Una novel·la que comença amb una cita d'una cançó dels Pixies només pot ser bona. El dia de la balena de Melcior Comes s'inicia amb una alegació al Debaser del grup més influent i important del rock independent. No ho dic jo, ho deia Kurt Cobain. "Va ser un grup que va aparèixer en els meus anys de trànsit entre la infància i l'adolescència i aquesta és una novel·la molt autobiogràfica sobre aquella època, en què he fet molt treball introspectiu", explica l'escriptor mallorquí un matí solejat d'aquest març des de la meravellosa terrassa de l'hotel Casa Mimosa de Barcelona. Diu que és el lloc on la seva editora li demana que quedi amb els periodistes que el volen entrevistar. L'Ester Pujol té bon gust, literari i vivencial.
El dia de la balena és una novel·la petita, breu, però no menor. I no només perquè comenci amb una cita d'una composició de Black Francis, el tema d'obertura de Doolittle, disc que tothom hauria de tenir obligatòriament a casa. Un relat iniciàtic: dècada dels noranta, estiu, Mallorca, bicicletes, monstres, primers amors, divorcis, turistes... amb un adolescent que està intentant desxifrar de què va tot això de la vida. Un coming-of-age nostrat deliciós i en majúscules. Un 'verano azul' (amb unes quantes turmentes existencials). Potser Chanquete va morir en un poble de costa de Mallorca. "Va ser en Pere, el germà gran del meu millor amic, el que em va gravar aquest disc en una cinta de cassette. Jo escoltava això, bàsicament, perquè era el que hi havia. Escoltaves la música que els teus pares tenien a casa o la música a què t'anaven introduint els teus amics. Després hi va haver grups que es van fer més populars com Nirvana, però els Pixies encara continuen allà".
Al llibre cites molts més grups d'aquesta època, entre d'altres un dels meus favorits: Dinousar Jr.
Era un tipus de música que tenia aquesta desimboltura, aquest crit, aquesta ràbia adolescent. Era l'època en què començaves a aprendre anglès i et preguntaves què coi estaven dient a les lletres.
Eres dels que traduïen les lletres?
Ens passàvem fotocòpies. No teníem internet i no podíem entrar a cap pàgina en què ja te les trobaves traduïdes i interpretades. T'ho havies de fer tot tu. I de sobte descobries que a la mateixa Debaser hi havia una cita al Buñuel d'Un perro andaluz. I et semblava increïble que uns paios de Boston citessin Buñuel de forma tan subtil. No teníem res més. Avui dia descobreixes un grup i immediatament tens 400 estímuls. Aleshores eres tu i aquella cinta o aquell llibre o aquell còmic. Res més.
A Mallorca va haver-hi una escena indie molt potent.
Quan jo tenia 17 o 18 anys hi havia uns tios que tenien 25 o 26 que es feien dir Antònia Font. El millor d'ells era que a les seves lletres deien les mateixes pocasoltades que deia jo. I com jo, ho deien en mallorquí. Quan escolto Antònia Font penso en el meu avi. Fan servir el mateix llenguatge.
Quan jo tenia 17 o 18 anys hi havia uns tios que tenien 25 o 26 que es feien dir Antònia Font. El millor d'ells era que a les seves lletres deien les mateixes pocasoltades que deia jo. I com jo, ho deien en mallorquí
Van fer internacional allò local.
Molt, molt local, buscant aquell detall de l'avi, de la memòria familiar, i embolcallar-ho tot amb una discurs musical postmodern. Això és genial. D'alguna manera, és el que he intentat fer jo a El dia de la balena, una història molt local, perquè fa referència a aquella carretera, aquella rotonda... Té aquest vincle amb un paisatge molt íntim, però alhora tothom s'hi pot sentir identificat. Una mena de narrativa que han fet servir molt els americans al cinema.
El dia de la balena té molt de pel·lícula de gènere coming-of-age, des de Compta amb mi a Call me by your name.
Cert, tot i que el meu referent cinematogràfic en aquesta novel·la ha estat Els 400 cops de Truffaut. Per això que el protagonista és un nen més conflictiu, una mica com el meu. I també acaba a una platja en una de les escenes més memorables de la història del cinema. En aquesta pel·lícula, a més, el protagonista tradueix unes pàgines de Balzac per fer-les passar per seves. El professor l'enxampa ràpidament. Aquesta novel·la de Balzac, jo també la vaig traduir al català. Estem acostumats a històries de nens, estius i bicicletes des d'una narrativa molt nord-americana. Però és que això, tots, per poc feliços que haguem estat a la nostra infància, ho hem viscut.
