El meu únic tuit mitjanament viral el dec a Manuel de Pedrolo. Se’m va acudir una tarda de desembre, quan vaig trobar-me amb una il·lustració de Joan Cornellà on apareixia una influencer en biquini que es fotografiava al costat d’un infant negre, mig desnodrit i amb cara de pomes agres. Com que l'escena semblava transcórrer en un paisatge apocalíptic i com que, segurament, havia begut una mica més del compte, vaig decidir compartir la imatge sota un titular breu i concís: “El Mecanoscrit del segon origen?”. La cosa va funcionar. En poques hores, la piulada acumulava 1.000 likes, prop de 100.000 impressions i uns quants comentaris referents al seu potencial traumàtic. Aleshores encara no havia llegit la novel·la, però sabia d’ella el que sap més o menys tothom, és a dir, que, els seus protagonistes són l’Alba (una adolescent “verge i bruna”) i en Dídac (un nen encara més bru), que, després que la civilització s’extingeixi, acaben allitant-se per tal de garantir la supervivència de l'espècie humana. Quan ell mor, per causes que no venen al cas, ella assumeix que l’única opció que li queda és recórrer a l’incest.
Feta la brometa (i rebuda la petita dosi d'ego que aquests fenòmens acostumen a generar en aquells que malgastem incomptables hores dins la xarxa de xarxes), vaig oblidar-me del tema, sense perdre ni un sol segon a analitzar les lliçons que es podien extreure del seu (relatiu) èxit. Han hagut de passar uns quants mesos (dos anys gairebé), perquè el destí m’hagi tornat a fer pensar en el Mecanoscrit. La culpa ha estat d’una efemèride, concretament, del 50è aniversari de la seva publicació per part d’Edicions 62 (que torna a reeditar l'obra ara en format còmic), que ha dut l’Oriol Rodríguez a encarregar-me l’article pertinent, és a dir, aquest que ara esteu llegint. Si no fos per ell i per l’exemplar groguenc del llibre que rondava pel menjador de casa meva (i pel de gran part de les llars d’aquest país), potser mai m’hauria endinsat en les aventures d’en Dídac i l’Alba i, segurament, me n'hauria anat a l’altre barri sense entendre el funcionament d’una de les malediccions més terribles que poden afectar a un escriptor, un mal que he decidit batejar amb el nom d’Efecte Pedrolo.
La història de l’incest eclipsa la resta de la novel·la de la mateixa forma en què aquesta sepulta el conjunt d’una de les obres més prolífiques de la literatura catalana
Anècdotes i categories
Es tracta d’un efecte especialment pervers, que té la particularitat d’actuar de forma oposada a les doctrines d'Eugeni d’Ors sobre les anècdotes i les categories. Si el filòsof barceloní defensava que les primeres havien d’elevar-se al nivell de les segones, l’Efecte Pedrolo (que no rep el nom del seu descobridor, sinó de la seva principal víctima) fa exactament el contrari, convertint les categories (l’important) en fets anecdòtics. La malaltia, més sofisticada del que caldria esperar, actua per capes, que es dediquen a sepultar-se les unes a les altres per ordre de banalitat. La història de l’incest, el fet excèntric (“traumàtic” en paraules de la colla de paperines que van reaccionar al meu tuit) que monopolitza l’atenció dels lectors menys desperts, eclipsa la resta de la novel·la de la mateixa forma en què aquesta, amb més d’un milió de còpies venudes i un potencial icònic incomparable, sepulta el conjunt d’una de les obres més prolífiques de la literatura catalana, conformada per 20.000 pàgines que abasten la poesia i el teatre, la ciència-ficció i la novel·la eròtica, el llibre d’espies i el dietari.
Quan més fàcil hauria estat guanyar-se un espai en el mainstream de la Transició, Pedrolo va decidir posar-se a escriure columnes periodístiques que, sota el nom de Cròniques colonials, atemptaven directament contra la línia de flotació del pactisme de Pujol i del PSC
Per si no n'hi hagués prou, aquesta extensa producció, que sempre s’esmenta com un exercici de constància i obstinació davant la censura franquista (responsable que alguns dels seus llibres tardessin dècades a publicar-se), acostuma a fer que el lletraferit mitjà s’oblidi de les motivacions profundes d’un home que va continuar sent marginat durant els anys de la democràcia. Quan més fàcil hauria estat guanyar-se un espai en el mainstream de la Transició, Pedrolo va decidir posar-se a escriure columnes periodístiques que, sota el nom de Cròniques colonials, atemptaven directament contra la línia de flotació del pactisme de Pujol i del PSC dels Jocs Olímpics. L’escriptor, que mai va ser gaire aficionat a freqüentar els cercles literaris barcelonins i a fer més amics dels estrictament necessaris, va declarar-se independentista en un moment en què fer-ho semblava un acte de bogeria i va morir dos anys abans que Barcelona es presentés al món del Final de la Història al ritme d’un Amigos para siempre, que, molt probablement, li hauria fet venir nàusees
La supervivència futura del poble català?
