És valuós veure que va existir un ofici anomenat maleter. Era aquell que venia discos en maletes a les discoteques. Ja només per això valdria la pena. Però és que a més, en aquell temps es feia scratch amb un desembussador! La música pistera en aquest país des de finals dels vuitanta va tenir el seu epicentre a Barcelona. I va ser una història tan esperpèntica que va acabar transformada en un true crime discogràfic. Amb uns personatges que valen or.
La música pistera d'aquest país va acabar transformada un true crime discogràfic, amb uns personatges que valen or
Sobre tot Ricard Campoy fundador juntament amb, primer el seu soci, després el seu arxienemic, Miquel Degà, dels mítics MaxMix. Aquestes pintes de potentat demacrat. Diu durant Megamix brutal, la docusèrie produïda per 3Cat i RTVE, que quan van començar eren uns pringats, però que s'havien de fer veure. No ha deixat aquests aires: sempre amb el botó de la camisa a punt de rebentar i ben repentinat. Ell va plantar cara a la prolífica Blanco y Negro i els seus Bolero Mix, reunint un equip digne d'una pel·lícula de Torrente.
Uns manguis professionals
Ni que sigui perquè noves generacions descobreixin Mike Platinas, el producte de TV3 ha valgut la pena. El Dj és una d'aquestes persones que sembla que sempre portin unes ulleres que van a joc amb l'outfit del dia. El paio apareix al documental amb una gorra amb el seu nom i, a la samarreta, Max Mix. Tendre. Ell mateix explica amb passió com empalmava amb cel·lo les cintes fins al punt d'arribar al megamix, el subgènere que barrejava funky, disco i l'electrònica més xarona, dance repetitiu i ple de sintetitzadors, inspirat per la música italiana.
La periodista pregunta pel misteriós Degà. Campoy calla. I a partir d'allà es relata la fúria entre aquests dos amics de l'escola: la llegenda del MegaMix, l'amistat i l'ego. Ambició, traïció i merda digna de la màfia calabresa
La història dels Mix va estar plena de baralles. Tenint en compte que des del principi els seus creadors van ser uns manguis professionals: "Era important que els discjòqueis tinguessin bons matalassos per poder dormir i continuar treballant sense anar-se'n a casa", deixa anar Campoy. El MaxMix 3 ho va petar. No sense untar abans, segons deixa entreveure Toni Peret, les ràdios. Prèvia compra de xalets als seus directors si era necessari. "Avui dia seria invertir en màrqueting", conclou Campoy. Quan Josep Maria Castells –protagonista del tot inesperat, vegin la sèrie i entendran– entra en la narració, un xaval de Cunit fet a si mateix després entre locals de Platja d'Aro, tot es torna trepidant.
El fenomen va ser tan bèstia que es va arribar a crear una llista de recopilatoris i mixs i una altra per a artistes. Com era possible que uns pringats conduïssin Alpha Romeo i releguessin la mateixa Madonna al número dos en les llistes espanyoles? El Max Mix va passar a segon pla els anys noranta, on va manar el Màquina total. Hi havia necessitat de músiques més dures. El bakalao –i les drogues– van enfonsar la reputació. Però era igual. Hi havia tanta substància d'aquells anys d'excessos, abusos, extorsions... I la sèrie ho juga fantàsticament. La màgia es produeix quan se cita el soci de Campoy, Degà, que durant el primer capítol està esborrat, invisible: van 45 minuts de metratge (el documental en total ocupa tres capítols) i la periodista pregunta pel misteriós Degà. Campoy calla. I a partir d'allà es relata la fúria entre aquests dos amics de l'escola: la llegenda del MegaMix, l'amistat i l'ego. Ambició, traïció i merda digna de la màfia calabresa.
El millor de Megamix brutal és la renovació en la narració, el collage entre l'arxiu i la dramatització. Fins i tot trencant la quarta paret. Afegint 3D. Amb moments absolutament ridículs, fantasiosos, com quan els mateixos protagonistes parlen amb els seus personatges en escena
Però el millor del guió no és haver creat un altre true crime, per a això ja està Carles Porta. El més destacat de Megamix brutal és la renovació en la narració, el collage entre l'arxiu i la dramatització. Fins i tot trencant la quarta paret. Afegint 3D. Amb moments absolutament ridículs, fantasiosos, com quan els mateixos protagonistes parlen amb els seus personatges en escena. Però s'accepta la comicitat, és tant l'exotisme de la història! Aquest llenguatge propi, molt més desmanegat, fuig de l'estètica de plataforma, de la uniformitat, sense que això faci que l'aventura perdi públics.
L'adaptació a l'audiovisual era important. Perquè sense l'atreviment del Rafa de los Arcos (direcció) i el Rai Fransoy (realització), a part del mateix Jordi Évole a la producció, difícilment aquest thriller hagués arribat a noves audiències. No s'han d'oblidar aquells que ens ho van explicar abans: el periodista Luis Troquel i, evidentment, un reportatge exquisit per a El País Semanal de Miqui Otero; el seu inici, utilitzat també per al docusèrie, és d'un poder narratològic espectacular. "Quan va introduir la clau en el contacte del seu Mercedes SL color antracita, que havia estat aparcat a l'aeroport del Prat mentre passava uns dies a Miami, no sabia que aquell dia intentarien matar-lo".