Per aquest aspecte autobiogràfic, era una novel·la que tenies pendent?
A mi m'agrada molta aquesta idea de l'amistat a la infància. Crec que és molt important per la formació moral de qualsevol persona disposar d'amistats fortes en aquesta edat. Són un aprenentatge per l'amor. Fins i tot a vegades passa que l'amor que ve després no té el grau d'intensitat, emoció i compenetració que arriben a tenir aquestes amistats adolescents. En una novel·la anterior ja havia començat a contar coses d'aquestes. Vaig pensar que algun dia potser li donaria la volta i faria de tot això l'eix central d'un nou relat, fins que se'm va ocórrer fer de la balena el desencadenant simbòlic de sortida. Marca el dia a partir del qual comencen a passar coses importants a la vida dels personatges, tot i que la balena en si mateixa no desencadena res.
La balena va existir de veritat?
Sí, la balena va existir de veritat. En els últims anys han sortit moltes a Mallorca, de balenes, però aquesta va sortir en els temps del meu pare. Jo sempre havia sentit a parlar d'això, del dia de la balena. M'havia quedat dins del cap, amb ganes d'estirar la història.
La novel·la, però, neix com un encàrrec de l'editora Ester Pujol.
L'Ester em va posar al cap la idea de fer una història de Nadal. Una història d'hivern nadalenca.
I has acabat fent una història d'estiu.
Volia que fos un llibre més breu que el que ha acabat sent El dia de la balena, per sortir amb il·lustracions. Però jo això no ho sé fer i el que em va sortir va ser una història de nens i d'estiu. Vaig començar a desenvolupar la sinopsis, vaig trobar que tenia sentit i que més o menys la història m'atreia molt. Així que vaig presentar-li una contraoferta. Va acceptar. Més que un encàrrec, la proposta de l'Ester va ser un estímul que originalment em va arribar amb forma d'encàrrec.
A Mallorca l'estiu és gairebé un estat mental.
L'estiu el vivim gairebé amb fanatisme. Tant que gairebé t'oprimeix.
Una novel·la molt allunyada en tots els sentits de la teva obra anterior, Tots els mecanismes.
Tots els mecanismes m'havia dut una feinada brutal. Eren 650 pàgines que expliquen tres o quatre històries que es van creuant en diferents plànols temporals. Vaig quedar amb el cap bastant atrofiat. Volia capficar-me en una història més còmoda per mi, més feliç, que no posés temes escabrosos damunt de la taula. Aquell era un relat molt negre basat en fets reals de corrupció i assassinats que encara no estan resolts.
Et va afectar emocionalment, la seva redacció?
Intel·lectualment va ser una novel·la complicada. Aquesta es pot llegir en poc més de dues hores. És com una pel·lícula. I quan l'acabes recordes què ha passat 50 pàgines enrere, no com Tots els mecanismes, que gairebé l'has de llegir prenent notes per tenir-la tota al cap. És un text més relaxant, que em toca més de prop, amb experiències viscudes que no deriva d'una feina de documentació, ni d'anar a buscar testimonis o d'anar a fer entrevistes. Només havia de fer memòria, pensar i recordar com em sentia en aquells moments, com eren aquells carrers, com eren aquelles platges.
La satisfacció en acabar dos relats tan diferents, és la mateixa?
Sí. I això també és un aprenentatge per a mi: aprendre que tampoc fa falta trencar-se tant el cap per escriure una bona novel·la. Tot i que una era una novel·la puzzle, amb coses que discorren a diferents nivells, i encaixar totes les peces també és molt satisfactori. Aquí és més senzill i més abastable.
Tirant d'idees preconcebudes, aquesta novel·la fa més per un escriptor que comença que no pas per algú ja amb la teva trajectòria.
