Torna la gresca entre El País i Mediapro. El diari publica aquest dijous una rectificació que desmenteix un article publicat a la seva web el 13 de desembre del 2014 (el dia 14 en la versió impresa) on deia que Jaume Roures, fundador i accionista de la multinacional de l’audiovisual, “té 250 milions en 150 comptes, un terç en paradisos fiscals”, entre altres afirmacions.

Mediapro, però, no hi està d’acord. En un comunicat, exigeix al diari que “compleixi estrictament” el que li ordena la sentència de la secció 13ª de l’Audiència Provincial de Barcelona, és a dir, “publicar, sense comentaris ni postil·les, el text de la rectificació (...) amb rellevància semblant a la notícia que es va publicar (el) 14 de desembre del 2014, amb el mateix tipus i mida de lletra, a la portada i interior, secció Societat”, segons el text de la resolució judicial.

Decisió revocada

És una història llarga, crua i apassionada, com totes les que enfronten Mediapro i Prisa, l’editora del diari. Faria per un capítol de la sèrie Suits. En primera instància, el jutjat 28 de Barcelona va desestimar la demanda de Mediapro el 30 de juliol del 2015. L'Audiència Provincial va revocar aquesta decisió el 30 de desembre del 2016 i obliga el diari a publicar la rectificació, cosa que El País només ha complert després de rebre un ultimàtum aquest 11 de desembre.

L’article impugnat obria la secció de Societat. El titular principal era “Els drets del futbol s’enfronten a un canvi decisiu”. Per sota afegia un complement sobre els comptes en paradisos fiscals. Tot plegat ocupava la plana 43. Aquestes són la portada i la pàgina 43 del 14 de desembre del 2014:

I aquestes són la portada i la pàgina publicades aquest dijous, on El País opta per amagar-ho tant com pot, en el pitjor i menor racó de la seva portada i en mig faldó de la plana 21:

Mediapro es queixa ara que la rectificació “no té ni la rellevància ni la difusió que va tenir la notícia original [...] Ni ocupa el mateix espai ni s'ha publicat en [l’edició impresa de] diumenge”, dia en què més diaris ven El País, ni la referència en portada és igual. Per més inri, la tipografia no és la mateixa que fa servir en la informació. Es coneix que el diari, com tots, no té cap ganes de rectificar, malgrat que l’Audiència considera que la informació va perjudicar tant Mediapro com Roures.

Com l’ultimàtum judicial fixa un termini d’un mes, el diari “encara té fins al 21 de gener per a publicar una rectificació en condicions”, diu el comunicat de Mediapro. Si no ho fa, Mediapro acudirà altre cop als tribunals.

Guerra del futbol

Aquesta escaramussa ve de cua de la llarga guerra judicial pels drets del televisió del futbol que des del 2007 sostenien els dos grups. Mediapro va ser qui finalment va guanyar el capítol al febrer del 2015 i, un altre cop, al juny del 2017. L’empresa audiovisual, però, les va passar magres, fins al punt que, el 2010, en un altre episodi del conflicte, es va haver de declarar en suspensió de pagaments perquè el jutge l’obligava a pagar 104,5 Meur d’indemnització a AVS, l’empresa de Prisa amb qui pledejava.

La mateixa Audiència Provincial té molt clar el context. En la seva sentència recorda que les relacions entre Prisa i “els demandants [Roures i Mediapro]” són “ben conegudes com a hostils”.

La víctima d’aquesta guerra, com sempre, és la realitat. Per acusar Roures de tenir comptes en paradisos fiscals, el diari deia basar-se en “documentació a la que ha tingut accés El País”, un clàssic de l’atribució periodística dubtosa.

L'argument

El diari hi va insistir el 17 de desembre, en una altra peça, on informava de la roda de premsa en què Roures els desmentia. A cada afirmació de Roures, l’article hi afegia alguna contradicció o tirava palla als bous. Es deia, per exemple, que “Roures acusa a [El País] de ‘mentir deliberadament’, encara que no ha aportat més que les seves mateixes declaracions per a sostenir-ho”.

Justament aquest és l’argument de la l’Audiència Provincial per condemnar el diari a rectificar. Aquí la sentència és dura. Recorda que l’obligació de publicar una rectificació no equival a declarar falsa la informació impugnada, però conclou que, en aquest cas, El País ha estat “incapaç d'aportar elements” que provin les afirmacions publicades i que l'únic document que va presentar no té “eficàcia de prova”, doncs “és una simple relació de la qual es desconeixen l'autoria i les fonts i no conté cap element que permeti constatar la veracitat” de l'article.

Per reblar el clau, desqualifica l’argument del diari que la rectificació no calia perquè ja havia publicat la versió de Roures en l’esmentat segon article. En aquest article, afegeix la sentència, “s'intercalen comentaris, valoracions i postil·les (expressament prohibides [per la llei que regula la rectificació]), que desvirtuen totalment per als lectors d'aquest diari la finalitat de rectificació de la intervenció del Sr. Roures”.

Segona querella

El periple judicial d’aquest afer encara no s’ha acabat. Mentre es resolia la demanda de rectificació, Mediapro es va querellar per un presumpte delicte d'injúries, calúmnies i falsedat documental contra El País; el seu director, Antonio Caño, i la periodista que signava l’article, Rosario García Gómez. Aquest procediment penal encara és viu.

I ben viu. “El País no ha aportat cap prova ni durant el procés judicial per la rectificació ni en el procés penal” per la querella, segons l’esmentada nota de Mediapro. I afegeix, amb un punt de mala onda, que “el director d’El País, Antonio Caño, va recórrer la seva imputació argumentant que la publicació d'aquestes informacions era únicament responsabilitat de l'autora”.