Mentre d’altres es rendien (passant-se al castellà o folkloritzant-se), ell va resistir, cosa que em sembla la seva qualitat més destacable i que, entès degudament, ens pot permetre aproximar-nos al seu llibre més famós des d’un punt de vista un xic diferent de l’habitual. No cal ser gaire despert per adonar-se que, a part de ser un entreteniment de ciència-ficció, el Mecanoscrit del segon origen té un clar contingut social (característica que segurament ha ajudat a convertir-lo en lectura obligatòria per part del col·lectiu de postpsuqueros que ha dominat les aules de gran part del nostre país durant les darreres dècades), però i si, a més d’això, fos un programa polític? I si, més enllà moralitzar sobre les virtuts de l’antirracisme i el feminisme (clarament presents en les seves pàgines), també inclogués una sèrie de consells pensats per garantir la supervivència futura del poble català?
El fet de ser mare esdevé, per tant, no sols un caprici o un acte d’amor, sinó una necessitat, un sacrifici que cal fer per garantir la supervivència del país
Partint d’un context de destrucció causada per forces alienes (que podrien ser enteses com a metàfora de les tropes franquistes), els personatges de Pedrolo no tan sols dediquen els seus esforços a la supervivència exclusivament material, sinó que inicien una tasca de preservació del patrimoni cultural basada en la constant recerca i ordenació dels llibres que han sobreviscut a la catàstrofe. A aquesta “salvació dels mots”, tan habitualment predicada pels patriarques de la nostra cultura, s’hi suma un element amb menys prestigi, però que, des d’un primer moment, es converteix en una de les màximes obsessions de l’Alba. Es tracta de la natalitat, la importància de la qual ha estat sovint ignorada pel moviment nacionalista, però que, en l’univers del Mecanoscrit, es converteix en la clau de la supervivència. No hi ha Catalunya sense catalans i perquè hi hagi catalans, cal tenir-ne. El fet de ser mare esdevé, per tant, no sols un caprici o un acte d’amor, sinó una necessitat, un sacrifici que cal fer per garantir la supervivència del país.
Resistència primària
Parlo de Catalunya i no de la humanitat, perquè l’escriptor barreja intencionadament aquestes dues categories, convertint-les en una mateixa cosa. Això es veu especialment clar a l’epíleg del llibre, on un editor ficcional es pregunta si l’Alba “és la mare de la humanitat actual”. Tot exposant les opinions d’erudits que duen per nom Eli Raures i Olguen Dalmasas, l’autor ens convida a assumir que, en “l’any 7138 de la nova era”, el català continua sent l’idioma hegemònic del planeta Terra. Aquesta visió imperial de la nostra llengua (que sembla retornar-nos a temps pretèrits), és tan sols un exemple del patriotisme de Pedrolo, que no només aprofita els viatges de l’Alba i el Dídac per recordar-nos que hem “de procedir com si no hi hagués ningú més” al món, sinó que, podent haver-los fet caminar per la península Ibèrica o pel nord dels Pirineus, els embarca en vaixell que recorre les zones d’influència de la Corona d’Aragó i que culmina a Nàpols, amb la contemplació del Castel dell'Ovo, restaurat, en el seu moment, per ordre d’Alfons el Magnànim.
Davant els discursos de reconciliació i amnistia, el Mecanoscrit ens crida a la resistència més primària, més tribal
Si a tot plegat hi sumem que el llibre va ser escrit el 1974, quan la proximitat de la mort de Franco convidava als catalans a un cert optimisme i a la relaxació de qualsevol actitud resistencialista vers la nova Espanya democràtica, és fàcil pensar que Pedrolo volia incitar a les noves generacions a fer exactament el contrari. Davant els discursos de reconciliació i amnistia, el Mecanoscrit ens crida a la resistència més primària, més tribal. De fet, m’atreviria a dir que el tema de l’incest no és més que una provocació, un dilema moral plantejat de forma agressiva, sense previ avís, i que té l’únic objectiu de mirar als ulls de lector i preguntar-li quina mena de sacrifici estaria disposat a fer pel seu país. Pedrolo en va fer uns quants, tot i que la seva maledicció continuï ben viva i molts l’aprofitin per fer bromes ridícules a canvi d’uns quants likes a Twitter. Els ho diu un expert.