Amb el temps tens més ofici i més capacitat de no cagar-la tant o d'una manera tan evident. Quan comences a escriure tot són trampes. Sóc professor de l'Escola d'Escriptura i m'he adonat que als escriptors que comencen els costa trobar allà on han d'anar a picar pedra. M'he trobat amb gent que pot escriure molt bé, però que pica pedra en un lloc que no toca.
Si tens un personatge i no tens una bona història, tens un amic imaginari, un fantasma
Trobar la veu.
Trobar la veu i trobar els temes. Temes que puguin ser bons i interessants. I el personatges. Personatges amb què puguis tocar fibres psicològiques.
Què és més important trobar una bona història o trobar bons personatges?
No té sentit separar-ho, perquè és com dir la cara i la creu de la mateixa moneda. Va junt. Si tens personatges, però no tens història, no tens personatges. Perquè un personatge és una història. Si tens un personatge i no tens una bona història, tens un amic imaginari, un fantasma. Algú que et fa companyia. Però un personatge és una trajectòria. És un problema i què farà davant d'aquest problema. Què passarà abans, què passarà després i on arribarà. És tot això un personatge. Si només tens alguna d'aquestes coses, no l'acabes de conèixer. Només el coneixes vertaderament quan arribes allà, el poses en aquella decisió i és ell que decideix la direcció que agafa. Et poses en aquella tessitura i et preguntes què faries tu i què ha de fer el personatge perquè tingui interés des del punt de vista dramàtic i psicològic. De nen no vaig fer les malifetes que fa el protagonista d'El dia de la balena, però m'hi puc imaginar fent-les.
Aquest és el fet que us distingeix com escriptors: partir de material autobiogràfic i convertir-lo en una novel·la.
La gent no ha de comprar la teva vida, ha de comprar literatura. La literatura és un prisma, la cristal·lització d'una experiència i una manera de mirar. I això pot venir de la vida o pot venir de la imaginació. Per a mi, el més interessant és quan ve de totes dues bandes i ja no pots distingir què ve d'una i que ve de l'altra.
La gent no ha de comprar la teva vida, ha de comprar literatura. La literatura és un prisma, la cristal·lització d'una experiència i una manera de mirar
Podríem caure en l'error de menystenir El dia de la balena per ser una novel·la amb protagonistes adolescents, quan és un gènere que ha donat títols capitals de la història de la literatura.
Hi ha grans llibres protagonitzats per adolescents, des d'El vigilant en el camp de sègol de David Salinger a Les tribulacions del jove Törless de Robert Musil. Són clàssics de la literatura universal. Algunes de les últimes novel·les de Philip Roth, també són d'experiències biogràfiques de la seva joventut. És una idea estúpida creure que és un gènere menor. Per aquesta regla de tres, els escriptors de 70 anys, només poden escriure novel·les per a lectors de 70 anys?
L'edat us fa millors escriptors?
Voldria pensar que sí. Quan més temps dediques a fer una cosa, més perfecciones el teu ofici. Però també hi ha altres coses que es perden.
Què?
Vigor, força, fantasia... En canvi t'apropes a allò que anomenen estil tardà, de prosa molt depurada i neta, la de l'escriptor súper savi que parla com un oracle. Les últimes novel·les de García Márquez, per exemple, tenen aquest aire sapiencial. Un estil que és molt difícil que el tingui un escriptor de 25, 30 o, fins i tot, 40 anys. Quan tens 25 anys penses que ja ho saps tot. Amb el temps mires retrospectivament i descobreixes que no tenies ni puta idea de res.
Més enllà del relat iniciàtic central, El dia de la balena també també és (com gairebé totes les novel·les) testimoni d'un lloc i un temps molt concret: l'illa de Mallorca a la dècada dels noranta amb l'eclosió de l'expansionisme i el capitalisme més salvatge.
També són coses que aprens a posteriori, perquè en aquell moment no ho vèiem així. Érem nens i no ens preocupava que s'obrissin multitud de negocis i que vingués com més gent millor. Pensàvem que vivíem a El Dorado. Això va ser així fins als 2000. Van ser, pràcticament, 15 o 20 anys d'implosió: varen créixer els pobles, es van demolir les cases velles, els hotels van créixer, i, encara sort, que es van protegir els espais naturals, perquè si no tot hagués quedat absolutament arrassat. La Mallorca dels alemanys va néixer aleshores, quan cau el mur de Berlín, Alemanya comença a créixer econòmicament, es crea una classe mitja-alta amb molt poder adquisitiu que comença a comprar terrenys i cases per tota l'illa. Tot això ha anat a pitjor. I després de la pandèmia encara adquireix un aire més terminal. Actualment estem rebent 15 milions de turistes. Tenim una densitat de població igual a la de ciutats com Bombai. Això genera que tinguis aquesta sensació de despossessió, de que casa teva ja no és casa teva, que ningú parla la teva llengua. Mallorca actualment té coses de paradís, d'infern i de perversió.
