. Com en les cançons de Tatuajes, un testimoni de la seva veritat i la seva provada versatilitat.
Mayte, precisament aquest matí he parlat amb un amic que va treballar a K-Indústria i va viure el teu disc de boleros allà. Crec que és un disc que es continua venent.
És un degoteig, però això és l'important, que la gent mai no deixi de comprar els teus discos. A més, cada disc reflecteix una etapa.
Per cert, respecte al disc nou, una curiositat: tens algun tatuatge?
No, cap [riures]. Al cos cap però després, a l'ànima, en tinc molts.
Llavors, per què Tatuatges?
Doncs perquè són cançons que, des de la primera escolta, se't queden allà, impregnades en el sentit, a l'inventari emocional. Em va semblar un títol maco i crec que no podia dir-se de cap altra manera.
I com deies, de vegades els tatuatges estan en la pròpia ànima. Un tatuatge també pot ser una ferida, una fotografia teva interna d'un bon o un mal moment. De vegades, sense voler-ho, pensem més el que és dolent que en el que és bo.
És que allò dolent ens deixa una empremta més profunda.
L'important és que la gent mai no deixi de comprar els teus discos
I més difícil de curar, en temps i per les armes que tenim per resoldre-ho.
Estic completament d'acord, és així.
I al disc, que hi ha més, ferides o alegries?
Hi ha de tot, i de tots els gèneres. És un disc en el qual, sense adonar-me'n ni pretendre-ho, és una mica el testimoni de la meva versatilitat. Crec que de totes les meves obres, doncs en cada una d'elles m'he centrat en un estil, els meus discos de flamenc, els meus discos de bolero, els meus discos com a compositora, musicant els poemes de Manuel Alcántara, recreant clàssics de la música espanyola, per exemple de Granados. I aquest és com si reunís tot, i la veritat, jo no me'n vaig adonar fins que vaig estar ficada en l'estudi.
Suposo que ha de ser complicat adonar-se de quina és la naturalesa del que estàs fent. Com agafar un cotxe i agafar una carretera, que no saps què et trobaràs i fins on et portarà.
Això és, sense adonar-te'n, fins que no entres no saps les característiques del que estàs fent. Quan graves un disc es posen en relleu, són com llums de neó que et mostren la naturalesa de l'obra, els defectes, les virtuts. És un procés bonic.
Jo crec que també, el fet que siguin adaptacions, en aquest cas ho prefereixo al terme versions, et dona una certa llibertat, i que no siguin composicions teves, crec que hi ha un engranatge diferent en com enfoques una cançó pròpia a una adaptació.
Totalment. En una cançó pròpia no tens una referència, el del teu instint o una vivència pròpia, però quan recrees una cosa que ja està feta, hi ha molts ingredients que no estan en la creació. Realment, versionar també és una manera de crear.
Per a mi adaptar és un art, no tothom té aquesta capacitat.
És com els arquitectes, no és el mateix crear una obra nova que restaurar, has de tenir molt respecte pel que ja està fet, entendre molt bé de què està fet això, són moltes coses. Jo crec que és més difícil versionar que crear des del no-res, des de zero.
I després, per seleccionar aquest material, no sé si agafes paper i un bolígraf i comences a apuntar...
Se selecciona sol. Comences a apuntar i ja les tens. No s'ha de pensar. Els temes que són allà no estan pensats. És el sentir que han de ser allà. Van saltant sols al paper.
No és el mateix crear una obra nova que restaurar, has de tenir molt respecte pel que ja està fet
I hi és aquesta versatilitat teva que s'endevina.
Sí, clar. Es detecta i és allà. És el no limitar-te a un gènere concret. De sobte hi ha una copla, cançó francesa, una de cantautor, folklore, un tema argentí. Allà hi ha una barreja que, sense adonar-me'n, en aquest disc he posat de manifest, més que en cap altre, la meva versatilitat.
És que, encara que sempre se t'associa de primeres al flamenc, la teva trajectòria demostra que no ets únicament això.
De fet, tinc deu discos, i només dos són de flamenc.
I et molesta o no que encara de vegades se t'associï sol a aquest gènere?
No, perquè jo crec que cada vegada més la gent no en fa cas, d'això.
Potser ja no etiquetem tant. Fins i tot els periodistes, si bé sempre hem d'ubicar el lector. A més, tu tens premis diversos, en Belles Arts, en poesia. Però al final, entens que sigui així.
Sí, clar, i tant. El flamenc va ser la meva primera paraula musical i és lògic que així sigui. De fet, quan vaig gravar el disc amb Tete Montoliu, que va ser el primer que jo vaig gravar, no era de flamenc. Encara que jo a ell li vaig dir que cantava flamenc i és el que portava fent tota la meva vida fins aquell moment, i que el deixéssim una estona al calaix fins que jo tragués el meu primer disc, que jo volia que fos de flamenc. O sigui, vull dir, que la meva posada de llarg podia haver estat de boleros amb Tete Montoliu. I qui sap, potser ara seria la bolerista que canta flamenc. Però és que m'és igual. Al final, soc artista. Tinc la meva pròpia manera de filtrar les coses. D'aquesta manera és latent, sigui quin sigui l'estil.
I crec, que sobretot, una manera de cantar que et defineix. Quan sento la teva veu, sé que és Mayte Martín.
Sí? Doncs gràcies!
En el teu cas, és del que em sentiria més orgullós.
És que d'això una no se n'adona.
T'ho dic amb el cor a la mà, doncs he escoltat moltíssim els teus discos i m'han acompanyat en molts moments. Per exemple, Tempo Rubato, l'anterior a aquest, l'he escoltat centenars de vegades. És molt emocionant.
Que bé. I quines cançons t'agraden? És que m'interessa...
La primera, Soneto de amor, i m'agrada també molt Música de mi locura. I és el que deia abans, facis el que facis, sona la teva veu, i és Mayte.
Com deia Juan Valderrama, cal tenir un segell, encara que sigui de Correos.
A Tatuatges, una de les cançons que m'ha agradat El breve espacio en que no est de Pablo Milanés. Amb l'acompanyament del piano. Allà et sents còmoda.
Comodíssima, és que si no em sento així, ja no m'hi fico. Jo això ja ho intueixo. Per exemple, quan em vaig plantejar aquest repertori, no em vaig adonar que hi havia tants salts de gènere.
I dins del flamenc, què et semblen propostes noves així més trencadores com les de Rocío Márquez o Niño de Elche?
És que a mi les coses m'interessen o no en funció de quina proposta té. A mi dins del flamenc tradicional hi ha coses que m'interessen i d'altres no, o en el jazz, coses que no les aguanto i altres que em fascinen. Depèn molt del que m'expliqui. I sobretot, si detecto una veritat, l'important és l'autenticitat. Jo crec en l'originalitat intrínseca, no en la buscada.
A més, són camps tan oberts, amb tant matís. Al final, tot té un què. I més senzill encara: què et ve de gust, què t'entra, què no t'entra.
És això, fonamentalment, què és veritat en tu en aquell moment. Però mira, l'únic que a mi em grinyola és el que està fet buscant una determinada reacció, en el públic, o en la premsa, a mi el fer enrenou... en això no hi crec.
I per a això s'ha de valer, cal saber fer-ho, sinó se't nota molt.
Bé, molt fàcil, cal saber a què cony hem vingut!