Mallorca actualment té coses de paradís, d'infern i de perversió
I la literatura... Quin paper hi juga amb tot això? De testimoni? De denúncia?
En general, la literatura que fem els autors mallorquins és molt crítica i molt dura. Tenim aquesta sensació d'alienació. És com el conte de Cortazar de la Casa tomada. Tenim aquesta impressió que van entrant, van entrant, van entrant i finalment ja no tens un lloc on anar perquè casa teva ja no és casa teva. És un lloc que te l'han expropiat, que ja pertany a un altre. I ja no és que tu visquis del turisme, sinó que és el turisme qui viu de tu.
El turista és l'amo.
Això mateix. Les primeres novel·les de Villalonga ja parlaven del fenomen turístic i, fins a cert punt, autors com Alzamora i Pere Antoni Pons també van per aquí.
La literatura que fem els autors mallorquins és molt crítica i molt dura. Tenim aquesta sensació d'alienació
És fascinant la quantitat d'expressió artística, des de la literatura a la música, en llengua catalana que ha sorgit les darreres dècades des de les illes, molt especialment a Mallorca.
Pot ser que hi hagi una densitat anòmala de creadors a Mallorca. I quan ja hi ha molts creadors, això fa que la gent vulgui ser més creativa, perquè hi ha més estímuls. Jo sempre he viscut amb aquesta idea que l'escriptor era algú proper del poble que escrivia i publicava i feia presentacions. No era una figura llunyana, sinó algú conegut, popular i respectat i admirat per tothom.
Quins eren els teus referents?
Baltasar Porcel per a nosaltres va ser molt important. Era un escriptor molt conegut i molt llegit. Escrivia cada dia a La Vanguardia, tenia tots els premis imaginables, publicava a les millors editorials. I a més, també parlava d'aquesta Mallorca que tu vivies. Allò que llegies era molt semblant a les històries que coneixes o les experiències dels teus pares o els teus avis. Un altre de molt important va ser Guillem Frontera. I amb ells, d'altres que potser a Catalunya no són tan coneguts, com Alexandre Ballester, un dramaturg del meu poble.
Quan vas començar, escriure en català era un fet natural o havia una consciència de militància?
Jo no era militant, per a mi escriure en català era realitat. Jo vaig aprendre que les coses estaven en perill, més tard, quan vaig començar l'institut. Vaig tenir els típics professors de català i d'història que ens advertien que tot això estava en perill. Però abans, no. Abans d'això era la llengua familiar. Ara, però, dius bon dia i sembla que hagis fet una declaració unilateral d'independència. També he de dir que una de les meves grans decepcions va ser en arribar a Barcelona amb 18 anys.
Pels carrers de Barcelona no es respira catalanitat
Per què?
Vaig arribar amb la idea que Barcelona era la capital d'una certa catalanitat i... res de res. Em vaig sentir enganyat. M'havien fet creure que aquí trobaria un ideari de país, que només vaig intuir en certs sectors polítics o àmbits cultural i universitaris. Però en general, res. Pels carrers de Barcelona no es respira catalanitat.
Quina és la realitat actual de la llengua a Mallorca?
Als pobles encara es parla. Però a la capital... Les capitals són diferents i estan superpoblades. I tot i que no és un tema de la novel·la, també està allà.
Des dels 18 a Barcelona... Tu d'on et sents?
Una mica de totes dues bandes. El que passa és que encara escric molt sobre Mallorca, perquè és on em vaig formar i vaig adquirir el meu sistema de valors. Però ara ja porto més anys aquí que allà i suposo que a les meves novel·les hauria de començar a tractar més la realitat catalana.
Banda sonora de Revers per escoltar mentre es llegeix la nostra entrevista a Melcior Comes, triada per ell mateix.